La bauma

imageTarda de juliol. Sortim de la feina amb voluntat excursionista. El Matagalls, però, se’n va a dormir d’hora i es cobreix de boirosos llençols, potser enfadat pel temps que fa que no el vaig a viure. No em vol rebre. S’amaga perquè no em vol rebre i jo, captant el missatge, decideixo venerar-lo des de la distància de la meua dolça i ferma bauma.

Arribo a casa, em calço la roba de muntanya i enfilo un vell camí que el temps va oblidant. Han passat anys. No gaires. Però han passat tantes coses que ni el camí ni un servidor són ja aquells companys d’antany que es coneixien pam a pam i es tustaven esquena i cames. Ara, tot es resseguir un tancat amb un parell de cavalls i algun gos. Un tancat que ha desviat el camí. Un tancat que diu molt d’aquests temps d’ara.

El castell, enrunat, marida amb l’esparracada estelada que s’aferra al màstil per no sortir volant. La corda que l’aguanta pica i repica el blanc metall per a competir amb al vent furient que baixa del cim impenetrable.

Em deixo gronxar, com pirata a coberta, pels aires del Matagalls. Allà, el pare, l’amic ofès, es pentina amb els núvols que ell mateix atura i deixa anar com pastor que mena el ramat de xais pels cels de la comarca.

El temps s’ha perdut fa estona i els peus em porten a la bauma d’antany, a la badada boca d’una terra encantada que penetro dolçament per a assedegar la màgica set sota l’atenta mirada del Déu Matagalls i son filleta l’Enclusa.

Feia tan de temps que no hi maridava! Era tan diferent jo, és tan eterna ella que … Voldrà ma filla fer bivac en aquesta bauma? Ho voldrà mon fill quan en tingui edat? Potser un d’aquells sopars, potser una d’aquelles nits, potser… Ara ja no podria ser-hi sol, ara ja no sabria dormir-hi com abans, ara m’hi falta Flordeneu i el fruit d’aqueix encís que ens va atrapar en les alçades.

Thatcher o tú, Billy Bragg

Aquest escrit demostra que sóc un analfabet musical i que quan descobreixo alguna novetat em converteixo en un paranoic rematat.

M’explicaré:

Arrel de les properes eleccions catalanes, les que, si tot va be, es faran el 27 de setembre de 2015, vaig llegir un escrit de Victor Parkas sobre en Toni Baños que em va captivar i em va descobrir que aquell senyor, un parell d’anyets més gran que jo, i que es passejava per les altures de l’Autònoma mentre jo estudiava als soterranis de la vall, a més d’escriptor i periodista és músic.

Com no, en saber-ho, el primer que vaig fer va ser penetrar a l’Spotify i cercar que hi havia per allà. Des d’aquell instant que no m’he tret el Sospechoso tren de vida de les orelles i del cap i he estirat el fil natural: De Los Carradine a Billy Bragg, de Billy Bragg a Woddy Guthrie. Sons que tenia arxivats al cap per a noms que s’havien enfonsat en la desmemòria personal i l’oblit absolut.

I, per postres, veure al trio vestit d’abella (com la meva filla el darrer carnaval), contactant amb Billy Bragg a través del seu cunyat sevillano (com la família de la meva dona) tocant l’any 2007 a la guarderia del Primavera Sound en companyia del BB.

Potser tocava tenir fills per descobrir que l’autor de La Rebel·lió Catalana és un mod de suburbi xarnego com jo.

Necessito vacances

Divendres.
Un altre divendres.
Uun divendres d’una setmana on una de les més mediterrànies tradicions, el ball de bastons, s’ha fet present en els mitjans d’informació. Els nervis, políticament parlant, són a flor de pell. I això que, els homes freds com jo, encara creiem que no hi haurà 27S. No, perquè el prohibeixin, no perquè suspenguin l’autonomia, no perquè no quedin rivals per combatre en la batalla de les urnes, sinó perquè el President, no el convocarà adduint que “les coses no s’estan fent bé”.

A la Ciutadella, aquesta setmana, s’ha fet front, més o menys comú, pel sostre, després d’haver-ho fet per la dignitat. Només falta que el Tribunal Constitucional pari el que s’engega adduint que són competències estatals o qualsevol altra bajanada d’aquestes que ens allunyen d’un Estat cada cop més reclòs en els seus palaus i més allunyat dels espanyols.

Això sí, és juliol i la gent treballa. Treballs infrahumans, mal pagats, temporals, impossibles per a fer-se una vida, però que en el seu món de xifres, és un èxit espatarrant.

Suposo que necessito vacances.
Suposo que necessito prendre distància del món i enclaustrar-me al monestir de la família estricta. Només el somriure dels menuts, les carícies de la dona i la distància em poden retornar al món i pensar de nou que Junts i cridant, si que es pot iniciar un procés constituent com Déu mana que desmunti arguments fal·laços per seguir construint aquests murs que fan de la riquesa dels uns, la misèria dels altres.

LosCarradine_BillyBraggCom dic, em calen vacances.