La Catalunya del Mol i el Pleigraun

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.

Campanes de llibertat

Davant la fera només valen paraules, perquè no moren mai

La meva condició de desmesurat bibliofag m’ha portat a la lectura de dos llibres, els fets dels quals transcorren en la mateixa època però en dos no-llocs diferents de la geografia catalana.

L’un té per territori la desapareguda taverna d’una desaparaguda plaça del Districte de Gråcia. L’altre es desenvolupa entre altius colls i espectaculars estimballs de la més bella de les fronteres que mai l’home ha fitat: el Prineu.

Ambdues històries són un collage de vides contades amb la veu de qui fa memòria d’una dècada, la dels anys 40 del segle passat, dura i sorruda com poques, uns temps on el Terror es vivia rient, sempre que hi havia l’oportunitat, i es vencia amb l’ajuda mutua, amb la solidaritat envers els altres, amb la preocupació per les felicitats alienes.

Llegir com es vivia la postguerra des del taulell de La Campana, mentre se segueixen les passes dels fugitius dóna una ben viva imatge d’uns temps atziacs per una Europa que, bastida sobre les ruines de tot lo món, tanca tavernes i fronteres i ha perdut memòria i perspectiva sobre llur condició.

Platja de Llevant

Encara sento la sirena de la Macosa i en  recordo les immenses instal·lacions, els camps erms que l’envoltaven, els camins de carro on, de casa estant, haviem vist massa coses i aquelles plataformes gegants que traginaven combois d’unes dimensions descomunals.

En aquells temps reculats, les ones picaven el roquissar que hi havia al seu darrera, essent espectaculars els dies de tempesta marinera.

Si, en aquells anys, la mar era al darrera de tot, la mar era el cul no eixugat d’una Barcelona grisa i pudenta. La bruticia maridava amb les aigues sorgides del clavegueram de la ciutat i només quatre esbogerrats veïns ens apropavem a veure l’horitzó aromatitzat pels esfinters urbanites.

Ara, per arribar a mar des de casa els pares, només cal travessar el bucòlic parc de Diagonal Mar. Veritable joia romåntica ben guardada per aquests castells moderns on gent forastera s’hi encaua aliena als barris que l’envolten.

I allà, al fons de tot, hi nia rialler un  Boobab farcit de turistes que hi dinen a les dotze, mentre la diversitat del veïnat del barri ocupa arena, aigües i pista de volei-platja.

La platja de Llevant és això: un espai d’esbarjo per a classes populars espigolada de turistes que la visiten després d’un bon passeig pel Fòrum i llurs monunentals atractius. 

I és que la mar, malgrat les fronteres, segueix seduint a tot el veinatge que l’ha travessat per fer-se la vida i descobrir-se seductorament en platges com aquesta, la platja més maresmenca de la ciutat dels pridigis.

Avui faig anys

Tal dia com avui de fa 12 anys, vaig executar una decisió llargament meditada:  Emprendre una aventura blocaire dins de la comunitat que en Vicent Partal acabava de llançar des de Vilaweb. 

Era una aventura sense gaires pretensions i amb ànims, en aquell moment, de descriure i inscriure quatre sensacions de muntanya i tres històries sobre una vila osonenca que, irracionalment, em té el cor robat: Taradell.

Fou així com naixia El Cau de l’Ós Bru de Taradell o, per ésser més exactes en aquell instant inicial, el Cau de l’Ós Bru sota l’Enclusa de Taradell, un nom que incloïa la referència a casa – el cau-, a la bonhomiosa solitud d’un caminaire – l’ós bru -, als cims mitològics – l’enclusa – i a la vila suara referenciada – Taradell -.

Dotze anys després d’aquella data, tot lo món de l’autor ha canviat radicalment. L’Ós Bru ja no és solitaria bèstia de muntanya, sinó feliç pare de família, i els continguts del Cau s’han ampliat més enllà dels cims i les viles, tot descobrint el sud – des d’Uganda fins a Triana –  per no perdre el nord, la literatura maridada amb la criança i una pluralitat de temes i escrits tan gran que el bloc ha esdevingut inclasificable.

Malgrat tot, la dèria persisteix i d’aquí aquesta entrada – la 1.611 des dels seus inicis, és a dir,  312 escrits a l’any o 26 al mes o  6 a la setmana, més o menys! -. I tot per pur divertiment personal i sense mirar si hi ha lectores o no, ja que només he rebut un miler de comentaris, alguns d’ells provocats per escrits pretesament punxeguts en moments de solitud autoril i d’altres d’oferts pels visitants en llibertat.

Serveixi doncs aquest escrit com a fita del camí per si, perdut entre lletres i bits, vull tornar enrere i desfilar un bloc que, qui sap si algun dia, mudarà de casa.

AnimaTaranta

Un diumenge a Can Toda

Després d’un remullat aniversari escolar damunt la Joan Maragall de Sant Gervasi, el diumenge un nou Mulla’t per l’Esclerosi Multiple ens ha portat a les instal·lacions municipals que gestiona un dels “grans” del waterpolo català.

Records de Lope de Vega, memòries del Natació on vaig començar a nadar, tot descobrint un dels esports més complerts i bonics de la terra.

Can Toda és un complexe esportiu que se’t presenta amb un seguit de pistes de pàdel, et sedueix amb un gimnàs de dimensions considerables i t’acaba atrapant amb les seves quatre piscines complementàries.

D’entrada però m’he enutjat, i força, amb un excés de normatives i reglamentacions. Sobretot la de banyar-se amb gorro a la piscina exterior, mentre un colom assedegat bevia l’aigua d’aquest vas.

De mica en mica el lloc s’ha anat amollant a nosaltres. L’Eva ha fet dues piscines exteriors en companyia de sa mare, mentre un servidor i l’Alex xipollejàvem riallers a la piscina dels bebés.I, entra una i l’altra, la piscina petita amb un espai de jocs prou gran com per divertir-nos tots quatre a plaer.

Per descansar, sol i sombra, i, al capdamunt de les grades una petita zona de picnic amb un quiosquet de begudes i menjar regentat per una mossa oberta i simpàtica.

Avui ha estat una matinal, però ja hem demanat preus per a formar part del club de La Salut, del waterpolo familiar amb sabor de gråcia.