L’Empordà: Llenceu gavarres!

imageSortida del sol sobre les Medes, des dels Àngels

L’Avant ens deixa a Girona i el cotxe dels avis remunta unes Gavarres de capvespre. Atletes, ciclistes, … el massís és parc temàtic esportiu els divendres per la tarda.

Arribem al Santuari i les vistes ens enlluernen el cervell amb bells impactes de ciutats, valls, mar i muntanya. Talaia privilegiada, cim alçat on viuen els àngels.

Les habitacions són grans i espaioses i els balconets conviden a envolar-te cel amunt com si la mística et donès ales.

Des de ‘Les Medes’, la nostra habitació, es veu el Montgrí, les Medes la badia de Roses, el cap de Creus i l’Albera en llunyania. Etre Dieu! que deia el pintor-poeta.

El sopar, generós i ben servit per un d’aquells homes que traspua felicitat i viu jugant, és en saló gran, però força buit. Els núvols han espantat als observadors del passat infinit.

En acabat, un apassionat de la seva feina se’ns emporta cap a la fosca i ens guia per l’univers visible. Estels i constel·lacions, fixes i d’estiu i les de tardor que comencen a mostrar-se. Vega; Altaïr, Deneb, … triangle d’estiu, vera màgia!

Pujar, sopar, observar i dormir és una joia al Santuari dels Àngels, privilegi gironí, contrapunt del Puig Neulós que ens mira de nord estant amb llur antena que s’enlaira.

Descansats, esmorzem frugalment i alcem el vol cap a Palamós, port industriós on iniciar un bell tram del arcà Camí de Mar.

imageCala castell des del poblat ibèric

El Paratge de Castell és un passeig al passat envoltat d’amaneçador present. La cala, sorrenca com poques de la Costa Brava, és ideal per famílies amb quitxalla menuda. Les barques de recreo animen l’horitzó mariner i les aigües són d’un translúcid maragda caribeny.

Al nord, les restes del poblat ibèric, ens mostren l’atractiu de la cala sobre els ilergetes i les cabanes vora el mar ens parlen d’artistes a la cacera del millor lloc on trobar inspiració.

Per postres, la foradada serveix d’avís dels perills d’una costa salvatge i de contrapunt a la pacífica cala veïna.

Bells paratges per gaudir, passejar i carregar la bodega de l’ànima abans de seguir la terrible navegació pels mars d’un present on, el diner, ho dirigeix tot, on la pau interior és molt necessària.

Tot és ahir

Ja fa força dies que el bo d’en Joan Morcillo em va fer llegir el Quatre mil mots que Pere IV va escriure en aquell piset del carrer Sant Sebastià de Taradell, un xic més enllà d’on jo passava les hores amb uns avis que m’estimaven d’allò més.

Dels poemes recollits en aquest bell treball, n’hi ha un que m’ha fet tremolar per dintre en sentir-m’hi com en un mirall d’aquells que no et mostren la còrpora sinó l’ànima. El poema fa així:

Paraula nul·la: l’esdevenidor.
Cada matí retrogradem un pas.
Les banderes indiquen el camí
cap enrera per l’atemptat del vent.

El passat és la terra de cascú,
Àdhuc del vianant explorador
d’un demà que es podreix sobtadament
bon punt s’aboca al finestral del temps.

Res no és nou, res no mor, tot és ahir.

Aquell joiós ahir que és la infantesa perduda, la innocència de les primeres descobertes: els carrers del Sud-oest del Besòs, els edificis del Poblenou, les baumes de Taradell i la llum de Balenyà.

Tot és ahir, res no mor, res no és nou, encara que els il·lusionistes tot creuen haver-ho mudat.

Lectures d’estiu: Donde el corazón te lleve

Entender de dónde venimos, qué hubo antes de nosotros, es el primer paso para poder avanzar sin mentiras.

image

Es possible enamorar-se d’un llibre? Un home pot posar-se en les sabates d’una dona, oi més si és en la tardor de llur vida?

Susanna Tamaro aconsegueix el miracle. Ho aconsegueix a través de les  memòries que una ávia viuda i solitària redacta per una neta que no hi és, que ha fugit del seu costat i que, qui sap si, un dia tornarà.

El relat és ferm i poderós quan penetra en l’ànima humana, en els sentiments que nien al cor, però perd força quan intenta explicar l’entorn, mostrar política o ideologies. O, el què resulta més incomprensible, quan ‘expulsa personatges modestos del relat’. Morts precipitades que potser tenen base fidefigna en ser filles de la memòria d’una ‘dama benestant’.

Malgrat això, si no és desig de l’autora, el beuratge es manté tan fresc i vital que penetra en la ment del lector i, la curiositat, fa que es llegeixi en poques hores.

Un gran llibre, una apassionant lectura sobre l’amor i les seves facècies, una obra on aprendre o consolidar tot allò que el cor porta de sèrie i qur ens fa a tots plenament humans.

