Tot és ahir

Ja fa força dies que el bo d’en Joan Morcillo em va fer llegir el Quatre mil mots que Pere IV va escriure en aquell piset del carrer Sant Sebastià de Taradell, un xic més enllà d’on jo passava les hores amb uns avis que m’estimaven d’allò més.

Dels poemes recollits en aquest bell treball, n’hi ha un que m’ha fet tremolar per dintre en sentir-m’hi com en un mirall d’aquells que no et mostren la còrpora sinó l’ànima. El poema fa així:

Paraula nul·la: l’esdevenidor.
Cada matí retrogradem un pas.
Les banderes indiquen el camí
cap enrera per l’atemptat del vent.

El passat és la terra de cascú,
Àdhuc del vianant explorador
d’un demà que es podreix sobtadament
bon punt s’aboca al finestral del temps.

Res no és nou, res no mor, tot és ahir.

Aquell joiós ahir que és la infantesa perduda, la innocència de les primeres descobertes: els carrers del Sud-oest del Besòs, els edificis del Poblenou, les baumes de Taradell i la llum de Balenyà.

Tot és ahir, res no mor, res no és nou, encara que els il·lusionistes tot creuen haver-ho mudat.

Lectures d’estiu: Donde el corazón te lleve

Entender de dónde venimos, qué hubo antes de nosotros, es el primer paso para poder avanzar sin mentiras.

image

Es possible enamorar-se d’un llibre? Un home pot posar-se en les sabates d’una dona, oi més si és en la tardor de llur vida?

Susanna Tamaro aconsegueix el miracle. Ho aconsegueix a través de les  memòries que una ávia viuda i solitària redacta per una neta que no hi és, que ha fugit del seu costat i que, qui sap si, un dia tornarà.

El relat és ferm i poderós quan penetra en l’ànima humana, en els sentiments que nien al cor, però perd força quan intenta explicar l’entorn, mostrar política o ideologies. O, el què resulta més incomprensible, quan ‘expulsa personatges modestos del relat’. Morts precipitades que potser tenen base fidefigna en ser filles de la memòria d’una ‘dama benestant’.

Malgrat això, si no és desig de l’autora, el beuratge es manté tan fresc i vital que penetra en la ment del lector i, la curiositat, fa que es llegeixi en poques hores.

Un gran llibre, una apassionant lectura sobre l’amor i les seves facècies, una obra on aprendre o consolidar tot allò que el cor porta de sèrie i qur ens fa a tots plenament humans.

El penell de l’alcalde

Ser de vacances en una vila rica i plena com aquesta et permet pouar en la seva història, ja sia a través de les seves pedres o dels seus llibres.

image

Anecdotario roteño és una menuda perla de l’esdevenir d’aquesta vila costanera. L’enfilall de fets que s’hi descriuen esdevé la millor manera de penetrar en l’ànima d’aquest acollidor indret privilegiat de la Costa de la Luz.

Una de les escenes que més m’ha quedat marcada en el magí, agermana aquesta vila amb Sant Pol de Mar i el seu rellotge de sol, alhora que serveix de metàfora i mirall, crec jo, de la grandeur dels manaies de la pell de brau.

L’anècdota fa així..

Som als anys 20 del segle passat, i regeix els destins de la Vila de Rota, com a Batlle del partit liberal, Don Manuel Ramírez Izquierdo, conegut popularment com ‘el Apagao’.

Aquest bon home es va proposar instal·lar un penell en un lloc cèntric del poble, escollint la petita torre de la Capella de la Caritat per a fer-ho.

Per a fer-ne una acurada instal·lació, va demanar l’ajut d’un tècnicdel prestigiós observatori de SanFernando.

L’especialista doncs va pujar al capdamunt del menut
ampanar, on ja estava fixat l’eix de ferro, i va començar a fixar les ferrenyes escaires amb les lletres dels qatre punts cardinals.

L’Alcalde, que es trobava al bell mig de la plaça, acompanyat del Caporal dels Municipals i un concejal, així com d’un grupet de curiosos, va començar a cridar al tècnic:

- Escolti, mestre, el Nord me’l col·loca més cap a l’estació.

- Senyor Alcalde – li contesta el tècnic -, no es preocupi, tinc la bruixola a la mà, i sé on haig de posar-lo.

- Li dic – brama l’Alcalde – que el Nord més cap a l’estació. Carai!

- Però – contesta el pobre instal·lador – no enten que si ho faig com dieu el penell no indicarà bė els vents?

I l’Alcalde li respon:

- Aquí el que marca els vents sóc jo, que per això sóc el que mana!

I així va quedar el penell que, quan assenyalava el sud bufava una llevantada d’upa.

