Totxanes, totxos i maons

Tot preparant el seminari que els propers mesos d’octubre i novembre impartiré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (vegeu aquí) aquests dies estic fent la meva particular celebració de l’Any Rodoreda.

He començat repescant dos llibres sobre l’autora que encara no havia llegit: “Mercè Rodoreda. Autoretrat”, de Mònica Miró i Abraham Mohino -editat fa pocs mesos per Angle Editorial-, que m’ha semblat una recopilació de textos molt ben travada i, sobretot, d’allò més recomanable per a qui vulgui conèixer de prop la complexa personalitat de la senyora Rodoreda.  (n’hi ha més)

L’altre llibre que he recuperat ara no és tan recent -el va editar el 2005 Rosa dels Vents, del grup Mondadori-, l’ha escrit Marta Pessarrodona i es diu “Mercè Rodoreda i el seu temps”. En aquest cas només diré que m’ha recordat les entrevistes que l’inefable Jordi García Soler perpetra aquest estiu a Catalunya Ràdio a primera hora de la tarda: no saps mai si el veritable protagonista del programa és l’entrevistat o l’entrevistador.

Per completar la fase preparatòria he anat a la segura i he repassat un parell d’estudis de Carme Arnau per, finalment, entrar en la lectura de “La plaça del Diamant” i “Mirall trencat”, els dos llibres que estudiarem amb els alumnes i que feia bastants anys que no tocava, cosa que ha incrementat encara més el plaer del retrobament.

Una vegada més m’he quedat impressionat per la força d’aquestes dues obres tan diferents l’una de l’altra però tocades ambdues per la força del geni i l’empremta de l’àngel. Recordo que Joan Triadú deia que “La plaça del Diamant” és una novel·la inspirada i que “Mirall trencat” és una novel·la construïda. Crec que té raó i que, tant en un cas com en l’altre, ens trobem davant de dues obres perfectament homologables amb els grans títols de la literatura universal del segle XX.

Després he repassat el vídeo de l’entrevista que Joaquín Soler Serrano va fer a Mercè Rodoreda el 2 de juny de 1980 -pocs abans de publicar “Quanta, quanta guerra” i de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes- en el programa de TVE “A fondo”. Un document de valor històric però que vist ara, que ja coneixem uns quants estudis sobre la seva biografia, crida més l’atenció per les coses que l’autora no explica que per les que hi diu.

Per acabar la immersió rodorediana només em falta dedicar un cap de setmana a Romanyà de la Selva i, més concretament, a la ruta literària (vegeu aquí) que s’hi ha preparat per conèixer els escenaris on l’escriptora va viure els seus darrers anys (vegeu-ne els detalls en l’arxiu del final d’aquest apunt). A finals de setembre, de retorn de Sicília, ens hi posarem.

(I ara deixo momentàniament Mercè Rodoreda per començar a clavar-li queixalada a un altre clàssic sobre el qual treballarem també en el seminari: “Incerta glòria”, de Joan Sales. Aquest estiu promet…) 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!