Zweig com a excusa

L’europeisme, de fondes arrels culturals, sempre m’ha semblat d’un desfermat snobisme burgès.

I és que les seves arrels sempre es fixen en l’alta cultura d’un continent pagat d’ell mateix, però farcit de sobrepujats egocentrismes estatals, empresarials i personals, si m’apures.

Els estats, aquest invent industrial que va substituir els antics reialmes, segueixen batallen pels seus interessos en el si d’un monstruós conglomerat institucional que es diu europeu, però el funcionament del qual respon més a  pressions interessades de qui remena diner que no pas a les necessitats comunes de la gent de peu pla.

Només cal passejar pel barri europeu de Brussel·les per veure que Europa és dels grups de pressió i que el dia a dia de la direcció continental és a les antípodes de les quotidianitats de les persones que vivim dins d’aquest mal-anomenat vell continent. O és que el continent europeu és més antic que els altres? Potser nosaltres som l’autèntica pangea i la resta parracs de terra navegant a la deriva?

Aquestes reflexions venen a tomb d’un parell d’informacions d’aquesta setmana:

La primera és l’arribada de Pegida a Catalunya, essencialmisme desbocat, el retorn de la caça de bruixes contra veïnes i veïns del continent, sota l’excusa d’un terrorisme global engreixat en les clavegueres de la diplomàcia internacional pels mateixos grups de pressió que alimenten aquesta Unió Europea feta des de dalt, des de les mateixes elits que l’alimenten culturalment des de fa segles.

La segona és el cicle de conferències que el Born Centre Cultural va iniciar aquesta setmana picant l’ullet a aquesta Alta Cultura Europea amb un títol que veu directament d’un d’aquests cosmopolites que, beneurats som els seus lectors, il·lumina la nostra Europa Unida al mateix nivell que els prohoms que serveixen d’excusa per reflexionar sobre la Catalunya actual i els seus reptes de present.

Europa ha de renéixer des de baix, abandonar el seu elitisme i construir-se a peu de carrer. D’altra manera, el discurs dels seus dirigents només servirà per atiar la por al diferent i, per aquesta via, alimentar la putrefacta Europa de pegides, plataformes i el més barroer dels sentiments nacionals: aquell que es creu ‘elegit’ d’entre els pobles de la terra com el millor i més excels de tots.

Blues monday

Començo a escriure, tot esperant el metro. Començo a escriure sense tenir massa clar el què. M’aboco a la lletra en un comboi força menys ple del què seria habitual en aquestes hores de desplaçament laboral.

Avui faig el salt als Germans Karamàzov d’en Sales. 500 pàgines llegides demanen d’un interludi. I aquest interludi el visc ara amb el neguit sobre l’esdevenir del bo d’en Alioixa.

Avui és dilluns. El darrer dilluns de febrer. L’hivern va fent el seu camí i, del subsòl estant, veig les primeres ponzelles d’ametllers florits en algun indret estimat.

A Passeig de Gràcia, massa gent. A les orelles, l’arcana alzina d’en Mikel Laboa. Salten cançons sense ordre ni concert… com ha de ser.Ser terra quan es treballa, foc quan es desplaça, aire quan es vola, aigua quan s’estima.

I segueix rajant el suc. Raja en una nova línia, raja perquè avui és dilluns i, tossut, tenia una cita amb mi mateix, una cita amb la lletra, una necessitat de blogar en dilluns.

Un dilluns etern, un dilluns trist, un dilluns de blues i blaus. Un dilluns…

Jugar amb la quitxalla abans de deixar el mas urbà, deixar-los amb la mare per anar a treballar, deixar-los per poder viure en un món on la vida són obligacions per atendre devocions.

Avui volia parlar, com en Vicent, de la ‘batalla per Barcelona’, però el blues dels dilluns m’ha vençut i ho deixo estar.

Jo mai mai

‘Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió; és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Crec que la maduració de les persones deu arribar quan comencem a empassar-nos bocinets de conviccions inamovibles i fermes i a fer accions que haviem dit que mai dels mais faríem.

Això, quan un hom arriba a la paternitat, esdevé tan dogmàtic com aquells principis que, en inexperta solitud, hom defenia amb mots punxeguts i sentències d’una rotunditat majúscula.

La meva filla mai veurà pel•lícules de princeses!

PAM!

Aquí la tenim davant per davant de la Blancaneus, la Sireneta o la més moderna Princesa Sofia.

I què bonica que està, ballant la cançó dels enanitus!

La meva filla mai anirà al parc a l’hivern, que es constiparà.

PAM!

Aquí la tens gronxant-se alegrament o baixant pel tobogan de deu mil maneres diferents i a quina més arriscada.

La meva filla no entrarà mai al llit dels pares.

PAM!

