Poblenou FM

Arribo un xic abans
i practico esport tradicional.
Rambla amunt, Rambla avall
em sento com un estrany.

On són les meves botigues?
Què se n’ha fet dels meus bars?
Som la nostra infantesa!
El barri en nou s’ha mudat.

Sopant, fem tertulia.
En els adults hi veig infants.
El dispensari és el de sempre.
El bar… una altra novetat.

Fins i tot, a Pallars-Espronceda,
els veïns ja no serveixen.
És d’una empresa, el sagal
que m’ha servit la cervesa!

Tot muda, tot es modernitza.
Fins i tot la festa és moderneta!
Ni paquito, ni sarri-sarri!
El funky no em deixa parlar.

Festa Major, velles cares.
Que’l barri me l’han mudat.

Avui és 12 de setembre: la fi d’un somni

Ahir no haguès existit mai si haguèssim vençut a Muret. Allà, en el què avui és un enclavament al sud de Tolosa de Llenguadoc, va finir un somni: el somni de l’amor gentil, el somni de la cultura abans del ‘renaixament’, el somni de la gran Confederació del Pirineu.

Si el Rei Pere no s’haguès refiat i escorregut prèvia batalla, avui no seriem en aques atzucac i tindriem un gran i bell país, la columna vertebral de la qual seria l’estimat Pirineu.

Si El Catòlic no haguès estat ungit, el remenut Jaume no hauria estat criat per mans franceses i, qui sap si, haguès deixat de mirar el Nord perfecte per girar-se cap al Sud mafumetà com ho fèu, crec jo, programat pels seus criadors de l’Ile de France.

Han passat molt anys i tot és una ficció , una realitat paral·lela com tantes d’altres realitats que afloren en mitjans de comunicació, sobretot ara que votar esdevé antidemocràtic i sembla que el món més proper s’hagi trastocat, esdevenint exèrcit de samarretes que fa mosaics patriòtics, a llaor de la tradició d’espectacles de carrer que ens és tan pròpia.

Avui, que tots som cofois de la Victòria d’ahir i amatents al 0911, jo faig memòria d’uns fets que, qui sap si, ens haguessin llevat maldecaps, a l’ensems que ens feien propietaris d’una chançon fraçaise que, sense el perfecte i trovadoresc midi no existiria en llengua d’oui.

Poble mariner

Diuen que les sirenes
aprofiten les tempestes
per atraure la marinaria
vers l’espantòs roquissar.

Diuen que són ben belles
i que sedueix sa dolça veu
la ferrenya marineria
que, a coberta, poruga, jeu.

Tempestes a la butxaca,
la troika retrona ja
i la pobra marineria
cerca sirena per maridar.

Cansats som d’aquesta vida
i tots la volem canviar:
alguns farem la via,
d’altres, Tarraco Imperial.

N’hi ha que ens quedarem
a casa, arraulits en el sofà.
La tempesta també ens xopa
però ens en volem oblidar.

Les sirenes dolces canten!
Quina ens atraparà?
Serà aquella que no insulti
i ens tracti amb humilitat!

Fer nones i cantar nanes

NANA f.
Mare, en llenguatge infantil (Val., Men., Eiv.).

Quan hom és pare, el món esdevé un continu on present, passat i futur s’apleguen en un instant de màgia suprema. Les nits s’allarguen en militar vigilia i els dies s’estiren com un xiclet per abastar l’imprevist que se t’instal·la a casa.

Entre tot, el pare novell fa nones i canta nanes a la nova vida que té entre mans. Una vida que fou la seva en uns temps que no recorda. L’instint prén volada épica i aflora del baixventre al cor i la ment. Com el déu Kronos es menja sentiments i raó. I hom vol dormir per damunt de tot. Dormir per somniar! Per somniar en una pubilla que, dia si dia també, sorprèn amb un nou aprenentatge. Per somniar en la nova vida que es va fogejant al ventre d’una bella i plena mare.

Vaig filant a raig. Escriptura automàtica que sorgeix de l’ensopiment postvacacional de l’hora nona, de l’hora en què monjos i romans feien la non-non, de l’hora que, per etimologia o onomatopeia, fa cantar nanes a la nona per a què els menuts i els nonagenaris, fassin nones i apropin un xic els dos espadats que puntegen la vall de la vida: L’obscè i el macabre, que deia l’enyorat Joan Sales.

I és que, quan un és pare, l’obscè i el macabre, la joia i el terror, et visiten dia rere dia, arraulits com són en el constant aprenentatge de la mainada vital i necessàriament trapella.

