Tal divendres com avui…

Bonheur fané, cheveux au vent, baisers volés, rêves mouvants
(La felicitat s’esvaí, cabells al vent, petons robats, somnis canviants)
- Charles Trenet (1942) Que reste-t-il de nos amours ?

Tal divendres com avui de fa ja 45 anys, a la desapareguda Clínica Quirón de Verge de Montserrat, fa acte de presència mundana un servidor.

Acaben de tocar les 10 de la nit en algun campanar – posem que en el del Taradell que porto a la sang -, i al cel, la lluna, que ahir fou plena, encara amaga un bon grapat d’estels sota la seva llum prestada.

Per les espanyes, Barcelona inclosa, triomfa un spaguetti western made in spain mentre a Barcelona s’estrena Besos robados, “el filme más delicioso y aclamado de Françoise Truffau”.

Aquell vespre, al Teatre Victòria, un incombustible Joaquín Soler Serrano es prepara per presentar el primer dels set concerts que, encapçalats per en Lluís Llach, comptarà amb les veus de la Maria del Mar Bonet, l’Ovidi Montllor, El Tricicle – no els famosos, sinó els altres- i en Joan Baptista Humet. Això sí amb orquestra d’acompanyament dirigida per un homenot de la cultura, força desconegut encara ara, que es diu Francesc Burrull.

Coincidint en temps, però no en espai, el Village Vanguard de la Setena Avinguda s’omple del millor beboop en femení que hom pugui escoltar.

I, si m’és permès, podríem dir que vaig néixer entre en Baloo i en Thomas O’Malley i que, esperit animal, ho vaig fer per anar de festa. De festa i gaudi d’un concert on, censura mana, no es va poder escoltar el què volen aquesta gent? de la bella filosa mallorquina i vull pensar que es va repetir la versió muda de l’Estaca d’en Llach, també prohibida en aquella data.

Aquella mateixa nit, per postres, n’Elton John celebrava l’aniversari del seu lletrista Bernie Taupin amb un concert a la BBC, mentre Les Luthiers feien la darrera representació de Blancanieves y los siete pecados capitales a Buenos Aires i, Lisboa, estava de Festival do Cançao.

L’endemà – i diumenge també -, els Grateful Dead aterraven a Europa per a participar en un immens festival als Staffs que competia amb Bath i Sussex. Quin rítmic inici! Oh! Yeah!

Han passat 45 anys d’aquell divendres de primavera, però, entrats ja en plena societat de la sobreinformació, ens resten moltes pàgines de diari i revistes i, sobretot, molts sons que ens recorden la data sobrerament.

Entre ells, els que us regalo en les quatre llistes de l’Spotify que trobareu tot seguit:

>> Quan vaig néixer sonava és una amplia i variada gamma d’artefactes musicals que sonaven arreu del món, i a Osona, aquell 22 de maig.

>> 22 de maig de 1970. Nit és un recull de peces que potser van escoltar-se aquell dia al Teatre Victòria. Això si, amb un inicial homenatge als petons furtats d’en Truffaut.

>> Hollywood music festival és un recull de cançons que molt possiblement van omplir el cap de setmana del meu naixement als fields anglesos.

Malauradament, per ceguera discogràfica, els dos treballs de referència d’aquell mes de maig no són al spoty. Es tracta del diürn Let it be, dels Beatles i del nocturn In the Wake of Poseidon, de King Crimson, que arribaven a les botigues de discos pocs dies abans del meu aterratge.

I, finalment, a mode de bonus list, una mica de rebel·lia no pot fer mai mal i d’aquí un pare:

>> The black power mixtape 1967-1975, perquè l’assassinat de Malcolm X va portar una cua revolucionària que encara avui ressona pels carrers de Baltimore, Maryland.

Els canons de Navarone

Sempre se m’ha fet dificil gaudir de novel·les, jocs o pel·lícules bèl·liques i violentes en extrem, però sempre he caigut en el parany d’Evasions o victòries, Fugues de Kolditz, l’inefable Risk i d’altres artefactes similars.

Contradiccions vitals entre principis morals i ocis existencials que prenen volada èpica amb l’obra de títol tan bèl·licament evident com el que encapçala aquest escrit.

Llegir el llibre d’Alistair MacLean era un deute pendent des de fa un bon grapat d’anys. Ho era des que un servidor es creia el gegant Anthony Queen en la pel·lícula que vaig viure en plena etapa captativa.

The guns of Navarone, el llibre, que no la pel·lícula, comença especulant en excés. Hom acaba tenint la temptació d’abandonar-lo, però, si no ho fa, la metzina s’escola entre les lletres, la velocitat de la narració l’atrapa i només al final, hom pot respirar de nou i reconéixer les habilitats de l’escriptor que ha parit un relat on la guerra és l’excusa per a parlar de la humanitat, la fraternitat entre col·legues i l’autosuperació personal.

I què dir de la masculinitat de la guerra? Ni un sola dona en tot el relat! Un fet que amaguen al film, però que se’m mostra totalment voluntari en la novel·la.

Una novel·la que fa les delícies dels amants de la muntanya que, com un servidor, gaudeixen de les accions excursionistes, ja sien escalades impossibles, llargues caminades o refugis improvisats.

En definitiva, una lectura entretinguda i magistral que et captiva i et transporta a Navarone, un abrupte i desconegut illot del mar Egeu que se’t fa molt familiar i que, només la imaginació, et permet visitar a ritme de bon ska:

the guns of Navarone, tot un mite del millor ska possible.

La finestra indiscreta

Són quarts de dotze de la nit i, a casa, tothom dorm. Jo no. No puc. Prenc el bloc i començo a improvitzar quatre lletres mal escrites i que ragen al ritme que els dits marquen.

Finestra oberta. Un gos borda. La bozina d’un cotxe. Quatre veus i una campana ofegada pel brogit que, ara, en el silenci d’una llar adormida, s’imposa damunt la quotidiana vida familiar.

Em deixo seduir pel carrer i veig, dins l’autobus que ara passa, un senyor amb el cap pengim-penjam, cansat d’una llarga i dura jornada. Al seu costat, una xicota escolta el grup de moda en uns escarransits auriculars.

No sé perquè no hi ha ningú que vagi a pencar en aquesta meva visió nocturna a través dels sons que penetren per la finestra.

De fet, fins i tot em sembla captar un grupet d’estudiants universitaris que fan xerinola.

Avui volia parlar d’indignacions, revolucions institucionals i programes electorals tocats pel 15M, però no em surten les elevades reflexions sobre les estrelles de la política i llurs corts d’acòlits convençuts, i resto en la quotidianitat del carrer, del seu trànsit i la seva gent.

Potser tot és tan senzill com la desobedient modèstia d’un sagal creuant el carrer.

30 mesos

Divendres, baldufona, vas assolir els 30 mesos de vida. Aquells dos dits que alces tímidament quan et pregunten ‘quants anys tens’, podrien ser dos dits i un tercer a mig alçar.

Demà dimarts 12 de maig, sabrem quina escola entrarà a la teva vida i, si tot va com ha d’anar, et deixarà l’empremta dels records i les amistats. Hi haurà aquell mestre que recordaràs de per vida? Trobaràs aquella amiga amb qui compartiràs les hores de jugar?

Tu, que, des del divendres, ets cinc cops més gran que ton germà, et despertes i surts corrent cap al lavabo. El control dels esfínters t’ha fet ‘una nena gran’.

Massa gran. La tos et malbarata el son i ton germanet es regira un xic al llit. Molèsties de família, angoixes del cor.
.
Podria parlar-te d’injusticies, de noticies que -ai! els diners! – no surten als mitjans, del joc brut que la batalla per Barcelona fa aflorar entre autoanomenats polítics incapaços de veure-hi més enllà de llur estret món personal. Però ja tindràs temps d’analitzar la idiocia infiltrada en el govern de la política. Ara ets menuda i rebonica. Gaudeix de la infantesa, estima i deixa’t estimar, que els viaranys de la vida encara no t’han d’encalçar.

Allà, de lluny, una mosseta de 30 mesos aixeca les mans davant d’un fotògraf. La vida ja l’hi ha mostrat la mort i l’assassinat.
Entremig, una xiqueta de 30 mesos s’ofega dins del mar.
Aquí, una nena de 30 mesos espera asseguda a la porta del pis on ha nascut. L’han desnonat.
Mentres tant, els assassins criden “primer els de casa!”, sense voler veure que la nostra casa és el tercer roc del sistema solar.

El cor de les muntanyes batega al ritme dels nostres peus

Aire! Aire! 
On són les meves muntanyes?
Aquí només veig parets i m’afogo”
Ramon Vila Capdevila, caracremada

Aquesta diada de Sant Jordi m’ha portat una fresca alenada de les muntanyes que més m’estimo d’aquest món, Montseny a banda.

El cor de les muntanyes és una sublim lectura que depassa l’obra merament literària per prendre el ritme, tossut i persistent, de qui es fixa l’objectiu d’un llarg romiatge interior, exterior i temporal.

El dietari d’en Ton Barnils – no confondre amb en Tom Bombadil, tot i ser de la mateixa pasta – m’ha retornat als més bonics i bells indrets d’un Pirineu trepitjat amb amor, admiració i constància durant força jornades d’una vida d’incursions en cims, afraus i valls allunyades.

El dietari d’aquest politòleg i editor, amb qui compartim generació, ha suposat, per un servidor, el retorn a la Mediterrània que em resta pendent de fer.

I és que jo, amb el bon guiatge d’experts palafrugellencs, vaig esmerçar una setmaneta d’estiu, durant sis anys seguits de la meva vida, per anar de les platges de Portbou al cámping del Cap d’Higuer, just on l’autor inicia la seva travessa.

No totes les etapes són iguals. El Pirineu permet tants camins com peus tenen els seus caminants, però això encara enriqueix més i inflama la meva imaginació de caminaire fins a límits colossals, insospitats, assedegat de les valls germanes.

En el meu cas, vaig iniciar el viatge essent llop solitari, ós esquerp, pastor malgirvat, orc maleducat amb les urbanitats mundanes, i el vaig acabar, totalment domesticat, vivint a ciutat, i aparellat amb la més bella de les sirenes sorgides de la mar. Una ànma que m’és tan propera com per a fer-me el present que suara sóc comentant.

Fer la travessa del Pirineu és un viatge interior que se sustenta en aquest immens massis que et parla. En Ton és un mestre en el tractament d’aquest misteri tan propi del cor de les muntanyes. La remor hi és constant i, fins i tot, els esclats de civilització fan nosa a qui ha girat orelles al parlar, adès suau, adès dur, del Pirineu i llurs personatges.

Per mi, el llibre ha estat un brollador de records i memòries íntimes. Pel lector novell i poc expert en caminades, crec que el llibre és un bon aperitiu per a obrir-li la fam curiosa dels senders d’alta muntanya.

I és que, en poc espai, hi ha tot un massís, una serralada plural i diversa, una espina dorsal, columna vertebral, que agermana les persones que viuen, per emprar mots moderns, a banda i banda d’aquesta vital mare.

Jo tinc un repte pendent, esperem que la quitxalla es faci gran, esperem envellir amb gràcia, esperem que parlin els astres, per a esdevenir el Tom Bombadil d’aquesta, la meva primordial i arcana casa.