Més d’un any dormint al llit dels pares i ara en llit d’adolescent i, si es troba malament, amb el pare per companyia. Això sí, en un llit d’iguals dimensions que fa que allò esdevingui una plaça de braus.

La meva filla només prendrà remeis naturals!

PAM!

D’apiretal a dalzy i de dalzy a apiretal quan la febre la deixa més moixa que l’herba seca del prat.

Segueixo?

No cal, no?

I no entrem en el capítol d’activitats que mai deixaràs de fer: castells o muntanya en cap de setmana, entrenaments, …

I és que ja ho deia el gran Fuster:

‘Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió; és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Mardi gras

Som encara en ple carnestoltes, tot i que, coses del món d’ara, molts ja hem guardat la disfressa al bagul i tornem al vestuari convencional.

I és que les festes de disfresses de les escoles van ser divendres i les dels grans es van viure durant el cap de setmana.

Alguns avui tenen dilluns de ressaca: un festiu optatiu que moltes escoles han aprofitat generant un maldecap als pares pencaires que han d’estirar opcions per a cobrir aquest ‘festiu escolar’.

Carnestoltes clou dimecres amb un acte que, als amics de la cultura burgesa, ens porta al grup de criatures disbauxades del Cau Ferrat. Jo sempre m’he imaginat l’enterro de la sardina al costat d’un afectat i juganer Santiago Rusiñol, lider d’una colla de modernistes que, si visquessin avuu, serien l’avantguarda del hipsterisme.

Però d’aquestes festes, el dia més sublim, i tiro d’imaginari personal, és el jazzístic mardi grass de Nova Orleans.

Ho és per ses fondes arrels en les classes més excloses i inadaptades de la societat americana.

Ho és pel somni d’aquells que som enamorats de la improvització vital del jazz.

I, si és vol, ho és com ho han estat les xirigotes gaditanes, veritable essència d’una festa que es viu a peu de barraca i de carrer.

Ara, que tant el mardi grass com les xirigotes han estat absorbides pel sistema benpensant i han perdut tota llur sarcàstica rebel·lia, val la pena retre’ls l’homenatge d’aquests mots. Uns mots que esperen el retorn rebel i inadaptat que va donar la força a aquestes manifestacions carnavalesques tan geogràficament llunyanes com humanament properes.

Però tot és construcció perceptiva personal, ball de màscares improvisades en una nit de carnaval. Res no té sentit, ni tan sols les causes o la significança d’aquest escrit.

La carn vol carn

La carn vol carn -no s’i pot contradir-;
son apetit en l’om pren molta part:
si no·s unit ab l’arma, tost és fart;
d’els dos units sent hom un terç exir.

Han pasat sis segles ja!

Sis-cents anys dels mots profètics d’Ausias March i, cada Carnestoltes – així n’he dit de petit i així encara ho dic ara, malgrat el triomf mediàtic del carnaval – em tornen al cap com una glopada ardent d’instint primari i desvocat.

Sovint, els mots. No, els mots, no. Aquells mots, se’m repeteixen tenyits de la salvatge trendresa d’en Vicent Andres, colrats per la varonivola veu de l’Ovidi o, fins i tot, per la dubitativa presència d’un marrec de mans suades i posat humil que, pujat dalt d’un escenari en un institut de barri obrer, escateix el públic amagat en la fosca dels focus que n’il·luminen el rostre.

La carn vol carn i engendra jovenalla per Tots Sants.

Són els excesos d’aquest lunar carnestoltes d’origen incert, segurament pagà, d’aquest capgirament del món que fa de l’esperit carn, dels sentiments, instints. Instints arrapats de cossos nus i assedegats de pell i ossos, de carn i visceres, de tot i res.

Ara, que el món és carnestoltes, fins i tot en les malaltisses ments dels més conservadors dels moderats, les paraules em venen a veure i se’m mostren pura rebel·lia contra els carnissers de tot, contra els legisladors de l’ínútil, contra les malaltisses ments que alcen cledes, que s’acarnissen per a què la carn no vulgui més carn, per a què el desconegut mani sobre l’institnt, sobre l’amor, sobre la física i la química de les relacions que, en igualtat, fan del món, un paradís terrenal. Batallen per a què ens odiem entre germans, per a què el nostre ‘benestar’ descansi sobre el ‘malestar’ del veí. Però no és això, manaires, no és això.

Cal trencar-vos el discurs i el deute i revolcar-nos per terra entre abraços i bessos!!

I és que ja ho diu la tradició rialles de carnestoltes, ploralles de Tots Sants. Crieu, crieu que el món s’acaba. maridem-nos tots i deixe’m que ells es barallin i facin lleis i desnonin i multin i maltractin i ens diguin que les nostres pensions depenen del fet que els grecs es morin de fam.

.M’ha sortit així, què voleu que us digui!

És carnestoltes i els fluids de les relacions humanes reviuen ara i sempre als embats vomitius dels seus il·lusos enterradors!