Totxanes, totxos i maons

La podeu veure a la sala Verdi Park i estic gairebé segur que és, amb distància, la millor oferta que presenta aquest mes d’agost la cartellera cinematogràfica barcelonina.

Em refereixo a “Jo he servit el rei d’Anglaterra”, dirigida el 2006 pel txec Jiri Menzel i basada en la novel·la homònima de Bohumil Hrabal. Una novel·la editada -i, pel que em diuen, actualment introbable- per Destino l’any 1989 amb traducció de la sempre competent Monika Zgustová. Potser fóra l’ocasió de tornar-la a editar…  (n’hi ha més)

“Jo he servit el rei d’Anglaterra” és la prova de com, quan s’hi posa talent, d’un llibre torrencial, implacable i encisador pot sortir una pel·lícula amb els mateixos atributs de l’original sense necessitat de ser-ne un calc.

Quaranta anys després de dirigir “Trens rigorosament vigilats” -que, per cert, va ser una de les primeres pel·lícules d’art i assaig que vàrem poder veure aquí- Menzel torna a inspirar-se en un llibre de Hrabal per oferir-nos la història de Jan Dite, un home baixet, ambiciós i amb no gaires escrúpols que assistirà com a espectador des de la barrera a uns quants fets històrics del segle XX que varen afectar directament l’antiga Txecoslovàquia. I de manera molt especial l’adveniment del nazisme.

Cínic i amoral -una mica en la línia de l’Oskar d'”El timbal de llauna”, de Günther Grass, però amb un cinisme molt més contingut i refinat; és a dir, molt més demolidor- Jan Dite personifica les restes d’una Europa materialista i decadent que portava dintre seu la llavor de la pròpia destrucció.

(Zweig també en parlava, de tot això, ara que hi penso…)

La llista de crèdits del final de la pel·lícula estan en txec i dura cinc minuts ben bons. Si aneu d’intel·lectuals profunds -freqüentar el Verdi obliga a molt- us els haureu d’empassar íntegres. L’A. i jo ja en vàrem tenir prou amb un parell o tres de minuts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!