5 anys de dolça metzina

El misteriós bes de la Vida
clou aquest jorn memorable.

Cinc anys de llaços trenats.
Cinc anys d’il·lusions compartides.

Ara que ets dormin,
et recordo en l’instant
que, nostres mans,
van aplegar-se.

Mans fredes, cor calent
i una font per aixoplugar-se.

Cinc anys han passat ja.
Cinc anys i quatre cases!

Quatre cases i dos fills!
Carai! Quin bell viatge.

Vola falsia, vola!
Vola per damunt del cap
d’aquest ós tan venerable!

Viu, xixeta, viu!
Viu i ompla de vida el cor
d’aquest pastoret adorable!

La sirena és a la mar,
el que el pastor a la muntanya.
I a la platja més propera,
caliu encès per a maridar-les.

Una flama entre tu i jo
que segueix dansant
pels aires. Els aires de nostra
vida, els aires de bella casa.

Lesseps,
matinada del
18 al 19 d’octubre.
2014

Pilar de 7 folrat, collita del 69

El passat cap de setmana, 12 d’octubre, dia del Pilar, el món casteller, sobretot el de camisa vermella, va estar d’enhorabona.

I és que, en la Diada de Santa Teresa, la colla més antiga del panormana casteller actual va recuperar la fita històrica de carregar, com aquell 23 de novembre de 1969, el pilar de 7 amb folre.

Ells, els Nens més vells de la castellística actual, van ser els primers en coronar-lo al segle XX, tot recuperant una mítica construcció que, en aquells moments, només estava documentada al 1835 a Valls.

El diumenge 12 d’octubre de 2014 doncs es va fer justicia històrica a la Plaça Vella de la capital del Penedès més entranyable.

I, la màgia que s’oculta rere les construccions humanes va fer possible un maridatge sublim. I és que, a la Plaça Comas de Les Corts, just davant de l’estatua al bon vinater emigrant penedesenc, la Colla dels Castellers de Barcelona, nascuts uns sis mesets abans de la fita vendrellenca, justament a les platges de la vila nadiua de Pau Casals i, per més inri, amb un pilaret de quatre, descarregava la històrica construcció, sense la polèmica d’aquell pilar amb infausta despenjamenta de la Mercè del 2009.

Dolços llaços històrics que, de ben segur, van despertar un murri somriure en els llavis del bonàs de l’Emili Miró, emigrant vendrellenc, gran casteller i vital ànima perduda en les gernacions barcelonines i terrassenques que el van rebre per a dinamitzar, agermanadament, una tradició tan màgica que permet instants tan sublims com aquest doble pilar de regust vermell i de sabor mariner i celestial.

Els pilars de 7 vermells en perspectives confrontades

Els pilars de 7 vermells en perspectives confrontades

 

Dos brindis per l’anarquisme

A la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia
Alella, 10 de gener de 1859
Barcelona, 13 d’octubre de 1909

“Infrinjan cada día alguna ley trivial que no tiene sentido, aunque solo sea cruzar la calle en rojo. Utilicen su propia mente y decidan si la ley es justa o razonable. De este modo, se mantendrán en forma, y cuando llegue el gran día, estarán preparados”.

image

Una nau espacial arribada del més enllà aterra entre el estrets carrers del fondo de Santako.

En un parc proper uns nens juguen envoltats per les parades del mercat setmanal. Gitanos, magribins, asiàtics, algun subsaharià i el toc exòtic d’un eurasiàtic immergit en la diversitat.

Amor a primera vista. Amor instintiu, irracional. Amor per una Catalunya oculta i amagada. Per una Catalunya arcana. Per un país construit per nouvnguts que van aterrant xopats de vitalitat.

La nau és una flamant biblioteca de nova planta i arquitectura moderna que hi ha construit l’autoritat local.

El seu interior és una illa de silenci perduda en un oceà sorollós i comercial . A l’entrada, una exposició de treballadors del món i unes guixetes de seguretat. Un xic enllà, unes màquines d’autoprèstec que no havia vist abans.

Em submergeixo entre els seus llibres i, com un cirurgià, n’extirpo un: Elogio del anarquismo, la darrera currada de James C. Scott, pagès, antropòleg i fi analista de la humanitat.

Arribat a casa, pujo al terrat, encenc la pipa i m’extasio amb el diàleg sublim entre el Puig de l’Àliga i la mar. Acabat el ritual, obro les pàgines del desobedient treball i em deixo seduir per una de les ments més ben moblades del panorama filosòfic actual.

El llibre és de lectura obligada i, en la seva quasi trentena de fragments, contrapossa la força de les menudeses a les voluntats estabuladores de les grans organitzacions i institucions, la diversitat de les riqueses locals a la força pentinadora de la normalització via dades – estadístiques, examens, auditories, estàndards de qualitat, … – i, per dir-ho en parlar pla, com la “gimnàtica anarquista” o, si la paraula grinyola, “desobedient” és més pròpia de pagès que de ciutat, de petits propietaris de la misèria que no pas de grans organitzacions obreres o revolucionàries.

