JORDI SURINYACH

Nou d’octubre,  Diada del País Valencià. Es el dia en que es  commemora l’entrada a la ciutat de  València del rei Jaume I  (any 1238). Les celebracions que es realitzen des de fa segles  per a  recordar-ho,  van fer  triar aquesta data, com la pròpia i singular del País Valencià. A les comarques del Sud, l’ espanyolisme  ha assolit bona part dels seus objectius. Els valencianistes, han intentat resistir  el setge de totes les maneres possibles. Culturament han fet reeixir moltes iniciatives i molts intel·lectuals valencians són prohoms de la cultura catalana. L’ espanyolisme però, a anat avançant socialment amb la complicitat dels dos grans partits espanyols i amb l´estúpida divisió del valencianisme polític. Joan Fuster  fou una una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició del que s’ enten per  Països Catalans . Ha estat doncs  un referent cívic  per a tota la nació.  A qui pugui interessar,  reprodueixo el  pròleg  que ell va escriure al llibre  de Xavier Arbos i Antoni Puigsec, ” Franco i l’ espanyolisme”, que ha estat  publicat en diferents reculls antòlogics de Joan Fuster, en el que  fa un diagnòstic d’ absoluta actualitat. 

El llibre  que   el  lector    té  ara  entre  mans  és      potser la primera aportació documentada a la història d’un tema importantíssim: la del nacionalisme espanyol. Certament, es tracta d’una monografia, i l’àmbit que explora es redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i, més en concret, a les manifestacions oficials, la majoria de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja és un començ. Amb un al·licient suplementari: ens presenta la “matèria” en un dels seus moments de màxima crispació retòrica, i som molts els qui els hem viscuts i n’hem estat víctimes. En aquestes pàgines queda enregistrada, només, una parcel·la del fenomen. L’obra gairebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista, les havia precedides amb notícies i textos d’una procedència mes amplia, centrats sobretot en l’aspecte “repressiu”. Esperem que, en un futur immediat, es multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que seran intentades, com la que ací prologo, no amb un propòsit lacerat de “memorial de greuges”, sinó en termes tan objectius com la “ciència històrica” permet. I pensant sempre que qualsevol temptativa d’”història total” –sigui “història d’Espanya”, sigui “història de Catalunya” o “dels Països Catalans”, sigui qualsevol altra “història” de nacionalitats ibèriques, i fins i tot una “història d’Europa”– no podrà ser ni tan sols mitjanament “total” si escamoteja o posterga la “ideologia nacionalista”. Avui encetem un camí llarg i complicat. Cal assumir-lo amb paciència i tenacitat.

Pel que afecta el “nacionalisme català”, millor dit, el “catalanisme”, tan tímidament reivindicatori al capdavall,  i d’una genealogia curta, que no sobrepassa el segle XIX, existeix una relativa abundància de papers, no sempre massa “científics”, que d’alguna manera volien explicar el procés de la nostra frustrada recuperació nacional. N’hi ha que, procedents de casa i amb un utillatge conceptual pseudomarxista, únicament resulten curiosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme, no sé si individual o de grup, però encantadorament idiota. I n’hi ha d’emanació forastera que són, en si, uns magnífics exemples de com el nacionalisme espanyol perpetua les seves intoxicacions sota l’aparença de la “història”.  També hi hauríem de comptar mes d’un cas –moltíssims casos, sospito— d’historiadors que, de bona fe o no, en referir-se al “catalanisme” obliden alegrement l’”espanyolisme”, sense el qual l’altre seria inintel·ligible. Tanmateix, i amb les aberracions apuntades, un català conscient pot saber fins a quin punt el seu nacionalisme és o no és una maniobra classista. Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols no han sentit parlar de l’espanyolisme com una “ideologia de classe”.

