Avui al vespre unes dues-centes persones han assistit a l'acte que  Solidaritat Catalana per la Indepèndència, ha organitzat a Mataró. Jordi Solé portaveu de la comissió Local i fins fa poc reagrupat, ha fet les presentacions dels principals ponents: Uriel Beltran i Alfons Lopez Tena. Aquests ens han explicat el procés que els va dur, amb Jan Laporta, ha promoure aquest nou moviment polític, analitzant els motius tot i partint - com es sabut - d'orígens polítics diferents-però amb l'experiència comuna dins l' organització de les consultes per la independència. Després d'escoltar-los se'm fa molt difícil explicar on hi ha la diferència entre Solidaritat i Reagrupament. Defensen programes idèntics, tenen estatègies polítiques similars i es dirigeixen exactament al mateix espai electoral, format per ciutadans que volen canvis en el mapa polític català. Tenen similar extracció social i tots estan disposats a fer costat a una opció independentista, radicalment democràtica, si bé essent part d'un conglomerat ideològic centrat, que  no donaria mai suport a extremismes estèrils. Ciutadans que han votat les opcions catalanistes més tradicionals i que ara es poden sentir cridats a reforçar una força clarament independentista, sempre que sigui creïble. Segurament per això, se'ls fa difícil entendre que la diferència estigui en el matís o en el  mètode seguit per l'elecció de  la candidatura, que si bé prova una voluntat regeneradora, no s'enten que es  perdi la possibilitat de començar a saltar la paret d' Espanya, per una qüestió que veuen secundària o  no del tot prioritària. Reagrupament i Solidaritat haurien d'estar condemnats a entendre's formant ben aviat una gran coalició que donés força, influència i credibilitat a una il·lusió que s' ha extés per tot el país. Si no ho fan,  no sé com s'ho faran per explicar quina de les dues es la  millor, amb ofertes idèntiques representades per candidats  diferents. Solidaritat ha presentat un vídeo, basat en el famós poema de Joan Maragall, si el miressin seguint fil per randa el missatge que conté la unitat seria un fet. Avui però, ho veig molt difícil.  Tots hem sentit dir que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la, espero que entre tots puguem combatre el fatalisme determinista que conté aquest pronunciament.

http://www.youtube.com/watch?v=Nc6jI-mFV3I&feature=player_embedded#!

El patrimoni  històric  es  la materialització de la memòria col·lectiva de les col·lectivitats humanes. L'espai urbà i els edificis  que el composen no només formen part del dret col·lectiu de gaudir d’un entorn ordenat i respectuós amb el passat; sinó del fet que són arxius a "cel obert" de la història i per tant dipositàris de valors  a preservar. La defensa de la qualitat del paisatge urbà, hauria d'estar fora de dubte, però a Mataró no sembla que els fets vagin per aquí. Desconec si l' Ajuntament té un Pla especial de Protecció del Paisatge Urbà, però  de no existir no estaria justificat actuacions que haurien de fer envermellir als seus responsables. Hi ha fets que demostren la poca cura de les autoritats. Fa anys es va cometre  la greu errada d'instal·lar just al mig de la Plaça Santa Maria i davant de la Basílica parroquial, uns contenidors soterrats que desmilloraven una de les poques  places  amb personalitat  que teníem i que s' acabava d' agençar. La solució podia haver estat un altre, segurament ben a prop de  la paret mitjanera que enlletgeix l’ entorn i que ningú ha trobat ni proposat una solució. Ara lluny d'esmenar l' errada, el municipi fa obres per  ampliar els contenidors soterrats, malmetent encara més l' entorn de la plaça i atemptant novament contra el patrimoni, sense que ningú s’hi hagi manifestat en contra. Doncs per  mi que no quedi.

