Menuda flor del cirerer

Menuda flor del cirerer,
badada al mestratge dels vents,
l’abella treballa la mel,
brunzits del cel
al pati de casa.

Primaveres eternes i perennes
Primaveres d’instants sublims
Primaveres que ja esperes
per veure florir les cireres
i rebrotar la morta parra
que fructifiqui a la tardor.

Raïms i cireres
Cireres i raïms.
Brots i flors de primavera
que el gust altera
i eleva l’esperit.

Indrets

Baixant de Taradell,
els roures desfullats
s’alcen damunt catifes grogues.
El fred no s’ha acabat.

Rere el bell mas, una font.
Al voltant, cavalls tranquils.
L’indret és la calma
d’un paisatge arranjat.

Lluny encara, ens veu Vic.
Més a prop, una font seca
i les oques cridaneres
i les gallines, que cloquegen.

Si el paradís fos a la terra
en aquest indret niaria.
Un bocí de pagesia
qu’una bona mà a servat.

País de noucentistes.
Salvatge jardí domat.
Paisatge de Catalunya
que, a mi, m’ha embruixat.

Tendres delicadesses

Aquestes darreres festes han suposat l’inici d’una de les etapes més dures en la intimitat familiar.

I és que tota la quitxalla, en mostrar els primers símptomes d’incipient maduresa, han de passar una de les proves educatives més dures dels seus primers temps entre els mortals: acomiadar-se del bolquer.

Si, La menuda està dient adéu-siau al bolquer i està educant llurs intimitats per a regular aigües majors i menors a voluntat.

Nosaltres vam començar amb més fracassos que èxits ara ja fa deu dies i, la veritat, és que, ara com ara, ja demana d’anar al lavabo per a fer pipi alguna vegada i d’altres és el llenguatge no verbal el que ens impulsa a conduir-li amb celeritat.

Cada cop menys mudes a canviar, cada cop més mostres d’alegria en veure-la cofoia per a fer-ho allà on la decència mana. i, ahir, fou el primer dia sense canviar pantalons!

I això que els primers dies semblava impossible el transit de bolquer a calceta i, encara ara, molt de tant en tant, s’encaparra i no acaba d’entendre perquè una cosa tan natural s’ha de fer en aquell forat on l’aigua s’emporta pixums i defecacions vers el desconegut.

Això si, quan abans d’anar a dormir, o en llevar-se al matí, et demana d’anar a fer pipi, et puja aquell cuquet de satisfacció que, fins a ser pare, només havia viscut en acabar curses de muntanya o fer cims aparentment inabastables.

En qualsevol cas, ara només ens queda que ella mateixa vagi sola al vàter. I això, pel què veiem al nostre entorn, sembla un èxit absolut pel temps esmerçat en aconseguir aquest primer trànsit de maduresa que tot menut acaba superant.

Bé, en qualsevol cas, quan la cosa estigui superada del tot, potser deixi, en aquest mateix apunt, espigolades mostres de l’experiència viscuda per si poden ser d’utilitat a futurs pares capficats en aquesta etapa del desenvolupament filial.

Caramelles i bastoners

De fonda tradició local i, si ens atenem a la memòria, enfonsades en l’origen dels temps, les caramelles són d’un ruralisme essencialista que tomba per terra.

Ho són tant que, a ciutat, desentona la seva parafernàlia i perfecció en formes, músiques i lletres.

Enguany, m’ha tocat viure caramelles i bastoners a les portes de l’Esglèsia de Taradell, però amb la ment desplaçada pocs quilòmetres al sud.

I és que Taradell, i que em disculpin aquells que puguin sentir-se ofesos, ja és massa gran i urbanitzada com per tenir caramellaires prou rurals per la tasca cantaire.

Com deia, poques passes al sud, els caramellaires passen el matí de diumenge rondant massos i carrers, ben acompanyats pels bastoners i, crec que, amb la canya que els dóna nom i que els serveix per assolir el preuat premi per llurs habilitats vocals.