I fóra simplificar molt la cosa si ara volguéssim interpretar el nacionalisme espanyol en funció d’allò que, fa vint o quinze anys, els hipotètics marxistes espanyols solien designar amb la tirallonga de la oligarquía latifundista semifeudal castellano-andaluza. I no perquè no fos exacta aquesta al·lusió. Ben al contrari. Responia a la veritat dels orígens. Però amagaven les conseqüències diàries –i multiseculars– del predomini d’aquella “oligarquia”, que continuen vigents avui, quan són unes altres les oligarquies que manen, sense descartar-ne la clàssica. ¿No havia dit Herr Marx que “les idees dominants son les idees de la classe dominant”, o alguna cosa per l’estil? Doncs això. L’”oligarquia” espanyola inicial, disposant de l’aparell de l’estat, s’imposava a través d’una vasta capil·laritat administrativa tremendament eficaç: mestres d’escola, autoritats burocràtiques, catedràtics d’universitat, guàrdia civils, escalafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i baixa graduació, notaris, partits polítics… Com els “espanyols” hem arribat a convertir-nos en “espanyols”? I com i per què s’ha produït un “dubte” sobre el particular?

Aquest seria el problema a dilucidar, històricament. Ningú no s’ha pas d’enganyar: la investigació hauria de comprendre, en primer lloc, el “concepte d’Espanya”. Un gros volum de J. A. Maravall –un valencià espanyolista–, publicat en plena postguerra, i ja s’entén que penso en la “guerra d’Espanya”, proclamava que Espanya, durant l’edat mitjana, era una “idea” viva i conjunta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall hi feia moltes trampes, no sé si a consciència, i probablement no s’ha penedit mai d’aquell patracol. És el seu dret. Ara: allò era un pamflet polític –espanyolista– adobat amb una erudició vasta i iridescent. Maravall, aleshores, ni tan sols era liberal, ai! Però no crec que avui, que ja és liberal, s’atreveixi a admetre que escrivia al dictat del “nacionalisme” militar: pretenia justificar “Espanya”, concretament l’Espanya de Franco. Havien fet alguna cosa diferent els de la generación del 98, abans de Franco? La generación del 98, bàsicament perifèrica –Azorín, Baroja, Unamuno, Maeztu, Valle-Inclán– fou d’un espanyolisme rabiós: dir-ne “castellanisme” seria fer trampa. S’acarnissaren amb la Castella ex-imperial i pobra, que “envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Després, el senyor Ortega y Gasset, amb les delícies del seu èmfasi, ho acabà d’embolicar, amb allò de l’España invertebrada i algunes perorates incidentals…

M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir que, d’entrada, caldria que els historiadors –alguns historiadors— s’apliquessin a puntualitzar el “concepte d’Espanya” al llarg del temps, però no com el doctor Maravall, no per demostrar que Espanya és una creació paleolítica i providencialment prevista per Déu Nostre Senyor, sinó per aclarir-ne els factors político-socials que la propiciaven. També caldria veure per què alguns historiadors d’esquerra han jugat l’ambigüitat de l’espanyolisme, a partir de la noció de “mercat nacional”. Si hi ha “un” historiador indígena que admiro és Josep Fontana: és l’únic que em mereix confiança. ¿No s’ha embolicat en una terminologia “nacional” per tot això d’un “mercat” que ho és, si arriba a ser-ho, de fa quatre dies? Un “mercat” –una classe dominant– difon una “ideologia”: un “nacionalisme”. Avui és el nacionalisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un nacionalisme europeu, quan les duanes afluixin. Ni Cervantes, ni Descartes, ni Shakespeare, ni Ausiàs Marc, ni el Petrarca, ni… No hi compten per res. O sí: una mica. El “mercat” ho decideix tot?

