En terra de bruixes

Les terres de bruixes i senglars són sempre indrets màgics i seductors, espais que s’amotllen al visitant per a fer-li l’estada agradable.

Aquest cap de setmana hem gaudit d’un d’aquests països, una raconada de món que, de llur ancestral rudesa, en va fer atractiu turístic i, llur atracció, l’ha convertit en el paradís del turisme familiar i reposat.

El vell caçador encara hi troba algun company de cacera que, entrat en l’edat dels savis, s’ho mira tot amb ulls experimentats.

La remenuda neta respira la grandesa dels paisatges, tot grontxant-se o perseguint la mainada que, ja de sortida, ha amistançat.

El paradís ara té carretera d’accés i els carrers nets i ben condicionats. Fins i tot les cases semblen de postal i el menjar, frugal, desprèn l’aroma del seu rude passat ancestral.

Aquest cap de setmana hem fet una escapada a un país ideal. Deixeu-me doncs que mantingui en l’oblit el nom d’aquest paradís terrenal.

La platja dels dalits, els intocables #27S

La tarda de Sant Joan ens proposem fer l’estrena de la temporada de platja i ens conxorxem per a anar-hi, com a mínim, un cop a la setmana.

La idea inicial és apropar-nos a les platges del Poblenou. Coneguts i familiars espais que, a més a més, disposen d’amplies zones d’aparcament on, il·lusos de nosaltres, pensem trobar-hi lloc.

L’Eva fa un bot a la cadireta en veure el mar tan a prop després de tan de temps de no anar-hi. L’Alex comença a remugar, perquè amb el viatge fins aquí ja n’ha tingut prou. Però l’aparcament és curull de cotxes i la nostra idíl·lica imatge de platja resta enterrada per la gentada congregada.

La memòria ciclista d’els anyets d’amoretes ens allunya, amb concert de plors per companyia, del lloc col·lapsat i ens fa aturar en un nou descampat on podem aparcar a pleret.

La platja és ben condicionada. El passeig marítim sembla força nou. I les barques i els avions són distracció en l’horitzó.

No desvetllaré l’indret on, si tot va bé, repetirem jornades de mar i sol. Però si que el batejaré com la platja dels dalits, perquè no se m’ocorra un altre nom més descriptiu de la gent que ens envolta en aquest espai. Persones que resten totalment apartades de les taules socials i polítiques que, hores d’ara, s’autodefineixen com a constitucionalistes i independentistes i semblen marcar l’agenda del món mundial.

I és que més enllà de les elits de poder, de les classes mitjanes que voten i dels indecissos que s’ho miren, hi ha un gran gruix d’intocables, el marc mental dels quals és totalment aliè als discursos i missatges de qui diu treballar pel futur de tots els catalans.

Veure un cartell d’Ara és l’hora, amb el seu llenguatge propi, ben a prop d’aquest indret, m’ha resultat xocant. Emissor i receptor parlen idiomes diferents i, qui sigui capaç d’emetre missatges en el registre dels intocables, pot decantar la balança del 27S vers un costat o l’altre.

Sincerament crec que ni la CDC d’en Mas, ni el PP de la Camacho tenen entrada en un lloc on el mateix Antonio Baños, per a posar l’exemple de l’estrella més mediàtica de la Catalunya suburbial, tan sols toca vores.

El repte és llançat: Qui és capaç de mullar-se amb els dalits?

És dilluns És estiu. Fa calor. És política

Desconcertat encara per l’esdevenir polític d’un país que cerca messies per a resoldre-ho tot – expulsant-se així la responsabilitat pròpia de fer i decidir -, arribo esgotat al primer i xafogós vespre de diumenge.

El poble és qui més ordena i per això hi ha urnes, a manca de sistemes de debat que permetin el diàleg en la diversitat de tothom qui es belluga.

Per assolir un objectiu, tan en democràcia com en dictadura, s’ha de convèncer, no de vèncer. I, per convèncer, cal parlar i parlar i cerca sinergies i sintonies amb qui, parlant en llenguatge bèl·lic, tens al davant.

Quan el MHP demana aplegar tots els independentistes en una única llista, està parlant pels convençuts, pels que ja sumen, però no pas per aquells que encara no sumen, però poden arribar a sumar.

