Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Com a complement de la lectura que he fet aquests dies de la monumental “Incerta glòria” llegeixo les cartes que entre 1936 i 1941 Joan Sales va enviar al poeta Màrius Torres internat en el sanatori antituberculós de Puig d’Olena fins l’any 1942, que hi va morir.
De fet, Sales va començar aquesta correspondència amb una coneguda seva que, afectada per la mateixa malaltia, s’estava en el sanatori. Va ser ella qui poc després va posar en contacte els dos escriptors (*).
En una de les primeres cartes -aplegades en el llibre Cartes a Màrius Torres, seguides de “Viatge d’un moribund” (Club Editor)- Sales explica una situació viscuda a la reraguarda que il·lustra a la perfecció aquest costum tan arrelat entre les forces polítiques catalanes de no anar mai alhora quan es tracta de plantar cara a l’adversari comú. (n’hi ha més)
“Barcelona, 26 de setembre de 1936
Estimada amiga:
L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros d’oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits.
Com que sempre ens perd allò de “tants caps tants barrets”, a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes “Milícies Alpines” (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran “Pirinenques”) que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors.
Els mou sobretot la il·lusió de constituir una “columna” en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les “columnes” de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les “columnes” i enquadrant-ne els soldats. (…)”
—————————————————————————————–
(*) Es tracta de Mercè Figueres Bassols i el contacte prové de la seva germana Esperança que treballava amb Joan Sales a l’oficina d’Ensenyament de Català per Correspondència de la Generalitat.
Mercè Figueres ha passat a la història de la poesia catalana ja que és la Mahalta a la qual Màrius Torres dedica uns quants dels seus millors poemes sota el títol de “cançons”.
A diferència del poeta ella va poder superar la malaltia (Mahalta / malalta) i va morir a Barcelona l’any 1976. Havia nascut a Girona l’any 1908.
Desconec si la similitud dels cognoms li atorga algun parentiu (germana?) amb l’empresari i polític Josep M. Figueras i Bassols (1928-1994)
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!