Molt soroll per no res

Escric això en la calma del migdia i amb la son de tres dies de soroll, de molt soroll, a marina de casa.

Escric això amb son, amb molta son, per compartir llit amb un menut neguitós i que plora tota la nit, ja sia amb mi o acotxat amb sa mare.

Escric amb la tendresa de l’aroma del fill a pit i braços, i la memòria dels passejos nocturns, cercant allunyar-me del focus de soroll que perturba la calma privada.

Tres nits resant perquè marxi d’una vegada l’engendre diabòlic que les forces de l’ordre fan volar barri amunt, barri avall amb el seu raucar persistent que destarota el son d’un nadó que, tot just ara, començava a encadenar fases de son.

L'helicopter

I planyo a les pobres criatures que viuen dintre vila. Si aquí, a les afores, jo tinc aquest panorama. Quin deuen tenir els nens i nenes que són sota l’helicòpter, sota l’abast de megàfons i cassoles?

El watssap de la guarderia ens serveix per alliberar tensió i cercar comprensió, però no n’hi ha prou.

Costa confiar en un cos de seguretat que em segresta les nits essent com sóc ben lluny del focus de tot. Em fa ràbia sentir declaracions públiques que diuen que això és un assumpte entre privats, que la funció dels cossos de seguretat és no perturbar el veïnat i coses com aquestes.

Durant cinc anys, ni el Banc Expropiat, ni el recent reubicat Tres Lliris, ni, si m’apures i vaig més enllà, el senyor que dorm a la plaça Lesseps, m’han fet nosa. Si que me n’han fet, en canvi, les obres que no s’acaben mai, els dispositius policials quan alguna toia pública fa un acte a la Jaume Fuster o els ramats de turistes que, camí del Parc Güell, són aliens a un pare amb un cotxet que va de visita al Centre d’Atenció Primària.

Ara bé, pacificar i dirigir els turistes per què no interfereixin el dia a dia del veïnat, accelerar o esmorteir els sorolls de les obres o ser més discrets en la gestió de les autoritats que ens visiten no deu ser tan important com acatar una sentència judicial per fer amb el local de Travessera el mateix que s’ha fet amb el de Ros de Olano: nits sense poder dormir per tenir un local sense ús allà on hi havia serveis per les baules més dèbils del veïnat.

Si us plau, abans no passi més nits calmant el meu fill, fins i tot de matinada i quan tot és acabat, poseu senderi, retorneu la pau social que, per l’execució d’una sentència, ens heu robat i deixeu de matar mosques a canonades que les veïnes necessitem les petites actuacions que ens facin la vida més fàcil i ens permetin seguir vivint a la ciutat que ens ha enamorat.

Gràcies.

La final de les expressions

Escric abans que comenci una Final de Copa que promet bon futbol, però que restarà sempre lligada a la polèmica dels símbols. Els permesos a darrera hora, les estelades, i els prohibits als accessos, la simbologia de Biris Norte.

Desconec profundament els intringulis simbòlics, però no entenc perquè es prohibeixen bufandes i banderes, i no només estris que puguin fer mal com pals i llaunes de cervesa per posar-ne dos exemples.

Dos equips amb un objectiu comú: aconseguir el doblet. Espanyol, el culer; i europeu, el palangana.

Que guanyi el millor, però, sobretot, sobretot, que el senderi ens torni el dret d’expresar-nos lliurament, ja sia amb símbols independentistes, cas de l’estelada; com antifeixistes, cas del merxandatge de la penya “radical” més antiga d’Espanya: Biris Norte.

Avui, tots els que estimem els valors tradicionals de l’esport, som biris.

image

#OdioEternoAlFutbolModerno #JeSuisBiris

I que guanyi el millor

Set peces d’orfebreria fina

Dir que sóc malalt, de baixa, a casa, i amb la feina que apreta allà on, amb més salut, hauria de ser, seria excessiu, hores d’ara. Ho he escrit i repetit tantes vegades que, si algun dia pateixo algun d’aquests mals incurables, ja et pots ben calçar, perquè en aquests pàgines t’hi trobaràs un munt de lletra monòtona i exclusiva sobre el mal mortal en qüestió.

El cas és que, entre febreta i febreta, entre son i son, tinc un xic de temps per evadir-me d’aquest mal tràngol i enfilar-me damunt les espatlles literàries de gegants tan sublims com per fer del món, poesia.

Aquest és el cas del llibre objecte d’aquestes ratlles. Un llibre d’aquells que serveix per donar tota llur prestancia al relat breu, al conte.

