És Nadal

image

D’uns dies ençá… és Nadal a Barcelona. Ho és perquè els llums s’han encès i algunes botigues vesteixen de festa.

El metro va força ple per ser l’hora de dinar de la majoria. La Rambla, en sortir a Catalunya, és buida, fins i tot, de turistes. La gent, com si juguessin a fet i amagar, volta pels carrers estrets de call i, com si fos un riu, desemboca al pessebre de Sant Jaume.

La gent no camina, ans corre i s’atura i torna a correr fins quedar atrapada al carrer del Bisbe.

Al claustre de la Catedral, l’esperit cristià resta orfe d’ànimes que l’exercitin. Tothom pressiona tothom, tothom malda per veure el pessebre, tothom és aliè al dèbil que pateix per sobreviure als entotsolats individus de la massa del voltant.

Cua per treure el cap a Santa Llúcia. Un sensesostre emboirat es queixa cridant en veure envait són infim paradís terrenal.

Un xic enllà, un tió gegant rep els infantils cops de joia. La Catedral està de festa i, als seus peus, una lluminosa mar convida a passejar-se, tafaner, entre caganers, tions, establies i pastorets extasiats.

Capbussats en la mar grisa de robes fosques i paraules al vent, avancem lentament de punt en punt. Ella, es mira les figures amb ulls brillants de desig. Ell dorm dins d’un cotxet assatjat pels quatre cantons. I jo maldo per mantenir una serenor cada cop més escassa i que se m’escola entre els dits com la fina sorra d’una platja que vull que sia el meu destí. El timó de la nau és en mans d’una sirena que és feta per les bullicioses multituds.

Portal de l’Àngel és xopa riuada 
Plaça Catalunya, un oceà de gent.
El metro recorda els camions de bestiar camí de l’escorxador.
Llar, dolça llar de sorra fina, platja de pau, esperit nadalenc.
Ella juga, ell mama i jo miro per televisió els rostres alegres de la gent que es passeja civilitzadament pel cor festiu de Barcelona.

Nouvinguts

Aquest apunt es dedicat a la memòria del vendrellenc Yassir, l’última victima coneguda del racisme xenòfob institucionslitzat., així com a tots els ‘allotjats’ en Centres d’Internament d’Estrangers, entre més.

Darrerament he tingut l’immens plaer d’encadenar tres lectures sobre els catalans invisibilitzats i llur esdevenir vital per aquestes terres que compartim.

La primera lectura, tot un clàssic revisitat, s’ubica en el llindar dels nouvinguts que participen dels serveis i associacions que malden per integrar-nos a tots en la plural i diversa Catalunya d’avui.

Parlo dels Altres catalans del segle XXI. Un llibre escrit al tombant de segle que esdevé una denuncia contra les polítiques migratòries del govern, alhora que mostra la implicació desacomplexada d’un voluntariat compromès i tossut en fer-nos a tots un xic més propers i entranyables.

La segona lectura és el contrapunt al bonisme dels altres catalans.

Mudanzas esbudella el Barcelonès Nord i la realitat d’unes comunitats rebutjades per aquells catalans que van arribar amb El sevillano i que, manta vegades, conviuen guetitzats, tot esperant que, en un futur, se’ls consideri catalans amb arrels en altres latituds del món mundial.

Finalment, Sense papers ens mostra la variada casuística dels nouvinguts i llur injusta ubicació en un llimb que no els deixa ser ni d’aquí ni d’allà, una situació que, vorejant la normalitat dels documentats mostra amb tota llur força la perversió d’un país d’acollida com el nostre amb la gent que, com tots nosaltres, cerca maximitzar llur felicitat i benestar, aportant el seu riquíssim bagatge existencial per a la millora col·lectiva dels nostres veïnats.

En resum, tres visions complementàries de la Catalunya invisibilitzada, la Catalunya sense drets i amb molts deures que, massa sovint, desconeixen, perquè, en arribar al nou món, es topen amb indiferència i rebuig, quan haurien de rebre unes orelles gegants i un cálid somriure.

Enguany vull demanar-vos

Barcelona, 6 de desembre de 2014.
Diada del Bisbetó

Benvolgudes i benvingudes majestats d’un Orient pacífic i irreal,

I no us enfadeu pels adjectius emprats, ja que, en aquest món tan nostrat, l’Orient s’ha desorientat.

Un any més us escric per Internet una carta que, interioritzant la necessària revissió vital annual, té per objectiu demanar-vos uns presents que em facin la vida més passadora i envejable.

Si, si… he dit envejable i no feliç, tot sabent que el primer d’aquests mots és extern i comunal, mentre el segon és íntim i personal. Segur que essent com sou bonhomiosos, m’ho sabreu perdonar. Però és més fàcil esperar-ho tot dels altres que treballar-s’ho un mateix.

Aquest any ha estat el de ls consolidació de la unitat familiar més bàsica. Enguany som quatre a casa i la salut per tots nosaltres és el primer que us demano com a present.

També us demano capacitat empàtica per a saber gestionar amb mestria el magma en constant evolució de parents, amics, coneguts i saludats que, des de llur intimitat, malden per ser feliços en la universalitat.

