Totxanes, totxos i maons

En la tranquil·litat d’una nit de vacances reviso el DVD de “Moulin Rouge”. Una pel·lícula que hauré vist cinc o sis vegades i sempre en format petit. No vaig poder veure-la en pantalla gran quan era el moment i bé que me’n penedeixo.

Torno a xalar amb la intel·ligent barreja d’ambients de principis del segle XX i de músiques -triades esplèndidament, com hi ha món!- del darrer terç del segle.  (n’hi ha més)

I xalo d’una manera molt especial amb els que al meu parer són els tres moments àlgids de la cinta:

* La versió en tango de “Roxanne”, dels Police.

* La seqüència en l’edifici en forma d’elefant on viu el personatge que interpreta Nicole Kidman. Un tema que dura quatre minuts i que és una barreja -els anglesos en diuen “medley”- perfectament harmonitzada de fragments d’una dotzena ben bona de cançons diferents. A mi m’ha semblat identificar-hi temes dels Beatles, Kiss, U2, Communards, Paul McCartney & Wings, Joe Cocker, David Bowie (l’entrada de “Heroes” em posa a frec de la llàgrima), Withney Houston i Elton John però segur que me’n deixo encara uns quants que em sonen i que no acabo de lligar del tot…
Vegeu el YouTube d’aquí sota. La qualitat de l’imatge és molt millorable però hi ha la seqüència completa.

* La interpretació de “Your Song”, aquella esplèndida cançó que l’any 1970 obria el segon disc d’Elton John, i que a “Moulin Rouge” canta Ewan McGregor, el protagonista que dóna la rèplica a la senyora Kidman.
Vegeu el You Tube que us he penjat aquí sota. Des del punt de vista musical el primer minut és prescindible (però molt divertit si enteneu l’anglès). Ara bé, quan comença a sonar “Your Song”… uauuu!. No és estrany que la casquivana Satine s’enamori del seu cantaire com una catequista. No us perdeu les referències a “Dancing in the Rain” de la part final de l’escena i, sobretot, la lluna del final. Una esplèndida lluna plena amb bigoti i que canta amb la veu de Plácido Domingo.

Quan l’any 2001 es va estrenar “Moulin Rouge” alguns crítics varen dir que obria una nova frontera al cinema musical del segle XXI. Jo no em considero un entès i, per tant, em guardaré d’opinar de manera tan contundent però no m’estranyaria que això fos veritat.

També recordo que es va dir que era una pel·lícula que no deixava indiferent: generava grans amors o grans odis. Ho he pogut verificar en altres persones. A mi, per si de cas, em podeu apuntar a la llista dels enamorats més incondicionals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!