Per tercer any consecutiu decidim pujar novament al Canigó. S'ha convertit així en costum, que el primer dissabte de setembre, ens trobem al Refugi de Marialles  per fer el camí que porta al cim. Enguany, a part dels més habituals (en Joan, L' Aina i un servidor), l' Eva, l'Abdi, la Berta, el Pedro i en Pere  han decidit acompanyar-nos. Els tres darrers era la primera vegada. El Canigó, es una de les muntanyes sagrades del país. S’alça elegant, amb 2.785 metres com el darrer cim oriental  d'importància de tota la serralada pirinenca.  Imponent i omnipresent al llarg dels segles, la muntanya  ha estat testimoni mut  del naixement de la nació catalana, de la seva història convulsa, farcida d'èxits i de fracassos. Segurament per ser talaia de la plana rosellonesa i empordanesa se'n fot de les fronteres artificials imposades, esdevenint la muntanya "sagrada" dels catalans del nord i del sud. Durant  segles  fou considerat el cimal més alt del Pirineu i de l' Europa mediterrània oriental, essent per aquesta raó guia de navegants. Es un massís  màgic, d'una terra de llegendes i de creences lligades a la vida tant de muntanya, com de la plana. La física, amb  la proximitat del mar, fa que a vegades es reflecteixi a les aigües del Mediterrani i es pugui veure des de Marsella, com si es tractés d'un pic dels Alps. Es un miratge,  que segurament fa segles,  va impressionar a més d'un navegant. La mateixa màgia es trasllada a la nit de Sant Joan on s' encén i parteix la flama que anirà de Saldes a Guardamar i de Fraga a Maó. Sagrat i màgic, dos adjectius que acredita el magnatisme a que ens veien sotmesos tots els participants de la sortida. Amb un Joan accelerat, untant-se amb protecció solar abans de la darrera pujada, mentre la resta de mortals intentem ajudar-nos amb ganyips i glucoses, productes molt més revitalitzadors. L' Abdi, només s'atura per posar-se a lloc el cotofluix del paquet, mentre les noies fan com si res. En Pedro fa dels seus silencis denuncia i en Pere, sua amargament la cansalada per no defraudar el "lider". Fem la pica, el que  es aprofitat per en Joan per descobrir dos mataronins d'una altre expedició i gairebé demanar-lis el vot. De tornada, en Mora exigeix provar   el "claviar" dels expedicionaris pel mig de la tartera que ens porta directament als Plans del Cadí i a la Font d'Aragó i just al final encetem un curiós debat sobre braus, corre bous, legislacions, prohibicions i regulacions. No us diré qui ha estat a cada  bàndol, ja que em temo que més d'un lector d' aquest blog gaudiria per la sorpresa que s' emportaria.

PS: Avui, l'enquesta del diari "La Vanguardia", pronostica  0-3  diputats per l´independentisme democràtic de Reagrupament i cap per Solidaritat. Quedi clar que si fos a l' inrevés us diria exactament el mateix. Sense unitat  no hi haurà canvi de règim  ni col·lapse del sistema i per tant l'objectiu de la independència  quedarà més lluny. Defenso la unitat, malgrat que en Cardús digui a l' Avui,  que "... La unitat, a hores d' ara, no és la primera urgència del nou independentisme , en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència." Permeteu-me en resposta,  afirmar que sense unitat, ni presència parlamentària suficient, no veure'm ni el rigor, ni el gruix, ni la consistència que reclama.      

El President Montilla s’ ha vist a venir que unes eleccions durant el  mes d’Octubre, quedarien condicionades per la vaga general que els sindicats  convoquen pel 29 de setembre contra la reforma laboral del PSOE. De ben segur que poden haver-hi també altres motius, però ha estat aquesta  la que ha tingut més pes en un polític fet en el Baix Llobregat, conscient del perill de desmobilització de   l'electoral més fidel. La data del 24 d’ octubre, només afavoria a l’oposició convergent. Ha marxat de viatge a la Xina, amb el compromís que d’ aquí una setmana dirà la data triada. Els entesos pronostiquen que serà a finals de Novembre i així podrà guanyar  els temps imprescindible per aconseguir algun “regal” de Madrid i que es vagi embolicant la suposada troca convergent pel cas Millet. Murri com és , ja no li preocupa l’ aparició sobtada d’una nova força independentista, ja que tot i l’ èxit de la manifestació del 10-J,  aquesta possibilitat ha quedat esmorteïda pel lamentable espectacle organitzat durant vacances, que ha deixat bocabadat a més d’un dels possibles electors. Es raonable que el Molt Honorable hagi optat per esperar i mirar. Com també ho és que la majoria del país , que sembla decidida a votar pel canvi, acabi tenint molt en compte que val més boig convergent conegut que savi independentista  per conèixer. Que hi farem!.

