Caçadors d’aletes

Un modest homenatge a qui m’omple de records

Sempre atents a peu de plaça,
o penjats dalt d’un balcó,
els trobes, són gent de raça,
amatents a l’instant joiós.

Són captius de llur imatge,
persones com tu i com jo,
que acluquen l’ull amb gràcia,
com a mostra de llur afició.

L’endemà, inflat per l’èxit,
penetres en la col·lecció,
per gaudir amb eficàcia
d’un instant captivador.

La menuda fent l’aleta
o un rostre concentrat,
potser l’anhel en un rostre
o uns ulls plorant d’emoció.

Es diuen Àngels i Roberta,
Marc, Natalia i Salvador,
Elvira, Pau i tants d’altres
que ens retornen bell record.

I ton germà (es dira / es diu) Alex

Benvolguda Eva,

Per a posar música a aquesta lletra, et recomano l’Alex, de Punch Brothers. Sonoritat exiquisida, tot i que la cançó camini per altres viaranys.

I és que, quan aquest escrit aparegui al bloc, potser haurà nascut el teu germà, o potser no. Però tu ja hauràs viscut força instants de neguit familiar que et venen de nou i no acabes d’entendre.

El fet és que, les criatures, com les fruites dels arbres, veniu quan madureu prou i llisqueu pel tobogan matern fins a aquest món que volem tan nostre. Un món on, l’esperança, ens tenalla invisiblement i ens fa actuar de maneres que, sense voler-ho, poden resultar maldestres.

Escric un dilluns 20 d’octubre de 2014.
Escric amb ta mare al llit i una preocupació més al cervell col·lectiu de tots els que l’estimem amb bogeria.
Escric per a fer-te confident de la il·lusió d’un pare que és apunt d’infantar una nova vida amb la que desitja que feu tronc pels mars de la Vida.

Ton germà és dirà, si no es diu ja, Alex. Et costa pronunciar el seu nom i t’entortolligues graciosament, tot fent avançar la incògnita per l’aire de la pronuncia: axexls.

Així com, per ton pare, el teu nom és molt literari i arcà, el del teu germà és molt teatral i futurista.

El nom no fa la cosa, però ajuda a fer-la, sobretot quan, l’etimologia, fa acte de presencia i s’imposa amb tota llur força creadora. Així, si Eva neix de l’hebreu ħau̯ˈwāh i significa Vida; Alex és fill de hel·lènic ἀλέξειν (alexein), protegir.

Eva, la mare de la mediterrània i, a través de les tres religions monoteistes, la mare de tots.
Alex, la protecció de l’alta cultura de les oliveres i, a través de llurs saviesa, de tothom que és mortal.

Quanta joia per una casa, disposar de Vida i Protecció a través dels fruits de l’Amor!

Eva… Alex… feu tronc en la vida i ho tindreu tot a l’abast, per què, com deia el poeta:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

5 anys de dolça metzina

El misteriós bes de la Vida
clou aquest jorn memorable.

Cinc anys de llaços trenats.
Cinc anys d’il·lusions compartides.

Ara que ets dormin,
et recordo en l’instant
que, nostres mans,
van aplegar-se.

Mans fredes, cor calent
i una font per aixoplugar-se.

Cinc anys han passat ja.
Cinc anys i quatre cases!

Quatre cases i dos fills!
Carai! Quin bell viatge.

Vola falsia, vola!
Vola per damunt del cap
d’aquest ós tan venerable!

Viu, xixeta, viu!
Viu i ompla de vida el cor
d’aquest pastoret adorable!

La sirena és a la mar,
el que el pastor a la muntanya.
I a la platja més propera,
caliu encès per a maridar-les.

Una flama entre tu i jo
que segueix dansant
pels aires. Els aires de nostra
vida, els aires de bella casa.

Lesseps,
matinada del
18 al 19 d’octubre.
2014

Pilar de 7 folrat, collita del 69

El passat cap de setmana, 12 d’octubre, dia del Pilar, el món casteller, sobretot el de camisa vermella, va estar d’enhorabona.

I és que, en la Diada de Santa Teresa, la colla més antiga del panormana casteller actual va recuperar la fita històrica de carregar, com aquell 23 de novembre de 1969, el pilar de 7 amb folre.

Ells, els Nens més vells de la castellística actual, van ser els primers en coronar-lo al segle XX, tot recuperant una mítica construcció que, en aquells moments, només estava documentada al 1835 a Valls.

