Fins la victòria, sempre!

Als estudiants de Talteloco i més

Que Pepitas de Calabaza es una editorial diferent, no és cap novetat  Si més no per qui en coneix el seu lema:

una editorial con menos proyección que un cinexin

i l’origen de tot plegat, la carabassa estrella de la més gran pel·lícula de tots els temps .

Potser per això, o potser per altres coses, l’editorial carabassera es pot permetre publicar llibres tan imprescindibles com el Citius, altius, fortius. El libro negro del deporte d’en Federico Corriente i en Jorge Montero.

El Citius no només fa miques la tan repetida sentència que no es pot barrejar política i esport, sinó que, a través dels origens i la història de l’esport, ens demostra com aquest és política en estat pur i com ha estat l’eina de control social més perfeccionada que els “nostres manaires” han trobat. 

No caure en la temptació de mostrar cap dels fets que s’hi mostren. Només afegiré que, després de llegir-lo, passaré olímpicament de qui, davant qualsevol mostra d’oposició o disidència en l’esport, em digui que no s’ha de barrejar esport i política.

La bilateral

I com cou la llum als ulls d’un malalt! 


En aquest estat, un hom se sent illuminatus i vampir alhor. Es reconeix com a torturat visionari i orb diari. El dolor és persistent i, escriure, una tortura. Una tortura que hom executa a les palpentes d’uns ulls emboirats i plorosos

I les nits? Les nits són dies sense llum, són malsons atiats per aquesta coisor que et fa esser un ésser de mirada garrella i esquifida!

Amb Conjuntivitis Aguda Bilateral hom esdevé supersticiós i es creu víctima del mal de ojo de les arcanes cultures.Q uin ser maligne m’ha llençat el conjur? Quin curanderu me’n pot deslliurar?

En el meu estat tan sols em resta el consol que la meva vista és temporalment rompuda i ho sé. N’hi ha d’altres que, el seu confortable món és tan menut, que no hi volen veure més enllà.

Per tant, qui no té consol és perquè no vol.

Apa!

Jo sóc el vellutat

Jo sóc el vellutat,
car tinc dos ulls de vellut.
Mo són pas fills de cap baralla,
que són nats de l’enuix.

L’enuix de les malures
que m’han vellutat els ulls
i, com orb entre la boira,
veig el món un xic obscur.

Com als vampirs,
la llum em molesta.
Com els empestats,
tothom em defuig.

Jo sóc en tant mala hora
que, a ma filla,
he vellutat un ull!

Mal destí! Mala jugada!
M’esquinçaria el cpr sencer!

Però m’aixeco de la trompada.
Lluitarem plegats, bella ponzella,
contra els velluts sobrevinguts!

Me’n vaig a destilar gotes

El tur del Canigó

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

- Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam