Nuesa

Dijous al matí, prenc la quitxalla i engalipo al pare, avi pels més menuts de casa, per a què ens deixi a Panedes, un bell mas amb un entorn ben arranjat per una mà que corria molt i ara ja es mou més calmada.

image

Allà ens deixa el bon home, tot admirant els bells cavalls que l’anònim esportista hi cuida

L’Alex al pit com si fos una cria de cangur a la marsupia de sa mare. L’Eva agafada de la mà i saludant al bestiar que més li agrada

Als boscos de Panedes juguem a fetilamagada i, tot just superar-los, es puja a la geganta i seguim fent camí amb el menut enfeinat en descordar-li les sabates.

És per les vinyes de Vilarrassa quan el menut s’adorm i la gran ja té ganes d’arribar a casa. Però els quissos de Taradell li criden l’atenció, baixa de les meves espatlles i intenta fer-se amiga de dos gossos peluts que no borden gens ni mica.

- Son amigos – diu en iniciar el darrer tram fins a casa.

Dissabte, l’avi ens porta a la collada i, acompanyats de la mare de les criatures, de la padrina de l’Eva i del padri de l’Alex, perdem alçada pel camí de Mansa i, en arribar al trencant del camí del castell, l’Eva puja a la motxilla i l’Alex es mira el món des de la marsupia. La nuesa deu ser això. Despullar-se de tu per oferir tot el teu cos al gaudi dels més menuts de la casa.

La pujada al castell per aquesta via va guanyant alçada moderadament fins un punt en què el sender trempa i, carregat amb els 32 quilos dels menuts al damunt, cal emprar l’experiència per a guanyar alçada.

Aturada, descarreguem el pes, el menut reclama el pit de sa mare. Prenc la més menuda i són cosí ja granadet i comprovo con un camí senzill esdeve un joc de salts per la mosseta més estimada.

Sortint del castell, ella em diu:

-Papa, on és el castell?

Com li explico jo que són aquell munt de pedres que deixem enrere tot tornant a buscar la mare.

Des de les motxilles, xalen amb les baumes i les roques d’aquest paratge de muntanya. Poc després, s’adorm el menut i no gaire més tard ho fa sa germana.

Diumenge, ens traiem les sandalies per viure una experiència encisadora. Dues horetes de descoberta de formes, son, olors i textures a peu nu. De nou, l’Alex a la marsupia i, de tant en tant, fent tastets d’alguns dels materials pels quals circulem. L’Eva inicia el camí xalant amb les primeres propostes presentades. El camí és distret i encisador, però l’Eva va fent passes per terra i trams a la geganta de son pare.

Val la pena apropar-se a les envistes de Coll de Rabell per a viure aquesta experiència que, abans d’anar-hi, em semblava una rucada.

En fi, primeres experiències amb dos xicotets al damunt, tot esperant que n’hi pugui haver d’altres.

I aquelles llumetes màgiques

Dimarts, Taradell va viure un nou Toca-sons. Viure’l des de fora, costa, que enguany ha estat sinònim de Toca-sons, però viure’l a través de la menuda geganta ha estat un plaer.

Allunyats de les trabucades, l’he viscut a peu de cobla, a ritme de sardanes i rua. Ballant i gaudint fins al judici final.
Continua llegint

Taradell

Taradell és calma i fresca
Taradell és segura sagrega
La llar del rodamón
que para de viatjar.

Taradell és ingènua tendresa
Carregador de bateries
per a seguir batallant.

Taradell és matinada
Taradell és migdiada,
Taradell és rocosa i plana.
Taradell és bosc i cabana

I aquella calma fresca
que arriba quan el sol
se’n va.

Endormiscat,
em gronxen sos braços
sota el somriure foteta
del gegant Matagalls.

Els “culumpius”

Viatjar amb mainada menuda suposa l’acompliment d’un seguit de rituals iniciàtics que, si no es fan, suposen neguits i ploreres evitables.

El temple de la menudalla són els parcs infantils i l’entorn immediat dels mateixos.

En un principi, aquest apunt havia de dir-se els parcs, però una momentània regressió a la infantesa me’l fa anomenar els culumpius.

A Rota, els matins són del Parque del Atlántico, els seus peixets vermells, el seu vaixell en el sorral, els seus arbres afaiçonats pels vents oceànics i el seu parc infantil amb estris, com tots els de Rota, made in Manlleu. Si, senyors: la felicitat de la quitxalla rotenya és Ductil Benito.

Orgull? No ho sé. Però m’ha fet gràcia, trobar-me una empresa catalana subtilment adoctrinant els jocs d’avis i infants a 1000 quilòmetres de casa.

En tornar a l’apartament, dia rere dia, tothom ja és despert i a punt d’inicar una nova jornada de sol, sal i platja.

Las tardes del Mayeto podria ser el nom d’una interessentíssima novel·la d’intriga a les vores d’una Base Naval americana, però, ara com ara, és la millor descripció de la rutina vespertina amb els menuts de casa en un entorn immillorable.

El parque del Mayeto o, com diuen els indígenes, de los pavos és un monument a la pagesia local, on les velles eines del camp mariden amb els espais infantils sota un aire neo-romàntic absolutament encisador. A més, enguany, acollia una escola de circ que cridava l’atenció de la quitxalla fins que un dels dos paons blaus es creua en el camí visual de la mainada.

Com a complement de tot plegat, la cabaña del mayeto hi serveix begudes i aperitius a preus populars, tot oferint un espai de jocs i joguines i una llibreria de contes infantils suficientment àmplia i sorgida de les donacions dels usuaris del servei.

En definitiva, dos espais que, malgrat la repetició constant, han estat veritables llars d’esbarjo i alegria per a xics i grans.

La bèstia

Dijous, el zoobotànic de Jerez ens rep amb les portes ben obertes. Dimensions ideals per a viure’l amb dos anyets. Barcelona i, sobretot Frankfurt, són zoos massa grans, immensons. Jerez es pot veure pausadament, en un matí i, a més a més, acabar la visita amb un d’aquests trenets turístics que, miracles de la infantesa, enamoren als més xiquets.

La bèstia, tot i els flamencs, el lleó, l’ós panda vermell, els tapirs, les jirafes, la zebra i un miler d’animals més, no hi és.

Per aixó divendres aprofitem el dia per apropar-nos a les colonies sevillanes que van fertilitzar les marismes del Guadalquivir en temps molt recents. Aquells vaquers sevillans ara són agricultors de tomàquets, remolatxa i cotó, entre d’altres cultius a l’engrós. Els antics estables són ocupats per cavalls i, ben a prop, diu un savi del tros, s’hi fan les més grans i gustoses produccions d’arrós del món.

Allà però, en la raconada més allunyada dels estables, tampoc hi trobem la bèstia. No és el cavall, ni l’ase, ni l’ovella ni els galls i gallines de raça autòctina ni tan sols els anecs que tant criden l’atenció de la canalla de casa.

No serà fins diumenge al vespre que, entre els galls d’indi del parque los pavos que trobi la bèstia. I és que la bèstia, la ferotge bèstia sóc jo.