Les entitats socials sobiranistes, amb l’ordre que les caracteritza, han entès el missatge i piquen l’ullet a qui encara no suma. Però just quan estenen la mà cap a capes de població que no són al procés, va el MHP i, com els mestres vells, els pica la mà amb el regle del “què feu? Anem plegats i deixeu-vos de ‘si se puedes’ i martingales anti-catalanistes”. I ho fa just després d’unes Municipals on s’han vist aplecs de ‘sisepuedes’ i ‘capgirems’ arreu del país i on, fins i tot a Barcelona, en Jordi Sanchez i l’Ada Colau han iniciat un tendre idil·li que, si hom vol seguir, pot fer-ho a la Meridiana l’11S.

No ho sé, tu, perquè entre la feina i la quitxalla em perdo entre tanta declaració pública abans de parlar amb els implicats: uns, volen fer una llista d’esquerres sobiranistes des de les pàgines d’un diari; els altres es divorcien just després d’unes eleccions i el seu lider se’n va al teatre del cavall de Troia per oferir, públicament, una llista amb les entitats sobiranistes, tensionant-ne les estructures de manera totalment innecessàries; i els tercers, els més petits de tots, van fent equilibrisme quàntic per atraure el ‘si se puede’ al independentisme, amb tots els perills que els carrers porten empeltats.

Per a mi, el plebiscit ja ha passat: Ho fou el 9N i ho ha tornat a ser un 24M on els partits ‘constitucionalistes’ han patit històriques davallades de vot (PP, PSC) o no han complert expectatives (C’s).

Per tant, el 27S serà directament constituent i la nostra tria ja no parla de sobirania, sinó de com la gent construeix un Parlament que ha de decidir cap on portem el nou Estat: cap a polítiques liberals i subordinades a poders fàctics internacionals, tot agenollant-se ‘els millors’ sense comentar-ho amb la gent a qui se suposa que representen (el TTIP n’és el cas més extrem) o vers polítiques llibertàries i coordinades amb la resta de poders internacionals, però sense genuflexions mancades de transparència i d’esquena al poble. Eps! I això són dues mostres del calidoscopi de possibilitats en dansa, eh!

El 27S va d’això, de saber qui representa al país que liderem tots nosaltres, el poble en tota llur pluralitat, diversitat i riquesa. La resta és xocolata del lloro per a desviar la nostra atenció i furtar-nos la capacitat de lideratge.

Ups! Ho acabo de llegir i veig que m’ha sortit un Errejón, tu! ;-/

Lluny de mi

Sortim de casa, amb el cor alegre i el cap xiroi. Avui és un dia especial. Som el pare i la mare que t’acompanyem fins a un punt concret de la ciutat.

En arribar, som quatre gats: Cinc mestres en calça curta, una amigueta de la classe i tu. Us abraceu i jugueu, mentre xerrem amb les mestres i donem les darreres instruccions que ens llevin neguit. Seran dos dies, però semblen l’eternitat.

De mica en mica, la cosa va creixent. Arriben més compis de classe i d’escola bressol. No t’agraden les multituds. De primer, et bellugues entre coneguts, però de cop tot se’t posa muntanya amunt i plores un xic. Massa gent i l’autocar que no arriba.

Quan et deixo, se’m fa un nus a les entrades del cor. Puges a l’autocar amb aquell deix de curiositat que t’ha empeltat la mestra. Dalt l’autocar, asseguda rere el conductor, les llàgrimes comencen a minvar, però el meu cor segueix amb aquest coàgul de sentiment enfrontat. L’alegria de veure’t gran es barreja amb la pena d’una nit sense ser el teu costat.

T’escric des del sofà on passem els vespres. T’escric encongit en saber que has fet un punt de febre. T’escric tot desitjant que, passat el trangolet, gaudeixis de l’estada. T’escric amb tot a punt per si haig de venir a buscar-te.

Et fas gran. Creixes i la vida et mena per viaranys desconeguts que s’allunyen de la fèrtil imaginació que dissenya quimeres perfectes que no acaben d’alçar-se mai.

Gaudeix, filla, gaudeix. Gaudeix que el pensament de tons pares és al teu costat. Hi és com àngel de la guarda que, de lluny estant, vetlla per tu.

Esgotament total

El cap deixa de respondre
dins la fosca, sobre el sofà.
La vida és constant revolta,
la doble volta del pare total.

Esgotat, m’assec al silenci
i em veig brut i envellit,
taujà i mig adormit.

El cap, curtcircuitat,
pateix pels vermells
caiguts en combat.

De lluny es pateix més,
la llunyania del pare total
que es comporta com cal
i escull ésser de casa.

És de fosc quan hi veig clar.
És de fosc, quan els menuts dormen,
jo ja els trobo a faltar.