El diumenge 12 d’octubre de 2014 doncs es va fer justicia històrica a la Plaça Vella de la capital del Penedès més entranyable.

I, la màgia que s’oculta rere les construccions humanes va fer possible un maridatge sublim. I és que, a la Plaça Comas de Les Corts, just davant de l’estatua al bon vinater emigrant penedesenc, la Colla dels Castellers de Barcelona, nascuts uns sis mesets abans de la fita vendrellenca, justament a les platges de la vila nadiua de Pau Casals i, per més inri, amb un pilaret de quatre, descarregava la històrica construcció, sense la polèmica d’aquell pilar amb infausta despenjamenta de la Mercè del 2009.

Dolços llaços històrics que, de ben segur, van despertar un murri somriure en els llavis del bonàs de l’Emili Miró, emigrant vendrellenc, gran casteller i vital ànima perduda en les gernacions barcelonines i terrassenques que el van rebre per a dinamitzar, agermanadament, una tradició tan màgica que permet instants tan sublims com aquest doble pilar de regust vermell i de sabor mariner i celestial.

Els pilars de 7 vermells en perspectives confrontades

Els pilars de 7 vermells en perspectives confrontades

 

Dos brindis per l’anarquisme

A la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia
Alella, 10 de gener de 1859
Barcelona, 13 d’octubre de 1909

“Infrinjan cada día alguna ley trivial que no tiene sentido, aunque solo sea cruzar la calle en rojo. Utilicen su propia mente y decidan si la ley es justa o razonable. De este modo, se mantendrán en forma, y cuando llegue el gran día, estarán preparados”.

image

Una nau espacial arribada del més enllà aterra entre el estrets carrers del fondo de Santako.

En un parc proper uns nens juguen envoltats per les parades del mercat setmanal. Gitanos, magribins, asiàtics, algun subsaharià i el toc exòtic d’un eurasiàtic immergit en la diversitat.

Amor a primera vista. Amor instintiu, irracional. Amor per una Catalunya oculta i amagada. Per una Catalunya arcana. Per un país construit per nouvnguts que van aterrant xopats de vitalitat.

La nau és una flamant biblioteca de nova planta i arquitectura moderna que hi ha construit l’autoritat local.

El seu interior és una illa de silenci perduda en un oceà sorollós i comercial . A l’entrada, una exposició de treballadors del món i unes guixetes de seguretat. Un xic enllà, unes màquines d’autoprèstec que no havia vist abans.

Em submergeixo entre els seus llibres i, com un cirurgià, n’extirpo un: Elogio del anarquismo, la darrera currada de James C. Scott, pagès, antropòleg i fi analista de la humanitat.

Arribat a casa, pujo al terrat, encenc la pipa i m’extasio amb el diàleg sublim entre el Puig de l’Àliga i la mar. Acabat el ritual, obro les pàgines del desobedient treball i em deixo seduir per una de les ments més ben moblades del panorama filosòfic actual.

El llibre és de lectura obligada i, en la seva quasi trentena de fragments, contrapossa la força de les menudeses a les voluntats estabuladores de les grans organitzacions i institucions, la diversitat de les riqueses locals a la força pentinadora de la normalització via dades – estadístiques, examens, auditories, estàndards de qualitat, … – i, per dir-ho en parlar pla, com la “gimnàtica anarquista” o, si la paraula grinyola, “desobedient” és més pròpia de pagès que de ciutat, de petits propietaris de la misèria que no pas de grans organitzacions obreres o revolucionàries.

El llibre dissecciona les revolucions i la lectura que se n’ha fet a posteriori i demostra com, qui es fa amb el poder, reescriu la història per amagar les petites desobediències que, acumulades de manera més o menys caòtica, van ser palanca fonamental del canvi.

Ara, que, els governants de la pell de brau no els cap al cap aquesta pacífica revolta de les classes mitjanes catalanes – entenent classe mitjana com aquell col·lectiu que va de la família Mas al venedor ambulant que té parada al mercat de Fondo, passant pel cooperativista i el botiguer de la cantonada – per assolir la independència i fer el seu propi Estat, llegir James C. Scott és gairebé obligat.

Per què… ves que no siguin aquests, els que tenen alguna cosa a perdre, els que estiguin movent la Catalunya que marxa, tot i les opcions clarament independents.