L’estudi del “nacionalisme espanyol”, de tota manera, hauria de centrar-se paral·lelament a l’estudi dels altres “nacionalismes estatals” europeus. El francès resultaria modèlic. Tenen la seva font en els projectes de la monarquia absoluta: la dels Capets, poso per cas. I la dels Àustries espanyols. I la cosa de les illes Britàniques, que se m’escapa. Són, en el fons, unes lluites d’hegemonia continental, vagues al principi, però finalment resoludes. “França” contra “Espanya”, “Espanya” contra “Anglaterra”, “Anglaterra” contra “França”… I no existien ni França, ni Anglaterra, ni Espanya: les dinasties corresponents i els seus feudals n’eren els protagonistes. Els nacionalismes estatals, com s’han configurat en el ple del segle XX, tenen dos enemics: els exteriors, i la xenofòbia hitleriana no era mes criminal que la dels holandesos, la dels belgues, la dels francesos, la dels italians, i paro de comptar, els uns contra els altres, “nacions” contra “nacions”; i els interiors, que som la merdeta afligida dels catalans, dels occitans, dels bascos, dels gallecs, dels del Tirol, de les infinites “minories” balcàniques, o un petit grup de poblets que no parlen l’idioma oficial. Els nacionalismes estatals han tingut la missió històrica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, i, de l’altra, la de suprimir dràsticament les reminiscències “nacionals” discrepants. L’obligació de l’estat espanyol –i del “mercat” corresponent– era d’ensenyar-nos a parlar i a escriure en castellà.

El nacionalisme espanyol, quan comença? M’agradaria trobar-ne precisions. A l’època dels nostres pares –dels meus– eren sarsueles com aquelles que segregaven la Marcha de Cádiz, el Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda o el Soldadito español, soldadito valiente. Mes encara: les ràdios actuals imparteixen hores i hores d’emissió amb Y ¡viva España! o l’España cañí, i mil discos mes, d’un patrioterisme “populista” que fa angúnia. Els partits polítics d’esquerra –de l’esquerra espanyola– no protesten. Per què n’haurien de protestar, si ben sovint semblen estar-hi d’acord? Manolo Escobar podria ser tan vàlid per a la UCD com per al PSOE o el PCE. I per als capitans generals… Les cançonetes patriotardes han estat i són vehicle fluid d’espanyolisme. I els himnos regionales. I comèdies, i drames, i films, i novel·les, i assaigs, i estudis filològics més o menys seriosos…

En pla de broma, podríem dir que Espanya –no l’estat, la “ideologia”– és una invenció de don Marcelino Menéndez Pelayo. La preocupació ve de mes lluny. Del conde-duque de Olivares? I què era Olivares sinó la famosa oligarquía latifundista semifeudal castellano-andaluza, a què es referia don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la reconciliación i de la ruptura?… Tant se val. Tot això ho hauríem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l’”esquerra espanyola” fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta…

Jo no puc allargar-me en anècdotes ni en categories sobre el particular. Escric aquestes ratlles amb una pulcra intenció “catalana”, no “catalanista”, i des d’un racó del País Valencià, per a major inri. Pràcticament, hi ha “catalanistes” perquè hi ha “espanyolistes”. Si en el fons es discuteixen “interessos” grossos, els “catalanistes” i els “espanyolistes” s’uniran animosament. I tot serà “espanyolisme”. En un esquema que no abandoni la venerable noció de la “lluita de classes”, la burgesia catalana està condemnada a ser tremendament “espanyolista”. Prat de la Riba era “espanyolista”: defensor de l’”Espanya Gran”. Però no tan “espanyolista” com alguns partits d’esquerra posteriors, si bé es mira. Prat tenia l’excusa de la seva “classe”. Els moviments populars, marxistes o no, al Principat, als Països Catalans, per què han de ser “espanyolistes”? No cal que siguin “catalanistes”. Tan repugnant és un nacionalisme com un altre, i només hauríem de fer una concessió a favor del nacionalisme dels oprimits: de les nacionalitats oprimides. La “ideologia” espanyolista necessita una anàlisi profunda. No solament les “dretes” han estat evidentment espanyolistes: també les presumptes esquerres. Si esquerres són. Que no ho sé. Una divertida digressió podria recaure sobre els espanyols “liberals”. Unamuno, Ortega, Menéndez Pidal, Américo Castro, Sánchez Albornoz, Perico el de los Palotes…

Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero –llegiu, si podeu, Amor a Cataluña–, el difunt don Américo, que propugnava militarment la introducció del castellà en els més catalanescos circuits de les muntanyes, don Claudio, tots els ministres de Franco i del pseudopostfranquisme, i Umbral i la Real Academia Española. I don Ramón Menéndez Pidal. I don Juan Aparicio. Es l’España Una Grande y Libre…  La història del nacionalisme espanyol no és, ai!, exclusivament, la història del feixisme o del pre-feixisme. Hi ha un espanyolisme “liberal”. Per dir-ho exactament, hi ha un espanyolisme que es professa “liberal”. O fins i tot “d’extrema esquerra”. És un espanyolisme solidari de qualsevol altre espanyolisme. Castro, Pidal, Albornoz? No seran ni Laín, ni Tovar, ni Marías, l’alternativa. I això que el professor Tovar continua tan nazi com quan era jovenet. Laín comença, i molt tard, a comprendre què és ser liberal. Marías és una colossal proposició a riure. Tots ells, i mes, ens indueixen al bilingüisme. No calia, però. Ja sabíem que, per tirar endavant, hem de ser bilingües, com a mínim. Però, de més a més, volen que siguem nacionalistes espanyols, com ells. I no solament ells. Una certa quantitat de polítics espanyols que es diuen d’esquerra, i que cal molta imaginació per acceptar-los com d’esquerra, ens afligeixen amb el seu espanyolisme.

Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?… Esbrinar les tèrboles giragonses del nacionalisme espanyol, a través de la retòrica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels González, dels Carrillo, de la Montseny, és un repte suggestiu. La fantasmagoria de l’espanyolisme d’esquerres –quina?– fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, de la socialdemocràcia i de les Hijas de María, que tot és un bloc unànime. L’”esquerra” intel·lectual ha de ser una opció crítica. I crítica, primer que res, “contra” l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l’espai de l’estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per això: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L’espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció “espanyola”. Amb l’aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre’ns. I amb mes ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L’esquerra “espanyola” s’ha caracteritzat sempre per la seva innocència, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrín hi havia més afinitats que diferències…

Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No m’ho acabo de creure. Però potser sí. Sigui com sigui, queda en peu la perplexitat davant els plantejaments “nacionals”. Si Calvo Sotelo i Negrín coincidien en allò de antes roja (o azul) que rota,  l’anècdota, avui, pot induir a reflexions pessimistes. Tant se val. Una projecció aproximativament “cientifica” hauria d’enfrontar-se amb la mola dreto-esquerrana de l’espanyolisme, i delatar les complicitats que una determinada dreta i una determinada esquerra, no són ni dreta ni esquerra… La versatilitat sindical és un afegit discutible… Convindria que, des d’Euskadi, des de Galícia, des dels Països Castellans, provinguessin dades, reflexions i pertinàcies contra l’”espanyolisme”. Contra aquesta “ideologia” dreto-esquerranoide que, històricament, ha estat i és i serà amargament decisiva. Això que anomenem “Espanya” necessita uns detergents “ideològics”: precisament perquè és, bàsicament, una “ideologia”. Però és també l’estat…