Diumenge a la tarda, com marca la tradició, l’ermita de Sant Jaume de Viladrover acull cantaires, amics i saludats sota el paraigua de l’Aplec dels Ous, tot rememorant les festes que, amb els donatius matinals, feien els caramellaires.

Aquí, en la tradició pasqual, l’Estació de Balenyà passa la ma per la cara de la històrica vila de Taradell.

Eps! I que ningú se senti ofès, ja que, com diu la cançó, els temps encara estan canviant.

Iruña eta Sopela (+ TarazonA!)

La primera part d’aquesta Setmana Santa ha suposat el debut viatger en mode quartet: Papamamanenabebè.

Viatge en cotxe i tres etapes: un cap de setmana a Iruña, un parell de dies a Sopela i una visita llampec a Tarazona per acabar, de cap i de nou, a casona.

Cels grisos els d’Euskal Herria per Setmana Santa. Prou grisos, però secs, com per poder gaudir d’una peña pamplonica com a joiosa i familiar benvinguda nafar, d’una xocolateria de lujo al cor de la ciutat rojilla, d’uns pintxos de disseny en un local d’avantguarda i, last but not least, del monumental parc infantil de l’antiga Estació d’Autobusos: un temple per la quitxalla menuda al centre mateix de la capital de terres germanes.

I és que viatjar a casa d’amistats et permet viure el país amb ulls locals. Els ulls que s’emporten la filla a beneir la palma a la catedral iruñitarra, mentres tu et prepares i baixes a retrobar-te la menuda en una terrassa d’una bellissima plaça de la capital navarra.

En acabar el passeig per Iruña, el GPS ens guia a les vores del Cantàbric.

Sopela és una ciutat de poc més de 10.000 habitants, si no m’erro, que viu a redós de la industria de Biskaia i del turisme de surf i platja tan propi d’aquestes mars braves del nord peninsular.

A dues parades de metro de Sopela, Plentzia és una joia que respira pur romanticisme en aquesta època de l’any: casals que semblen abandonats es miren les barques de pesca que esperen pacients el moment de fer-se a la mar.

Diuen que Plentzia va créixer per l’empenta lúdica de les classes privilegiades de Bilbo i, certament, algunes edificacions encaren serven un bocinet dels temps de champagne , joies i burgesia bohemia.

Plentzia té un parc infantil esplèndid a Plaza de Armas. Una instal·lació imprescindible quan es viatja amb un terremoto vital per companyia.

I és que els jolastokias, els parcs infantils, són la principal atracció turística per la quitxalla i el de Plentzia n’és un de tan bell com qualsevol dels txikia sopela de la ciutat on fem nit a resguard d’una familia del país.

Acabades les visites a les amistats del nord, cosins a banda, prenem manta i carretera fins a Tarazona, una aturadeta en terra mañica que ens ajuda a fer més passatger el retorn a la llar estimada.

És un alto a la ciutat de tres il·lustres turiasonensos: en Paco Martinez Soria -referent còmic de l’Espanya interior, la bella vedette Raquel Meler i el no menys respectable Gabriel Cisneros, entre més.

Ciutat d’esglèsies i convents, convents i monestirs, monestirs i … parcs infantils.

A redos del Monestir de San Francisco, als peus del nevat Moncayo, descobrim un nou temple de la quitxalla, amb tots els elements de risc que la menuda demana.

L’esgotament ens fa passar un vespre per oblidar, el primer del viatge, però un bon hotel ajuda a passar al mal tràngol mitjançant el descans sobre matalassos de somni.

Esmorzar calmosament, ritual de sortida, quatre horetes ens separen de Barcelona. N’esmerzem 6, envoltats d’alto ebrenses fins a Fraga.

Ells van a omplir la Costa Daurada. Nosaltres, tot passant Calaf i el Bruc, a la llar, dolça llar on cloem el primer viatge a quatre. Tota una fita, llargament desitjada i assolida amb excel·lència més que notable.