Si us voleu gastar diners, qualsevol lectura serà benvinguda, però més que diners, en tinc prou amb una feina que m’ompli professionalment, alhora que em permeti gaudir el màxim de la família que, oh! beneït amor lliure!, m’he triat com a pròpia i mantenim per voluntat lliure i comuna dels dos enamorats.

Eps! I no entengueu malament aquesta demanda, eh! La feina que tinc ja m’és prou bona si s’equilibren responsabilitats a categoria professional, tot mantenint la llibertat de l’intramprenedor que alimenta l’ego propi dels humans amb iniciativa

Seguidament, us animo a fer més grans els Castellers de Barcelona, una colla que les ha passades de tots colors enguany i que es mereix, més que mai, mantenir uns registres de somni i ampliar-los, entre d’altres, amb el castell total, aquell dels vaguistes de peus bruts que resten de peus a terra sense aixafar caps i espatlles.

Continuarem per demanar-vosI un impossible:

Podeu eliminar els elitistes egocentrismes ‘dels millors’?

D’aquells que, creient-se cridats pel destí, se senten superiors a la resta dels humans i, amb el barret de liders – tot i ser mers representants o famosis del seu tros – menystenen la plural i diversa riquesa de la resta dels humans.

No els podrieu dir que són persones humanes, convèncer-los de deixar de jugar als déus, fer-los girar la mirada i les passes cap a la resta dels seus conciutadans?

Sé que, com deia, us demano un impossible fins i tot per la vostra realitat paral·lela tan ben guarnida de màgia i il·lusió.

Ho sé, però cada any us demano un impossible i enguany ha tocat aquesta grandola, aquesta voluntat que sia la gent, la que més ordena, i no els quatre eixalabrats que, butxaques plenes i sous d’escàndol, se’ns toregen amb banderes, mentre desmantellen totes i cadascuna de les estructures de l’Estat del Benestar, de les eines que haurien de permetre eliminar la pobresa dels uns i la riquesa dels altres, tot dotant d’esperit crític a tota la quitxalla que ens ha de construïr el demà.

Ah! Si! I vigileu quan vingueu. Porteu robes riques i els papers en regla, que no seria el primer cop que tres immigrants riallers i bonhomiosos acabessin tancats en un d’aquests camps de concentració que anomenen Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) i que són la vergonya de la civilitzada Catalunya, terra d’immigrants!

Amb tot l’amor que donen 44 anys de furtives visites nocturnes, la més sentida reverència del vostre fidel subdit

Lluís Mauri Sellés.
Ós Bru a Taradell i
Gladys del Estal a la capital

Fem una llista a la islandesa?

Abduit pel tema polític més mediàtic d’aquest novembre tot just finat, faig un pas enllá en la proposta de candidatura electoral única i amb capacitat d’aconseguir una majoria amplia i suficient en les properes eleccions autonòmiques que, si fem cas de l’ANC, es faran al mes de febrer.

La principal problemàtica de la llista són, pel què sembla, els partits polítics i llur base electoral.

Es diu, i amb raó, que, durant els divuit mesos de construcció nacional proposats com a fita pel President Mas, caldrà seguir gestionant la realitat.

Seguirem desmantellant l’Estat del Benestar? Seguiran desviant-se fonts de la Sanitat Pública a mans privades? Les estructures d’Estat que se suposa que es crearan, no es podrien haver bastit del 2012 ençà? Quantes consultores de renom contractarem per a què ens assessorin en estructures d’Estat?

Totes aquestes preguntes fan dificil, per no dir impossible, la confecció d’una llista transversal formada per polítics professionalitzats a través dels partits polítics i membres significats de la societat civil que, si bé poden ser ‘els millors’ per a alguns, poden no ser-ho per a d’altres.

Si com diu el President Mas, els membres de la llista amb voluntat ‘absolutista’ se sacrificaran d’aquí a divuit mesos, i hi ha tantes dificultats per a confegir-la amb persones que han fet llur carrera política i/o professional, en l’Espanya de les Autonomies, fem un pas enllà, arrisquem-nos i optem per la opció més radicalment democràtica i que doni el clar missatge internacional que diuen que és cabdal per a la bona fi de tot plegat: fem una llista ‘a la islandesa’.

Si feu memòria, recordareu que la nova constitució islandesa fou elaborada per un grup de gent corrent escollida per sorteig i amb el suport d’eines de participació que permetien l’accés informatiu i decisor de la resta de ciutadans de l’illa nòrdica.

Per què no fer el mateix? Per què no congelar als polítics i als ‘millors’ i fer una candidatura del carrer?

La base de tot plegat, un sorteig entre la gent, ja sia amb el cens a la mà, o, en el pitjor dels casos, entre persones previament interessades en formar-ne part.

I d’aquesta llista, enfrontada lògicament amb la vella política dels partits que no s’avinguin a participar en el procés, en sorgiria un govern de transició nacional que assegures, ja de sortida, la voluntat manifesta de dignificar la vida dels exclosos i de les persones en risc d’exclusió social con a fonament irrenunciable del nou Estat català en construcció.

Au! I deixo de somniar, que naltros som mediterranis i no pas nòrdics, en aquest cas.