Can Sala

Al capdamunt de Montornès del Vallès hi ha un privilegiat mirador del nevat Montseny i el verdorenc Obac, elevats en l’horitzó d’una plana farcida de pobles, poligons i cases.

En aquest indret, porta de la Serralada del Litoral, els riures dels nens es barregen amb exclamacions de sorpresa en descobrir noves bestioles.

Can Sala és restaurant, beneït restaurant farcit de raconades maravelloses i calmoses on fer un mos sense patir per la quitxalla trapella.

Però, més enllà de la cuina, els salons i les vistes, el què fa de Can Sala un lloc especial és la granja farcida d’animals i la possibilitat de muntar en dòcils ponis i veloços carruatges.

Un diumenge de desconnexió total, fins i tot de la quitxalla que t’acompanya. Al carrer, per l’atracció d’un bestiar ben cuidat i polit; a l’interior, per la soledat d’un menjador que els permet corre i jugar mentre els pares mengen.

De retorn a casa, el cotxe és confortable abrigall d’una mainada feliç i esgotada que deixa pad franc a la conversa escàpola que, en la paternitat, és destinada a no finir mai.

Com un bacallà

Com un bacallà,
penjat en un enreixat
damunt d’un penya-segat
al nord d’Irlanda.

Així em sento jo.
Així em trobo
en aquestes hores
fosques d’íntima vida.

La menuda, malda per dormir
alienant-se dels batecs d’un món
enrabiat per tramuntanes intenses.

De tant en tant, se m’abraça en somnis.
De tant en tant, el soroll s’atura.
De tant en tant, la Casa es muda
i sembla que hagi de sortir volant.

I és que Lesseps
no és només cruïlla d’arcans
camins. Lesseps és l’esclat obscè
dels amors de la plana i la muntanya,
de la mediterrània i el Puig de l’Àliga,
de la vida i de la mort.

Misteri i rauxa eterns
que’l tou asfalt no pot
enclaustrar.

Al cim de la Casa Claudi Alsina
25 de gener de 2015. 4.00 a.m.

re-voltes

image

Ja està. Ja s’ha acabat. Una nova lectura saborejada en els privilegiats trajectes suburbans que em porten de la vila a la feina i de lja fena a la vila.

Ser un nouvingut a Lesseps et permet descobrir, en veu transcrita, com es va refer una plaça, cruïlla de camins, que torna a reformar-se polèmicament, tot enterrant al desota les il·lusions d’una linea, la 9, ben maleïda.

Revoltes és un passeig per mil espais d’un nou punt que es va construïnt sobre les runes i les deixalles d’un món, l’actual, en descomposició.

El llibre, el diàleg entre la Itziar i el Iago, dóna voltes i revoltes que van trenant les cordes que, estirant els uns per aquí i els altres per allà, fan trontolla l’estaca  que un poeta ens va mostrar.

Revoltes és saviesa, experiències, humilitat i sentit comú. Revoltes fa més preguntes que respostes, però apunta les bases d’un postcapitalisme que, havent de ser global, només pot ser la resultant d’acords, ajuda i suport mutu en la proximitat.

Revoltes ho escaneja tot, desde les arrels socials i familiars dels dos xerraires fins llurs apostes de futur, passant pels seus èxits i fracassos.

Se’m fa dificil recomanar-lo, car qui està d’acord amb tu, et reforça els arguments, però no et miralla en el teu oposat intel·lectual. Això si, es tracta d’un bon i fonamentat aprenentatge que dificilment hagues vist la llum sense l’existència d’editors amb valors i ganes d’obrir debat sobre el món on vivim i el demà que ens espera si tots hi posem el coll amb intel·ligent i valenta paciència.

Ciutat corcada

Entre la ciutat podrida
i la ciutat morta,
erem cucs
en ciutat corcada.

Cucs esclafats
per un món hostil.
Cucs que maldavem
dins d’un món feliç.

Jo era gran
quan la ciutat era morta.
Jo era jove
quan els companys van finir.

Anys foscos, ciutat corcada.
Tot era bell per l’integrista social.
Tot era dolor pel pobre inadaptat.

Ciutat morta reobra ferides.
Ciutat morta en record d’un corcor.
Quan acabarem les penúries?
Quan fugirà el dolor?

En memòria dels caiguts, 1984-1992

I, mentrestant, la gana perviu

Tornar a la feina.
Seguir amb la familia.
Comprovar que la fosca avança.

I sentir una flameta propera,
un alè menut, un somriure fresc.

Allà, la seguretat i les lleis
per enfonsar la humanitat.

Aquí, la institucionalització de la revolta
per acabar amb els rebels.

No hi ha pàtria sense gent.
No hi ha gent sense pàtria…
… o potser si.

Dificil ser pont.
Fàcil viure-hi sota.

Quatre ratlles pel broc gros.
Quatre mots de carbonera.

De fora estant,
la nit.
Dins del mas,
el caliu:
un alè menut,
un somriure fresc.

La resta…
… fer patir i allargar agonies.
Arreu.
Per tothom.
Bon dia.