El llibre dissecciona les revolucions i la lectura que se n’ha fet a posteriori i demostra com, qui es fa amb el poder, reescriu la història per amagar les petites desobediències que, acumulades de manera més o menys caòtica, van ser palanca fonamental del canvi.

Ara, que, els governants de la pell de brau no els cap al cap aquesta pacífica revolta de les classes mitjanes catalanes – entenent classe mitjana com aquell col·lectiu que va de la família Mas al venedor ambulant que té parada al mercat de Fondo, passant pel cooperativista i el botiguer de la cantonada – per assolir la independència i fer el seu propi Estat, llegir James C. Scott és gairebé obligat.

Per què… ves que no siguin aquests, els que tenen alguna cosa a perdre, els que estiguin movent la Catalunya que marxa, tot i les opcions clarament independents.

Les ànimes del Concurs

Som a punt de superar la primera setmana postconcurs de Castells.

Aspecte esplèndid de la TAP a l'inici del Concurs de Castells

Aspecte esplèndid de la TAP a l’inici del Concurs de Castells. Font: Tarragona.cat

El millor concurs de la història per nivell de construccions assolides i volum de castellers participants. Una diada castellera que dura tres jornades.

N’estic segur que hi ha castellers que encara no han marxat mentalment de la Tarragona Arena Plaza (TAP) després de la tercera de les jornades castelleres. De fet, aquest apunt mateix, n´és una mostra. Una mostra signada per algú que va viure les jornades com un historiador es mira el passat, és a dir, des de la distància i a través de la documentació disponible. En aquest cas, les xarxes socials i les televisions locals, entre joc amb la menuda, parque i carrer.

Però deixem la clara i penetrem al rovell de l’ou casteller.

Els castells, i no per sobada és menys real, són la perfecte combinació de cinc ingredients màgics:

força, equlibri, valor, seny i germanor.

Normalment, els cinc valors es combinen a la perfecció, però a la TAP i en diumenge, l’esperit competitiu sol avantposar el primer dels valors – portat a l’extrem – per damunt de la resta, tot desequilibrant la pràctica castellera.

I és que la força no només s’empra en alçar la construcció, sinó també a la graderia. I els espectacles amb graderia, des dels temps de l’Imperi Romà… sinó abans, són un valvula per a treure tota la ràbia acumulada en l’esdevenir vital: crits, xiulets, insults, …

En qualsevol cas, diumenge, a la TAP, novament la sana competència entre colles va derivar de nou en una batalla entre els crits d’alegria dels campions i els xiulets que, passada l’actuació, sembla que no ha fet ningú. I, si he d’estar al que diuen els assistents, els xiulets ja van fer acte de presència abans de començar l’actuació. Tota una fita que em fa preguntar-me:

- Eren els xiulets una estratègia per a posar nerviosa i desequilibrar a la colla que novament va alçar el trofeu de campions?

Si la resposta fos positiva, els castells haurien perdut la millor aportació que, parida en la pràctica castellera de l’Avi Emili, van adoptar els Castellers de Barcelona des de llur fundació ara fa 45 llargs anys: la germanor.

La germanor permet la competició, però la competició neta, joliua, festiva, la competició que fa que les colles se superin a base d’esforç. Un esforç que es tradueix en el bell quartet de força, equilibri, valor i seny.

La germanor, l’altra ànima de la festa, es manifesta per diverses vies. Essent les dues principals, la germanor interna i l’externa.

La germanor interna és aquella que es viu en el caliu de la pròpia colla castellera com a col·lectiu humà, aquella que fa d’un grup de gent diversa i dispersa una gran família d’amics, coneguts, saludats i més.

La germanor externa és aquella que va recórrer la plaça de braus castell rere castell: Castellers de colles que havien participat, o no, en les jornades anteriors, donant pit a peu de plaça, membres de colles en competició posant el granet de sorra per a la millor consecució dels seus rivals.

Potser la mostra més fefaent d’aquesta germanor, fou la viscuda entre dues de les quatre colles que, baixades del Pla de Barcelona, no van fer ni una sola llenya a la plaça de braus. Elles van portar la germanor a plaça, assolint els seus millors registres en un concurs casteller amb venerables resultats. Les tripletes, gracienca l’una i vilafranquina l’altre, no haguessin estat possible sense l’engruiximent de les respectives pinyes amb membres de la colla rival.

En qualsevol cas, dues ànimes tenen els castells, dues ànimes que s’inflen al Concurs fins a límits estratosfèrics: la rauxa de la competició i el seny de la germanor. Dues ànimes que fan de Tarragona un espectacle post-modern i no apte per a pusil·lànimes.

La fórmula del carrer

Fills de l’Odi i Lluís Maria
pels carrers ens trobaràs,
acampats amb alegria
i, de les cendres, retornats.

Som la Rosa que sempre crema,
som els néts dels afussellats
som la pau de les vostres guerres
que, als suburbis, ens hem criat.

Via llibertària, EI, primaveres, 15M
han tornat per a mostrar
un altre món ben possible
que us farà ballar el cap.

Som, com no pot ser d’altra manera,
tardorals pètals de flor
sorgits de la vostra merda,
parits per a cremar-ho tot.

Artefacte poètic sorgit dels carrers de Barcelona
01/10/2014