Ja són vuit anys que cada any vaig a Banheres de Luishon on hi faig un tractament a les Thermes de Luchon. Bé, millor dit, en S. el feia per l’artritis reumatoide que patía i jo ara per prevenir i cuidar el motor de la meva persona. Uns amics ens van recomanar d’anar-hi; ells hi van per netejar la laringe, i les vies nasals. Les aigües de Banheres són molt sulforoses. Sempre han tingut molt de renom i va ser una emperadriu, la novel.lada Eugenia de Montijo que va dur a terme el projecte de fer construir camins per interconectar les diferents estacions termals del Pirineu, com Bagnères de Bigorre, Barèges i Luishon, la futura carretera, mitica, dels Cols del Tour de France – Tourmalet, Peyresourde, Aspin, Aubisque – .
No té res a veure amb els nostres balnearis que es troben en un establiment hoteler, i a més la sanitat no fa receptes. Només la gent de més de 65 anys poden disfrutar d’una estada en un d’aquests hotels-balnearis a baix cost. A França, la sanitat pública, creuen absolutament amb el benefici que un tractament de 8, 14 o 21 díes pot donar a les persones, i el que ells estalvíen en medicaments i hospitalitzacions.
L’edifici a Luishon és espectacular i són centenars les persones que t’hi trobes quan entres dins per començar el tractament. Abans, però, has d’anar a un metge que et faci la prescripció.
Com en el meu país, la sanitat pública, no contempla aquest tipus de medicina preventiva, haig de fer el pagament, però continúa éssent molt més barat que en qualsevol balneari de l’altra banda dels Pirineus. Ara bé, l’al.lotjament te l’has de cercar, però també trobes preus molt i molt assequibles i llocs com Oô. Els veïns també ho ténen cobert per la sanitat pública; avui per la persona que fa les cures, abans fins i tot per l’acompanyant.
A principis del secle passat, després de la primera guerra mundial, anar a les Thermes de Luishon era tot un luxe. Un tren sortia diàriament de Paris, directe fins a Luishon. Quan passeges per la població encara pots veure uns edificis senyorials, palauets, uns reformats, altres decadents. L’estació d’esquí de Superbagnères era la més anomenada de França després de Chamonix. L’any 1920 van construïr un monstre d’hotel, de pedra, al cim de Superbagnères que encara avui el podem veure.
Avui, tot aquell esplendor s’ha perdut, i ara és una població amable, tranquil.la, sense presses, i a la gent ja els està bé.
Quan comences el primer día de tractament és tot un espectacle. Les portes obren a 2/4 de 7 del matí fins a les dotze del migdia. La gent s’amuntega davant la porta per entrar els primers i poder escollir el barnús que més els hi agrada. Quan has fet l’inscripció, portes a la mà un paper on hi han les hores exactes i el tractament que t’han de fer; 07:10 bain d’immersion; 07:30 boue ; 08:00 étuves; 08:10 Vaporarium et piscine. Tot funciona al segon i mentres esperes entre una munió de gent, homes i dones, de totes les edats, majoritàriament de 50 anys per amunt, és aleshores quan fas el xafarder i t’hi fixes en aquestes persones que seuen al teu costat, davant o drets esperant el seu torn; grosses, primes, geperudes, alegres, tristes, amargades, xerraires, amb panxa, sense, silencioses, nervioses, xulesques, vergonyoses, extrovertides, del nord i del sud, de l’est i de l’oest de França. Tots, però, amb el barnus posat, i molts no se’l poden cordar, amb el banyador i les sabatilles de goma, i la bosseta on hi posem el full d’orientació i els horaris dels diferents tractaments. Has de comptar de dues a tres hores a l’interior de l’edifici i respirant un aire pesat i sulfurós.
El vaporarium, el deixes per el final. Entres per uns passadissos dins la muntanya, estrets, amb una temperatura de 40 graus, molt humit. Pots seure o passejar per les diferents galeries. Cada cinc minuts t’avisen per uns altaveus, ja que no és convenient estar-hi més de 15 minuts. Després quan surts, tens la piscina d’aigues sulfuroses i acabes estirada en unes ‘tumbones’ comfortables. És en aquest moment quan treus el llibre que estàs llegint.
També podem fer vida de ‘milionaris’ quan cal ….. sense tenir xifres de molts zeros als comptes o sota les rajoles de casa.
Tots els ‘curistes’, però, tenim una opinió unànim; després dels díes de la ‘cure’, la resta de l’any el passem molt i molt millor.