Han passat molts anys, han passat moltes coses, però l’orgull, i la cobdicia, dels manaies es mantė intacte i segueix dominant la ciència dels especialistes: un bilió de deute públic estatal, així ho avala.

image
La capilla de la Caridad i el seu remenut campanar, des del punt exacte on l’alcalde guiava la instal·lació del penell

‘Uno de los nuestros’ a La Costilla

La platja de Santa Marta no és una platja closa, ans al contrari és un tram de la immensa i sobreocupada playa La Costilla, un dels indrets més concorreguts de Rota.

Rota és, per molts, la platja de Sevilla, tot i que el seu renom internacional li ve donat per la Base Naval que l’exercit dels Estats Units hi tė ubicada.

La Base és el principal motor econòmic d’aquesta vila andalusa, el nom de la qual, és tan militar com el seu històric present i passat. Si més no des dels temps dels romans!

Crec però que Rota ja fou objecte d’un apunt del Cau. Per aixó deixo els seus tresors ben servats en aquell apunt i em giro cap a la immensa mar salada que l’envolta i l’enriqueix.

Avui doncs em centraré en la platja que tinc a peu d’apartament i que és la royal crown del turisme familiar sevillà.

Aquí, la densitat de la capital andalusa, es reprodueix en l’arena i en les primeres ones d’un oceà que és més calmat que a l’est de Cadis.

L’estret de Gibraltar resta lluny i això fa que no sovintegin tan les piscines a la sorra com a La Fontanilla i que la quitxalla, fins i tot la més menuda, pugui tocar mar amb seguretat. Eps! Si el llevant no brama i aixeca l’onatge, és clar.

La mar, aquí, és clara, cristallina i, a una certa distància de la costa, presenta uns roquissars que fan les delicies dels amants del tub, les ulleres i les aletes.

Pels més agosarats, unes plataformes artificials ubicades a distància prudencial, serveixen de trampolí i esbargiment de gallito adolescent.

Tota la platja ės espigolada de xiringuitos on els pares s’escapen a fer el got de dia i els sagals fan les primeres amoretes d’estiu tan bon punt es fa de nit.

El passeig és el paradís dels avis i els pares novells. Uns i altres van de l’espigó de vila a les envistes d’un encisador paratge natural, niu protegit de l’escàpol camaleó i privilegiat circuit pels runners estivals.

Tot això i un xic més és el què hom troba a La Costilla de Rota, és el què l’home innocent, o el que té estòmac suficient, es troba darrera la cárcel del Puerto, es troba més enllà de les reixes d’una presó que viu de la ilegitima dispersió dels presos vascos.

Una combinació que em fa sentir Ray Liotta als crèdits de goodfellas, ‘uno de los nuestros’, la pel·lícula dels cràpules reinsertats..
:-)

image
Tipic pentinat de sal i llevant a Rota

La Fontanilla

Les costes de Càdis són riques en platges amples, llargues i verges. De la capital gaditana a Gibraltar, les aigües frissen per superar l’estret i l’onatge creix en força, tot modulant una costa abrupta i donada a l’aventura.

Conil de la Frontera és al bell mig d’aquest terreny. Possiblement sigui el darrer reducte familiar abans d’endinsar-se al virginal El Palmar i als paradissos dels surfistes que aprofiten, com deiem, l’onatge propi de les estretors de Gibraltar.

Viure a la vega conilense, darrera la Casa de Postas, és un luxe. La marinada atempera la xafogor de l’estiu. I el bestiar del veinat dóna aires de ruralia vora el mar.

El gall desperta les ovelles que, amb llurs crits de joia, mouen els brams d’una ase. Les cigonyes s’ho miren tot, encimbellades damunt d’una torre d’electricitat.

Desplaçar-se a les platges no és complicat, tot i que, amb bon criteri, l’aparcament hi és molt migrat.

La Fontanilla és platja de transició, costa de frontera entre les urbanes platges de Conil i les furtives i salvatges cales dels penya-segats de Roche.

A La Fontanilla, les famílies s’agombolen a tocar dels xiringuitos i la torre de guaita dels vigilants de la platja. Aquí, les marees són llargues i les piscines d’aigua marina se suucceixen en baixamar fent les delícies de xics i pares.

A Ponent, unes roques afloren de les fondaries de l’oceà i, la quitxalla, caça cargols, musclos, lapes, peixets i crancs que, poc després, tornaran a deixar anar

Les roques, ofegades en altamar, són la partió entre La Fontanilla i La Fuente del Gallo. La Fuente és el resguard dels banyistes que volen gaudir de l’oceà quan la violència del llevant converteix La Fontanilla en una tempesta d’arena fina.

En resum, i ja per acabar, si circules per les terres del sud, fes parada a Conil de la Frontera, deixa’t seduir per la ciutat vella, i acaba la jornada capbussant-te en les aigües de La Fontanilla o de la Fuente del Gallo, dues platges que es complementen a major gaudi de xics i grans.