El penell de l’alcalde

Ser de vacances en una vila rica i plena com aquesta et permet pouar en la seva història, ja sia a través de les seves pedres o dels seus llibres.

image

Anecdotario roteño és una menuda perla de l’esdevenir d’aquesta vila costanera. L’enfilall de fets que s’hi descriuen esdevé la millor manera de penetrar en l’ànima d’aquest acollidor indret privilegiat de la Costa de la Luz.

Una de les escenes que més m’ha quedat marcada en el magí, agermana aquesta vila amb Sant Pol de Mar i el seu rellotge de sol, alhora que serveix de metàfora i mirall, crec jo, de la grandeur dels manaies de la pell de brau.

L’anècdota fa així..

Som als anys 20 del segle passat, i regeix els destins de la Vila de Rota, com a Batlle del partit liberal, Don Manuel Ramírez Izquierdo, conegut popularment com ‘el Apagao’.

Aquest bon home es va proposar instal·lar un penell en un lloc cèntric del poble, escollint la petita torre de la Capella de la Caritat per a fer-ho.

Per a fer-ne una acurada instal·lació, va demanar l’ajut d’un tècnicdel prestigiós observatori de SanFernando.

L’especialista doncs va pujar al capdamunt del menut
ampanar, on ja estava fixat l’eix de ferro, i va començar a fixar les ferrenyes escaires amb les lletres dels qatre punts cardinals.

L’Alcalde, que es trobava al bell mig de la plaça, acompanyat del Caporal dels Municipals i un concejal, així com d’un grupet de curiosos, va començar a cridar al tècnic:

- Escolti, mestre, el Nord me’l col·loca més cap a l’estació.

- Senyor Alcalde – li contesta el tècnic -, no es preocupi, tinc la bruixola a la mà, i sé on haig de posar-lo.

- Li dic – brama l’Alcalde – que el Nord més cap a l’estació. Carai!

- Però – contesta el pobre instal·lador – no enten que si ho faig com dieu el penell no indicarà bė els vents?

I l’Alcalde li respon:

- Aquí el que marca els vents sóc jo, que per això sóc el que mana!

I així va quedar el penell que, quan assenyalava el sud bufava una llevantada d’upa.

Han passat molts anys, han passat moltes coses, però l’orgull, i la cobdicia, dels manaies es mantė intacte i segueix dominant la ciència dels especialistes: un bilió de deute públic estatal, així ho avala.

image
La capilla de la Caridad i el seu remenut campanar, des del punt exacte on l’alcalde guiava la instal·lació del penell

‘Uno de los nuestros’ a La Costilla

La platja de Santa Marta no és una platja closa, ans al contrari és un tram de la immensa i sobreocupada playa La Costilla, un dels indrets més concorreguts de Rota.

Rota és, per molts, la platja de Sevilla, tot i que el seu renom internacional li ve donat per la Base Naval que l’exercit dels Estats Units hi tė ubicada.

La Base és el principal motor econòmic d’aquesta vila andalusa, el nom de la qual, és tan militar com el seu històric present i passat. Si més no des dels temps dels romans!

Crec però que Rota ja fou objecte d’un apunt del Cau. Per aixó deixo els seus tresors ben servats en aquell apunt i em giro cap a la immensa mar salada que l’envolta i l’enriqueix.

Avui doncs em centraré en la platja que tinc a peu d’apartament i que és la royal crown del turisme familiar sevillà.

Aquí, la densitat de la capital andalusa, es reprodueix en l’arena i en les primeres ones d’un oceà que és més calmat que a l’est de Cadis.

L’estret de Gibraltar resta lluny i això fa que no sovintegin tan les piscines a la sorra com a La Fontanilla i que la quitxalla, fins i tot la més menuda, pugui tocar mar amb seguretat. Eps! Si el llevant no brama i aixeca l’onatge, és clar.

La mar, aquí, és clara, cristallina i, a una certa distància de la costa, presenta uns roquissars que fan les delicies dels amants del tub, les ulleres i les aletes.

Pels més agosarats, unes plataformes artificials ubicades a distància prudencial, serveixen de trampolí i esbargiment de gallito adolescent.

Tota la platja ės espigolada de xiringuitos on els pares s’escapen a fer el got de dia i els sagals fan les primeres amoretes d’estiu tan bon punt es fa de nit.

El passeig és el paradís dels avis i els pares novells. Uns i altres van de l’espigó de vila a les envistes d’un encisador paratge natural, niu protegit de l’escàpol camaleó i privilegiat circuit pels runners estivals.

Tot això i un xic més és el què hom troba a La Costilla de Rota, és el què l’home innocent, o el que té estòmac suficient, es troba darrera la cárcel del Puerto, es troba més enllà de les reixes d’una presó que viu de la ilegitima dispersió dels presos vascos.

Una combinació que em fa sentir Ray Liotta als crèdits de goodfellas, ‘uno de los nuestros’, la pel·lícula dels cràpules reinsertats..
:-)

image
Tipic pentinat de sal i llevant a Rota