No m’agrada gens ni mica el pacte que CiU i el PP han enllestit per a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, sobretot perquè reforça l’estatègia uniformitzadora del PP que aconsegueix aparèixer com l’aliat imprescindible del govern català, que sembla haver deixat per a una millor ocasió la “transició nacional” cap el “dret a decidir”. L’ acord ha tingut un preu polític excessivament barat pel PP, la seva abstenció, però suficient per a permetre l’aprovació dels comptes públics, tot plegat farcit amb una impúdica i pornogràfica exhibició conservadora com a partit central de la política catalana. Que el PP, té la clau de la caixa i que la supervivència de les finances de la Generalitat depenen del govern de l’estat es cosa sabuda. Pecissament per això, es podria arribar entendre un cert capteniment en la política de pactes del govern català. Ara bé, diguin el que diguin els dirigents de la federació nacionalista, hi havia altres possibilitats segurament no tan còmodes, de molta més complexitat i que no asseguraven del tot la millora de les finances, però més entenedores per a la majoria del país. Anunciat el vot favorable del Diputat Laporta, només amb l’ abstenció d’un altre grup parlamentari, PSC i/o ERC, hagués estat suficient. Es podrà dir que més enllà dels pressupostos, està en joc la supervivència financera de la Generalitat i es cert. Però si la situació és tan greu, no sembla que es pugui anar endavant amb la col·laboració d’aquells que tenen com a primer objectiu destruir la personalitat nacional de Catalunya i debilitar encara més les institucions del país per molt limitades que tinguin les competències. Només els partits d’obediència catalana, poden fer front amb coherència al conflicte amb l’estat, si treballen per un projecte comú, tot el realista i pragmàtic que es vulgui, que miri cap un futur sobirà. Les dificultats de l’actual crisi econòmica agreujada per l’espoli fiscal a que està sotmès el país no justifiquen de cap manera aquest pacte, que tampoc ens traurà de l’ atzucac financer i que ens farà anar enrera, quan el que cal es fer un pas endavant. Alguns comentaristes propers al govern català, per a justificar-ho han dit que la composició del Parlament d’aquí i d’allà, obligaven al President Mas al pacte amb el PP ja que era qui podia oferir alguna cosa a canvi. Altres, han afirmat que limitar-se a no fer res no era l’alternativa. S’obliden uns i altres les possibilitats d’ una tercera, la de començar a trobar punts d’acord i confiança primer amb l’ independentisme democràtic, per després sumar-hi el que pugui quedar del catalanisme federalista predicat des d’altres grups parlamentaris. L’ opció escollida – esperem que sigui transitòriament -, ha estat la de més difícil explicació i comprensió des d’una lògica estrictament catalana.
En “Torredembarra”, nebot afegit des de fa més d’una década, ha vingut a Llívia acompanyat d’ una nòvia portenya d’una altura “NBA”, similar al personatge de referència, ha gaudir de la neu. Enguany encara no havia aparescut tot i que estava convençut que ho faria tard o d’hora. Ha triat el dia i el moment més adequat. Després de les gèlides fredorades de les darreres setmanes que havia convertit en un autèntic suplici les darreres esquiades. El bons temps els hi ha donat la benvinguda i tots ho hem agraït. Avui dissabte de bon matí cap els Angles, l’estació catalana del Capcir, on ens hem trobat un sol esplèndid, gens de vent, temperatura normal per l’ època i neu pols en òptimes condicions. Hem repetit com fa uns anys des del Roc d’ Aude, ha resseguir la carena del davant amb la mirada. Del Canigó fins el Puigmal. Com era obvi, en el moment d’ anomenar el cim de Torre Eina, l’ acudit estava servit. Aquesta vegada no ha caigut diferenciar-lo amb la població de Torredembarra, amb el que ja fa uns anys vaig batejar al jove “surfista”.
“La independència és molt difícil, més per raons polítiques que econòmiques. Nosaltres, com a país independent som viables. Aniríem millor que una pila de països independents d’Europa. Però la dificultat és política: desenganxar-se d’Espanya, que Europa ho accepti, que dins de Catalunya hi arribi a haver una majoria social independentista. A més, en èpoques de crisi com l’actual el problema s’agreuja. Si no canvia el sistema de finançament de Catalunya no serem capaços de crear un Estat del Benestar com el que necessitem i, sense Estat del Benestar, Catalunya corre molt perill. M’explico: som un país que ha rebut molta immigració i que té molta heterogeneïtat interna. Aquí la gent pot sentir-se catalana per les arrels, perquè s’hi ha establert o perquè li ha anat agradant, però sobretot la gent es pot sentir catalana si l’ascensor social funciona. Si el país entra en crisi no hi haurà ascensor social, i si no tenim diners per fer un país integrador, morirem”.
http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3285