(Article publicat al Diari El Punt)

Com que sembla que hi ha qui es veu venir la plantofada, els intel·lectuals orgànics de les plurals candidatures independentistes, començant a dir que això de la unitat per formar la  candidatura transversal no és el més important. Que es pot tenir èxit  anant per a separats i que potser caldrà fer la unitat una vegada coneguts els resultats electorals. Em sobta i molt que es digui des de Reagrupament, quan els seus postulats fundacionals han vingut just expressant tot el contrari. Dir que la difererència és que uns son una força política i els  altres electoral, en termes democràtics no deixa de sobtar, ja que tota proposta electoral forçosament ha de ser política i a l'inrevés. Que els altres, cas de Solidaritat, neixin proposant  la unitat de tot el catalanisme i que després vegin greus problemes de fer-ho amb els únics que accepten la crida al·legant com a causa de la  diferència, com cal seleccionar els candidats electorals, quan es un afer intern de cada associació per molt  que cadascú pugui  sentir més simpatia per una de les  fórmules emprades, de cap manera sembla un fet  decisiu per impedir la formalització de la coalició. Que a més hi hagin tercers,  que just al  mig de l' enrenou, diguin que hi ha més possibilitats d' acord amb uns que altres, no deixar de ser un altre mal exemple. Si en la reunió dels dos "Joans", no s'aconsegueix l'acord, es pot fer trontollar les possibilitats electorals de l’independentisme democràtic, posant en qüestió una estratègia comuna que tothom accepta (La Declaració Unilateral de la Independència) i la credibilitat dels dirigents d'ambdòs grups per la seva impossibilitat de forjar una direcció col·lectiva. L’independentisme, necessita actuar amb responsabilitat,  generositat i no perdre l' impuls guanyat en els darrers mesos. El país necessita d'un canvi de cicle que s' ha de construir amb responsabilitat i sense exclusions, amb propostes de regeneració democràtica i amb un programa comú entenedor per a la majoria que ajudi a sortir del "sot" de la crisis i que ens permeti construir el nou estat català, que no es pot fer amb baralles, enveges i debats estètils, sinó amb coincidència, complicitat i amb molta Il·lusió. Es per això que parlar avui  d' unitat no és una estupidesa. Espero que ni els uns ni els altres ens obliguin a fer com l' astruç i amagant el cap sota l' ala, ens obliguin a triar altres paperetes electorals.

PS: Llegeixo el comunicat conjunt de RCAT i SI. Això de l' estratègia paral·lela confluent, com a forma de justificar la manca d´acord,  com diria Pla, és una collonada i un lliurament de vots independentistes a CIU.

El 28 d'agost del 1985, demà farà vint-i-cinc anys, Toni Sors, Óscar Cadiach i Carles Vallès, juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra, amb l' ajut de la resta d' expedicionaris, van ser els primers catalans en posar els peus al sostre del món. Al cim, es va llegir un poema de Joan Brossa i es van onejar les banderes de Catalunya i de la Barcelona olímpica. Des del camp base es va retransmetre l'himne de Catalunya. La primera ascensió catalana a l'Everest, fou per l' excursionisme català una gran gesta i així ha  de ser  recordada. A la ciutat de Mataró, un monument ubicat en el  parc Central recorda la figura de l'alpinista Antoni Sors, membre de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, que va morir dos anys després amb altres companys,  quan intentava l'ascensió al Lhotse (Nepal). L'escultura, que  vol reflectir l' esdeveniment que demà es commemora, figura un text del propi Sors  “Les muntanyes són unes deesses capricioses que als alpinistes ens oposen barreres com el vent o la neu i altres vegades es queden per sempre amb els millors dels muntanyencs”.

