BALANÇ DE DOS ANYS D’ ENTESA.
Dos anys després de les darreres eleccions catalanes i superada la meitat de la legislatura es hora de fer balanç del govern d’ entesa. Més enllà de la gestió concreta de cada departament , es constaten dos importants fracassos: No hi haurà possibilitat d’ acord de finançament ni desplegament substancial de les competències previstes, fins que el Tribunal Constitucional no es pronunciï sobre l’ estatut. Com que tothom dona per fet que la sentència limitarà encara més les facultats del govern català, només són possibles dues sortides. La d’ esperar temps millors i mentrestant refredar i allunyar la possibilitat de qualsevol sortida fora de l’ estricte marc constitucional o la d’ assegurar una resposta enèrgica de la societat catalana. Les dues solucions poden produir un terrabastall parlamentari que posi en entredit el govern d’ entesa, doncs al menys un dels partits del govern, precisament el que assegura la majoria, no es pot permetre mantenir un nou posicionament tebi sense perdre bona part de la seva credibilitat i pes electoral. Aquesta és avui un situació tant previsible, que de ben segur que qui pot ja haurà pensat en un avançament electoral per a reforçar-se i de pas evitar que hi hagi temps per a construir una nova majoria parlamentària que reclami un nou pronunciament del país davant els retalls estatutaris i per tant un cert retorn “polític”, que no legislatiu, al punt de partida: El projecte d’estatut del 30 de setembre. De convocar-se eleccions avançades, quedaria la porta oberta a la sociovergència. Hi haurien altres possibilitats, sempre que l’ aritmètica parlamentària ho fés possible: Un govern de concentració nacional; Un d’ estricta obediència catalana; Un govern amb presència o recolzament del PP i finalment el tercer tripartit. Sense necessitat d’ avanç electoral i per tant esgotant la legislatura, es poden donar sobre el paper altres solucions. Si el principal partit del govern, el PSC, resolt que davant un pronunciament negatiu del Tribunal constitucional, cal acatar la decissió, es tornarien a crear les condicions per a una majoria alternativa i per tant estaria plenament justificat, que la força parlamentària de més pes, intentés la moció de censura, que podria ser viable si el programa alternatiu fés un pas endavant i defensés un nou marc de relacions amb l’Estat, basat en el dret a decidir com a únic camí per assolir més progrés i sobirania. Després del Congrés d’ UDC, del foc d’ encenalls sobiranistes de moltes de les propostes convergents i valorant la possibilitat real que la direcció d´ERC hagi emprés un camí sense retorn, pot semblar un conte de fades, però enquestes recents ni fan pensar en la possibilitat d’ un trencament de la federació nacionalista, ni que pugui donar-se un bon resultat republicà en el cas d’ avançar-se els comicis catalans. Per tant sobre el paper la possibilitat hi és, només cal que algú tingui l’ agoserament de fer-ho possible.