Joan Fuster
Sueca, 9 octubre 1979

Després del suport donat  per organitzacions empresarials, sindicats obrers i diferents entitats del país i  de l´acte  simbòlic  dels  “Presidents” amb el President Montilla,   Francesc Marc Alvaro i Ferran Mascarell en  les seves col·laboracions habituals a la Vanguardia i a l’ Avui,   ens parlen del significat dels “gestos i de  la pretesa “unitat” entre les forces parlamentàries.  Els dos articulistes,  que habitualment mantenen posicions divergents,  fan en aquesta ocasió una reflexió similar. Alvaro explica en el seu article a la Vanguardia,  que “Jordi Pujol y Pasqual Maragall, junto con Heribert Barrera y Joan Rigol (…), se reunieron ayer con el president Montilla para hacer patente su apoyo institucional a la misión de lograr una financiación justa para Catalunya. Es un gesto relevante que proyecta el mito de la unidad de los catalanes. ¿Unidad cierta o escenográfica?  ¿Es serio enviar hoy este mensaje? ¿Es útil?. No le demos más vueltas, no nos perdamos. La consistencia de la unidad catalana se verá, muy pronto, en la mesa negociadora de Madrid, cuando Solbes (siempre con una oreja pendiente de lo que tolere Manuel Chaves) marque la delgada línea roja, allí donde se estrellarán los sueños (autonomistas, federalistas y soberanistas) de la temporada. Cuando se repiten al tuntún, todos los gestos se gastan, se queman, se borran.” Ferran Mascarell a l´Avui, fa un diagnòtic semblant: “que  ningú es faci doncs, il·lusions. De moment, la resurrecció de l’unitarisme és fràgil de cara enfora i purament retòrica de portes endins.Tots els dirigents polítics saben que la majoria dels catalans estan farts de les discòrdies partidistes i de la crònica incapacitat dels líders de posar-se d’acord en les coses importants.Tot fa pensar, per tant, que la reaparició de l’unitarisme ha estat purament tàctica i en alguns casos purament cínica. Tacticisme i cinisme: els dos mals que estant matant la credibilitat de la política. La veritable unitat estratègica dels catalans necessita processos més complexos i més de fons que una resolució precipitada en el Parlament. La unitat estratègica, la que és de debò, la que està vinculada al substrat comú, la que respon a un ideari compartit bàsic, la que hauria d’aplegar federalistes, sobiranistes i independentistes està per construir. Una nació és sempre substrat comú d’idees compartides. els vells principis del ideari catalanista -com la unitat, per exemple- van dur el poble català fins a la Catalunya autònoma i l’Espanya democràtica. Sense idees noves, i, encara més, sense idees compartides, la nació llanguirà”. Dues visions que reclamen als nostres parlamentaris que comencin a fer política catalana en majúscula. Després dels gestos i la suposada unitat, comença per uns i altres l’ hora de la veritat. Esperem que aquesta vegada no es compleixi allò que les segones parts no són mai bones.

Els fets del sis d’octubre , es el nom amb el que es coneix el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. El 6 d’octubre de 1934, el president Lluís Companys, President de la Generalitat,    va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Les diferències polítiques entre el govern català i el govern de Madrid, dificultaven el normal exercici de l’autonomia. L’ aprovació a l’abril de 1934 pel Parlament Català  de la llei de Contractes de Conreu obtingué la immediata oposició dels grans propietaris,  que amb l’ajut del govern central, aconseguiren l’anul·lació per anticonstitucional. Aquest fet, obrí una greu crisi política, que portà a la declaració unilateral  per part del President Companys de l´Estat Català. Una proclamació que fou frustada pel govern de Madrid amb la intervenció de l’ exèrcit. Sobre aquest fet històric val la pena   recomanar la lectura de dues obres. Una publicada  per  Quaderns Crema, amb el  títol “Abans del sis d’octubre”,escrit per l’advocat i polític Amadeu Hurtado (Vilanova i la Geltrú, 1875 – Barcelona, 1950) com a dietari entre maig i setembre del 1934, quan va defensar davant el Tribunal de Garanties Constitucionals la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. Un llibre que dóna moltes claus per comprendre el clima polític de l’època. L’altre, quina edició em sembla està exhaurida ,  és la novel·la del maresmenc  Vicenç  Riera i Llorca,  “ Fes memòria Bel ” , Premi Sant Jordi de l´any 1971, que fou publicada per Editorial Selecta i que  serveix per entendre el context històric de l’esdeveniment a través d’ imaginats protagonistes de l’insurrecció frustrada.