Es sabut que les organitzacions de l'independentisme democràtic són en la seva vessant més militant vasos comunicants, el que explica aquesta anada i tornada de nous i antics adherits als diferents grups. No succeeix igual amb els possibles electors d' aquest espai, sobre tot en aquells més conscients que esperen que tot acabi confluint en una plataforma electoral unitària. L’aparició de Reagrupament, com a corrent organitzada dins d´ERC i després com a organització independent, va tenir la virtud d´encetar un procés que va fer visible les possibilitats d'alterar l'actual sistema parlamentari. Per diverses raons, imposible d´explicar amb quatre ratlles, el projecte va quedar-se a mitges. A mitjans de Juliol d' enguany, la creació de Solidaritat Catalana ha commocionat el tercer espai, creant recels, enveges i estupideses vàries entre uns i altres , però amb la virtut que molts dels possibles electors, que amb Reagrupament no havien fet el pas,  l'han fet ara amb Solidaritat a qui veuen - amb raó o sense -,  una opció més plural i atractiva el que és extraordinàriament positiu. En els darrers dies he pogut comprovar  que els simpatitzants i adherits de base  a una i altre organització, deixant de banda els "friquis i supporters" de cada costat, son ànimes bessones. Es tracta de gent de sectors socials similars, descontents amb la política parlamentària tant de CIU com d' ERC, clarament independentistes, que expressen dins la pluralitat un certa centralitat ideológica i a qui els agradaria que finalment tot acabés en una única candidatura. Els dirigents dels dos grups, no sembla que hagin copsat  quin és l'autèntic impacte social que pel seus seguidors pot suposar mantenir candidatures separades, siga quina sigui l' excusa  que emprin. Reagrupament  fou la locomotora que inicia el procés  - el que seria bó que reconeixés Solidaritat - i els reagrupats hem d'entendre que necessitem  la nova energia que aporta Solidaritat per continuar un trajecte ascendent favorable a tots, comptant també amb la resta d'organitzacions i propostes electorals ( Suma i  CSN). Darrerament alguns independentistes de prestigi, com Cardús, Renyer i altres, preveient el que pot passar han dit que la unitat no és el més important. Des d'una perspectiva teòrica sobre com ha de crear-se una nova organització política coherent  segurament pot ser cert, pero  discrepo que això es el que vulguin els cridats a votar, a qui el desacord pot forjar una nova frustració i endarrerir  el procés  cap a l'independència. Caldria doncs, fer un esforç entre tots i més enllà dels retrets i les gelosies d'uns i altres, els que pretenen encapçalar aquest  nou moviment enteguessin que el procés d´unitat es necessària, encara que només sigui per sortir del sot, per dir-ho a la manera pujoliana. És segurament  per això que la via per  l'èxit  és una coalició de tots. L'altre ruta, el que garantitza és l' èxit absolut  de l'autonomisme de sempre. Tot manllevant la frase “És l’economia, estúpid”, que Bill Clinton va dirigir al seu adversari George Bush (pare) i que tant li va funcionar, potser seria bo que els nostres "Joans" s'interroguessin sobre les possibilitats d' èxit que després de vacances només pot encetar-se amb fortes dosis  d' "Il·lusió".

