DOS ARTICLES.
Després del suport donat per organitzacions empresarials, sindicats obrers i diferents entitats del país i de l´acte simbòlic dels “Presidents” amb el President Montilla, Francesc Marc Alvaro i Ferran Mascarell en les seves col·laboracions habituals a la Vanguardia i a l’ Avui, ens parlen del significat dels “gestos i de la pretesa “unitat” entre les forces parlamentàries. Els dos articulistes, que habitualment mantenen posicions divergents, fan en aquesta ocasió una reflexió similar. Alvaro explica en el seu article a la Vanguardia, que “Jordi Pujol y Pasqual Maragall, junto con Heribert Barrera y Joan Rigol (…), se reunieron ayer con el president Montilla para hacer patente su apoyo institucional a la misión de lograr una financiación justa para Catalunya. Es un gesto relevante que proyecta el mito de la unidad de los catalanes. ¿Unidad cierta o escenográfica? ¿Es serio enviar hoy este mensaje? ¿Es útil?. No le demos más vueltas, no nos perdamos. La consistencia de la unidad catalana se verá, muy pronto, en la mesa negociadora de Madrid, cuando Solbes (siempre con una oreja pendiente de lo que tolere Manuel Chaves) marque la delgada línea roja, allí donde se estrellarán los sueños (autonomistas, federalistas y soberanistas) de la temporada. Cuando se repiten al tuntún, todos los gestos se gastan, se queman, se borran.” Ferran Mascarell a l´Avui, fa un diagnòtic semblant: “que ningú es faci doncs, il·lusions. De moment, la resurrecció de l’unitarisme és fràgil de cara enfora i purament retòrica de portes endins.Tots els dirigents polítics saben que la majoria dels catalans estan farts de les discòrdies partidistes i de la crònica incapacitat dels líders de posar-se d’acord en les coses importants.Tot fa pensar, per tant, que la reaparició de l’unitarisme ha estat purament tàctica i en alguns casos purament cínica. Tacticisme i cinisme: els dos mals que estant matant la credibilitat de la política. La veritable unitat estratègica dels catalans necessita processos més complexos i més de fons que una resolució precipitada en el Parlament. La unitat estratègica, la que és de debò, la que està vinculada al substrat comú, la que respon a un ideari compartit bàsic, la que hauria d’aplegar federalistes, sobiranistes i independentistes està per construir. Una nació és sempre substrat comú d’idees compartides. els vells principis del ideari catalanista -com la unitat, per exemple- van dur el poble català fins a la Catalunya autònoma i l’Espanya democràtica. Sense idees noves, i, encara més, sense idees compartides, la nació llanguirà”. Dues visions que reclamen als nostres parlamentaris que comencin a fer política catalana en majúscula. Després dels gestos i la suposada unitat, comença per uns i altres l’ hora de la veritat. Esperem que aquesta vegada no es compleixi allò que les segones parts no són mai bones.