Ara fa un any, amb en Xavier vam fer un tram del camí dels Bons Homes a cavall. De Porta a Bellver  de Cerdanya, amb final a Prats. El recorregut fou igual de llarg que de fantàstic. Pujar la vall del Campcardós a l’ Alta Cerdanya, fins a la Portella Blanca d´Andorra  (2517 m.) i baixar per la Vall de la Llosa és del tot inoblidable. Potser es tracta de  dues de les valls  més ben conservades i poc alterades per la mà de l´home d’ aquella comarca. Enguany, volíem continuar el Camí dels Càtars, fent el salt cap a l´Alt Berguedà. L´objectiu , era arribar a Bagà i ens hem quedat al refugi de Sant Jordi. Quedarà doncs per un altre dia  continuar el camí i fer-lo fins a Berga, donant la volta al Pedraforca. És un  camí aparentment fàcil a cavall pèrò que presenta trams amb petites dificultats.  Una persona muntada,  es força més alta que una que vagi a peu o amb BTT. Cal pensar amb la dificultat que això suposa dins del bosc  i en algunes llocs, l’ animal  pot negar-se a passar, al menys en el primer primer intent. Hi ha diferència entre fer muntanya a peu o muntat. Els errors d’ orientació,  es poden cometre al triar un camí que has fet a peu, però que muntat resultarà  més dificultós del que s´havia previst. Som dissabte quatre d’ Octubre. Amb en Xavier i el “marrec” del seu fill Albert, de dotze anys, sortim de Prats, amb un endarreriment de dues hores que seran les que  ens faltaran per a arribar a Grèixer, a l’ Alt Berguedà – , on teníem previst dinar. Enfilem el camí que de l’ hípica de Prats, va en direcció a Bellver i que acaba a Baltarga. Just aquí,  cal travessar la carretera  ( C-16) i agafar un camí que  porta al nucli de  Beders. Després d´un petim tram , creuem  la carretera local de Bor i Pedra, on  surt el  camí senyalitzat  ( GR 150), que  ens guia cap el  GR-107 – Camí dels Bons Homes -,  que utilitzen els que hi van a peu. A Cavall o amb  BTT és millor seguir fins  l’ Ermita de Sant Serni de Coborriu, on hi ha l’altre variant del mateix GR, que  per una pista forestal molt ampla va pujant  fins a  la Font d’Ingla.  Després cal enfilar-se, seguint el mateix camí,  direcció  Refugi de Cortals d’Ingla. A uns dos-cents metres  trobarem la Font de Cortals ( 1600 m), on hi ha un abeurador  pel  bestiar. Hom pot dubtar entre seguir l’ ample camí que  dona la volta  fins baixar  a Riu de Cerdanya (En el punt més alt – després ja baixa -, trobarem una barrera que impedeix el pas dels vehicles i que porta en pocs minuts al Coll de Pendís, 1764 m), o bé  seguir el camí de la dreta. Si es tria la segona opció, cal anar en compte. Després d´uns tres-centes metres,  cal deixar-lo  i  enfilar-se pels bosc fins arribar al  Coll. Les marques son ben visibles pels senderistes. A cavall, com que es un troç planer que invita anar al galop  et pots  passar de llarg.  Sin hem optat  pel camí ample, és, perquè  perduts, ens hem vist obligats a fer marxar enrera,  tornar a l’ abeurador. A la tornada,  ens hem refet de la marrada: Per  dins dels bosc ens hem trobat amb petites dificultats  que hem  superat amb una mica de paciència amb els animals. Més en Xavier que no pas jo. Les vistes a Coll del  Pendís esplèndides. El proper Comabona  davant. Pel costat de la Cerdanya, la carena del Monturull, Perafita, Setut i  Tossa Plana de Llés. Mirant el  Berguedà, els cingles del Moixerò i al fons  Guardiola.   Des del Coll,  baixem  per  un camí estret i costerut que   ens porta al Refugi de Sant Jordi ( FEEC),  on dinem. Fem  el camí de tornada per dins del bosc fins a Cortals d´Ingla i d´aquí tot xerrant  cap a Prats. En  total, set hores  de muntura efectiva.

