Urgències
Deixa un comentariPof! Pof! Plors!
Amb la clau a la ma em giro i l’agafo en braços i veig aquell bony just sota el serrell recent tallat. Ha relliscat just abans del salt i la morrada ha estat d’upa i, tot i que no hi ha sang ni fetge, passem per la farmàcia i, a petició de la menuda, un taxi ens deixa a les Urgències de l’Hospital.
Les urgències en diumenge són el camarot de Una noche en la ópera del precariat de Barcelona i algun resistent que practica l’idealisme més alçat.
La quitxalla burgesa no es fa mal. Se’n fa el fill d’aquella dona que entra a treballar a les vuit del vespre i no sap si visitaran llur filla abans, o aquella altra que rep l’angoixada trucada de son pare perquè el seu ex, el de la dona que és a urgències, no deixa en pau l’intèrfon perquè vol veure, tan si com no, la seva filla.
– Golasooooo! – crida un menut, de pares xilens d’origen, tot xutant una pilota de goma a la Sala d’Espera.
Les urgències en festiu donen per un tractat de sociologia del precariat. Cinc hores de pacient espera entre menuts que es busquen permet moltes coneixences entre ferits, nanyos, talls i alguna febre que no es cura.
Ho han aconseguit, la Sanitat ja no és universal o els fills dels integrats no es fan mal i, per tant, no utilitzen el servei d’urgències. Després diran que això de la Sanitat Pública, com l’Educació, només és per als de fora. I d’aquesta manera tothom amb mútua, o concertada, d’amics i coneguts dels que van desinvertint en “estructures d’Estat” i els van donant una equivoca fama per a major benefici dels seus.
Ah! Si! La menuda, a part d’encisar a tot l’equip mèdic de l’hospital, només té un nyanyo lleu. Gros, però lleu. Tocarà vigilar-la 24 hores. La resta l’hauriem de vigilar tots plegats.