Set dies, un conte per dia, tal i com les religions mediterrànies diuen que el Creador va fer tot el món, aquest és el temps esmerçat en la lectura dolça i transparent com les aigües de la mar que ens uneix.

I és que, en George Moustaki és la mediterrània feta persona i, com la mar que és, ubica els set relats allà on, culturalment, tenim admès que va començar tot, allà on el segle més pervers de tots, hi ha posat les disputes i les guerres, les enemistats i la ceguesa.

I és que som tan mesquins, que assassinem la nostra matria, ens hi pixem amb sang i encara en donem la culpa als pobles que habiten aquell tros de món que ens hauria de ser tan estimat.

set-contes

El mur, el llaütista, el governador, el duel, Ibrahim, els invasors i Hassan ens fan passar una bona estona, tot i el sotrac que provoquen en el lector que estima i es deixa estimar pel seu voltant i la seva història. Nens, molts nens juganers envoltats de grans seriosos. Amor, molt d’amor sensual, cortès, mediterrani, discret i sublim.

Em canso escrivint la crònica, menys que ahir i espero que més que demà i haig de deixar-vos amb la incògnita dels continguts dels relats. D’aquest contingut, només dir-te que el mur, el primer dels relats, ara és de moda en aquest costat de la mediterrània i, amb tonteries com la de les banderes a la final de copa, es veu que no serem mai prou innocents com la quitxalla que, de matar guatlles que queien a l’altra banda del mur i anar-se-les passant de banda a banda, van passar a l’esport rei, al futbol, però no a aquest futbol modern de diners i contractes, sinó al veritable futbol, el dels carrers i els patis de les escoles, el futbol que no necessita murs per a diferenciar-se dels altres, com tampoc necessita paraules i lleis per a amagar les diferències.

Llegiu, llegiu, Moustaki i viatgeu a aquells móns que serien desitjables.

El millor dels regals

Diumenge de celebració
que comença d’allò pitjor.

Bronquitis, grips i costipats.
Virus, bactèries i mals de cap.
I, cirereta de tot plegat,
l’àvia ben fomuda s’ha llevat.

Celebrem, celebrem
que el món s’acaba.
Celebrem, celebrem
la dansa més macabre.
Celebrem, celebrem
que la salut ens falla.
Celebrem, celebrem
akelarre infernal.

Bruixes i dimonis
que ens veniu a visitar
deixeu-nos-ho celebrar!
Marxeu ben lluny de casa!
Marxeu al més enllà!

Viatge més enllà de la poesia

El Sant Jordi d’enguany em va llegar un imperdible per a xirucaires lletraferits com jo. Una herculea tasca, pròpia d’esbojerrats titans a la caça del rastre d’un semidéu, una obra que, des dels ulls d’aquest remenut ós, supera, i amb escreix, la genial bogeria de l’Stevenson, en Poe i el mateix Lovercraft, si puc esmentar-los sense que el món trontolli.

El seu escenari: biblioteques, museus, valls, muntanyes, llamps, aiguats i tempestes.

El seu temps: un segle llarg de rastres d’espardenya en llibretes velles i racons del Pirineu.

Des que l’he llegit, s’ha incrementat, i amb notable escreix, l’admiració pel verdegarià Bernat Gasull. Amb qui, des del desconeixement mutu, trepitjem carrers comuns.

image

Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto no és un llibre sobre literatura verdagueriana ni una crònica de l’ascensió del poeta al cim suara esmentat. Qui hi busqui només això, en sortirà escaldat i perdut en alguna fonda afrau del massís que ens va parir.

El Maleïda d’en Gasull és una aprofundida recerca sobre el Pirineu que, prenent forma literària, guanya en força i riquesa fins al punt de no deixar indiferent al lector que entra en el joc.

Ara, que un servidor, és lluny de la muntanya, el Maleïda esdevé una benedicció que m’omple d’imatges d’un Pirineu, de molts Pirineus que ha anat fent l’home amb llur traça.

Acabat el llibre, i amb la bronquitis cantant absoltes, em sento com el poeta a Comillas, i, en mirar els gratacels de Barcelona, veig els cims del Pirineu i sento Gentil i Flordeneu com hi passen: La Sagrada Família és l’Aneto, la Torre Agbar, la Pica, les de la Vila Olímpica, el Costabona i el Canigó!

I, endemig de tots ells, gegants i capgrossos ballant la dansa més bella de les que es fan i es desfan, aquella que, saltironant riu avall, baixa dels cims més preuats per qui subscriu aquestes ratlles.

Escrit a rengle seguit des d’una taula del bar dels Lluïsos de Gràcia,
12 de maig de 2016