Cada cop que la baldufona inicia una cursa esbojarrada cap a la carretera, cada cop que s’enfila amunt per qualsevol lloc, cada cop que… salta el macabre i l’ensurt.
Cada cop que t’abraça o et somriu o et desfà a petons, et mostra la seducció de l’innocent obscè.
I, entre l’un i l’altre, la vida, quan hom és pare, esdevé pur imprevist, mentre l’entorn cerca aquella ferrenya seguretat que, de solitari timoner, mostraves a tota hora.

Caminant cap a la nona de la vida, cap a aquella que ben pocs assoleixen, aquella que hom ateny amb cent anys damunt la terra aquella que serveix de llinda entre la llum i la fosca, visc la dura joia de la paternitat volguda.

1. NONA
|| 1. adj. ant. Novena.
|| 2. adj. (Hora) corresponent a la darrera de les quatre parts iguals en què els romans dividien el dia, i que equival aproximadament a les tres de la tarda en l’hora solar. Aquí el dia es refereix al període diürn, des de la sortida fins la posta del sol. Les quatre parts s’anomenaven:  prima, tèrcia, sexta, nona. Cadascuna de les 4 parts contenia 3 hores romanes. Excepte la prima, les altres parts duen el nom de l’hora que les precedeix. Així, la sexta començava al final de l’hora sexta, és a dir al migdia, i incloïa la sèptima, l’octava i la nona. De la mateixa manera, la part nona, comprenia les hores dècima, onzena i dotzena.

2. NONA f.
|| 1. La son i l’acte de dormir, en llenguatge infantil (Empordà, Barc., Tortosa, Mall., Men.); || 2. El bres (Vic, BDC, xx, 307).
Fon.: nɔ́nə (Empordà, Bal.); nɔ́na (Tortosa).
Etim.: onomatopeia de la respiració del qui dorm tranquil·lament (cf. cast. nana, it. nina-nana, etc.).

L’Empordà: Llenceu gavarres!

imageSortida del sol sobre les Medes, des dels Àngels

L’Avant ens deixa a Girona i el cotxe dels avis remunta unes Gavarres de capvespre. Atletes, ciclistes, … el massís és parc temàtic esportiu els divendres per la tarda.

Arribem al Santuari i les vistes ens enlluernen el cervell amb bells impactes de ciutats, valls, mar i muntanya. Talaia privilegiada, cim alçat on viuen els àngels.

Les habitacions són grans i espaioses i els balconets conviden a envolar-te cel amunt com si la mística et donès ales.

Des de ‘Les Medes’, la nostra habitació, es veu el Montgrí, les Medes la badia de Roses, el cap de Creus i l’Albera en llunyania. Etre Dieu! que deia el pintor-poeta.

El sopar, generós i ben servit per un d’aquells homes que traspua felicitat i viu jugant, és en saló gran, però força buit. Els núvols han espantat als observadors del passat infinit.

En acabat, un apassionat de la seva feina se’ns emporta cap a la fosca i ens guia per l’univers visible. Estels i constel·lacions, fixes i d’estiu i les de tardor que comencen a mostrar-se. Vega; Altaïr, Deneb, … triangle d’estiu, vera màgia!

Pujar, sopar, observar i dormir és una joia al Santuari dels Àngels, privilegi gironí, contrapunt del Puig Neulós que ens mira de nord estant amb llur antena que s’enlaira.

Descansats, esmorzem frugalment i alcem el vol cap a Palamós, port industriós on iniciar un bell tram del arcà Camí de Mar.

imageCala castell des del poblat ibèric

El Paratge de Castell és un passeig al passat envoltat d’amaneçador present. La cala, sorrenca com poques de la Costa Brava, és ideal per famílies amb quitxalla menuda. Les barques de recreo animen l’horitzó mariner i les aigües són d’un translúcid maragda caribeny.

Al nord, les restes del poblat ibèric, ens mostren l’atractiu de la cala sobre els ilergetes i les cabanes vora el mar ens parlen d’artistes a la cacera del millor lloc on trobar inspiració.

Per postres, la foradada serveix d’avís dels perills d’una costa salvatge i de contrapunt a la pacífica cala veïna.

Bells paratges per gaudir, passejar i carregar la bodega de l’ànima abans de seguir la terrible navegació pels mars d’un present on, el diner, ho dirigeix tot, on la pau interior és molt necessària.