Mal temps per a la poesia.Després de tres dies de debat  al Parlament de Catalunya tot continuarà  si fa o no fa igual. No faré  doncs escarafalls per la més  aparent  que real “unitat” mostrada en l’ aprovació de la “proposta de resolució conjunta sobre el nou model de finançament”. Ni el tripartit ni Convergència(i Unió) volien quedar despenjats de l’ acord, essent aquesta la causa que els ha fet aprovar  la resolució conjunta. Repetim la mateixa  història. En seu parlamentària catalana, ningú es  creu que  el paper  aprovat  serveixi per a millorar  res. Avui, els redactors del “paper” ja donen interpretacions diferents.  Més enllà de l’ estètica “unitària”, les educades  maneres del passi vostè primer  i la tradicional  declaració de bones intencions farcida de poesia, d’aquí molt poc , el Regne d´Espanya   ens recordarà  el realisme de les seves  rebaixes Constitucionals. No hi haurà doncs novetats, només la  retòrica de sempre amb similars proclames.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3017171

Envelliran els llibres i potser
no els llegirà ningú, però la carn
no serà pas menys trista. Desaprendre
tant de futur és una tasca dura
i també ho és assajar de fer un nus
amb la corda del temps per recordar
que encara no has viscut i ja s’apropa,
furtiu i descaradament solemne,
el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
cansats de no mirar i esborra els signes
de qualsevol complaença; que sigui
tot tan dur i tremolós que ja no puguis
recular més sense negar-te. Ara
potser ja res no compta, només l’arbre
que preserva l’espai de les ventades
contradient el ritme de les coses,
o la sageta que desfà camí
i és un repte de llum que t’assenyala
i esperes amb temor i amb alegria.
Envelliran els llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resignat, recullis el farcell
d’enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t’ha acompanyat tota la vida.

Miquel Martí Pol. 

Pel que he pogut seguir del debat fins avui,   veurem que succeeix demà, i assumint el risc de ser poc objectiu, em temo que  tot seguirà més o menys igual, hi hagi o no acord pel finançament.  Govern i oposició, continuen entestats a  utilitzar estratègies de curta volada. Es miren de reüll, es reclamen mútua confiança, però no se’n tenen i juguen a fet i amagar. Es per tant, raoable i obvi que la majoria del país hagi  “passat” d’ un debat en la que els electes parlen entre ells, sense dirigir-se  en cap moment a la ciutadania. M’ explicaré: En tots els discursos, cap novetat d’ interès  respecte a quines mesures cal adoptar  davant  la crisi i  com enfocar la negociació del finançament. No es doncs estrany, que  el país no s’hagi paralitzat per escoltar els diferents diagnòstics i el tractament que els parlamentaris proposen.  No agraden els discursos buïts, sense valors, ni emocions. Avui, la crisis, l’ atur , el finançament , l’estatut , les infrastructures, els papers de Salamanca i el cúmul de despropòsits, insults i “mala llet”,  que ens arriba de les Espanyes,  no ens fa ni fred ni calor d’ acostumats com hi estem. El que volem, és que algú dels “nostres” ens parli clar i sense embuts, sobre cap a on ens convé anar. La crisis ens fa sentir desemparats pels qui ens manen. Veiem  com la vida se’ns  complica  i no rebem  respostes, ni propostes, ni  se’ns proposen somnis. Algú hauria de començar per  parlar clar. Precisament per això, el debat no ha aportat  cap novetat. La  retòrica de sempre i  les mateixes proclames. Ningú ha gosat  posar al dit a la nafra  per exigir el finançament que necessitem, o per a defensar conseqüentment els interessos del país. Els parlamentaris han optat per  continuar fent el mesell, segurament per la por atàvica de ser acusats de radicals. El caprici ha fet  que l’ inici  del debat fós un  30 de setembre,  tres anys desprès d’  aprovar-se un projecte d’ estatut  que ningú va saber defensar, que fou triturat pel Congrés i si bé el que en va quedar  fou aprovat  en referèndum, ben aviat serà esclafat pel Tribunal Constitucional. Sembla que no haguem  aprés la lliçó.