Amb la Carla ( 7 anys), havíem decidit que el passat dijous (19) aniriem a dormir al Refugi dels estanys de la Pera. Tot just quan  deixarem el cotxe a Pollineres (més amunt de l’ estació d'esquí nòrdic d’ Aransa) a dos quarts de sis de la tarda, va començar a ploure, pel que anarem en direcció al refugi el més ràpid possible, per no remullar-nos més del compte. En trenta-cinc minuts aconseguirem estar sota cobert, un curt passeig que ja fou tota una aventura per la Carla, per la mullena, la boira i els trons que ens acompanyaren. Al refugi trobem pocs excursionistes: Un noi i dues noies de Manresa que estant fent part de la Ruta dels Estanys Amagats i dos veterans que entraren després de nosaltres i que volen anar a l’endemà al Refugi de l´Illa, per fer el recorregut de la Vall del Madriu fins Encamp. L’ambient es molt agradable i  amb els guardes de seguida connectem. A les vuit de la tarda, ha parat de ploure i la tempesta s’en va cap a l’ est, cosa que permet tenir unes vistes immillorables del Cadí que rep el darrer sol de la tarda, amb la sobtada aparició just darrera de la serra, del Montseny. Pel costat del Nord, surt ben net de boires, el cim que ens proposem fer el Tossal de les Truites o Pic de Perafita (2.756 m). Després de sopar i fer la sobretaula, ens anem a dormir ja que volem aixecar-nos d' hora i fer el cimal sense que la calor ens atabali més del compte. Després d'esmorçar, quan són tres quarts de nou en punt, comencem a caminar en direcció al Coll de Perafita, seguint les marques del GR-11-10, que abandonarem ben aviat, per enfilar-nos per un corriol que surt a l’esquerra i que en forta pujada  ens portarà a la carena per sobre del coll i  que ens farà arribar el cim en dues hores. Bones vistes al cim més occidental de  Monturull o Torre dels Soldats i a les Valls d’ Andorra. Fem la baixada per la carena, si bé aquesta vegada passem pel coll de Perafita i en baixada molt més còmode seguim el GR, fins a l’ estany Gran de la Pera, el Petit, per seguir fins a Pollineres on arribem poc abans de l’ una del migdia. Durant aquestes vacances, les excursions amb la Carla ( D’ Eina a Núria, l’anada a l' Estany de Fontviva i el que ara relato) les ha seguit amb molt d'interés, ganes  de conèixer i superant amb escreix l'esforç que totes les caminades exigien. Un bon inici!. 

Sortim de Bolvir des del prat on en “Guerra” guarda els cavalls, just a tocar del Torrent dels Agustins , per on circula el camí de l’ Aigua, amb l'intenció d’anar a cavall fins el Puigpedrós. Aquest matí el cel està molt ennuvolat i tant   en Dani, com en Guerra i jo mateix, no estem massa segurs de poder aconseguir l'objectiu, ja que no tenim ni ganes de mullar-nos ni de posar en risc als cavalls. Anem cap a Guils agafant el camí que més avall comença a la Torre del Remei. Hem decidit no pujar al Pla de Fontanals pel GR- 11, sinó fer-ho pel sender núm. 201, que els rètols anomenem com “la pista vella”. Es tracta d' un corriol apte per excursionistes i per practicants de BTT, que transcorre per un bonic i ombrívol bosc de pi que porta directament a l’estació d´esquí nòrdic. El fred cada cop es més intens i el cel més tapat. Prenem la pista que surt de la dreta de l'edifici de serveis que es dirigeix al Pla de la Feixa, que  deixem de seguida per seguir una altre més estreta que surt igualment a la dreta i que ens ha de portar primer als Estanyols i després a les molleres dels Clots. Deixem a la nostre dreta el camí de la pleta de les Cases, on hi ha el refugi del mateix nom i comencem a pujar pels Clots, direcció Serra de la Tosa, un dels contraforts de la Serra del Campcardós, fins a  la Llosa, un petit pla que es  troba just a sota del Roc de l´Aliga i de la Roca de Colom, dos cimals  que de cop ens  tapa la boira i on comença a plovisquejar. Com que el temps empitjora sempre desistim de  pujar fins a dalt de la carena i ens fem enrera. Passem pel costat de les restes de l’avioneta que va caure, en tràgic accident, fa uns tres anys i retornem cap el Pla de Fontanera. Desistim també de pujar al Pla de La Feixa i arribar-nos a l´estany del Malniu, doncs ja tenim a sobre la tempesta i baixem en direcció a Guils per GR-11, si bé just a la meitat del camí agafem la desviació que ens duria a Niula per la Serra de la Mata de l’Os. Abans d'arribar-hi ens desviem cap a Bolvir on donem per acabada la sortida havent-hi esmerçat unes cinc hores i trenta minuts sense gairebé aturades.

Tot i està tot just al final de la primera setmana de les vacances d' Agost, els grans partits catalans presents al Parlament tenen ja ben preparada les seves màquines electorals per la contesa de finals d' octubre o primers de novembre. Hi ha un punt d'acord entre els socis del tripartit, d'intentar aturar la seva previsible davallada electoral, intentant que el cas Millet aturi l' avanç de la coalició convergent. De moment no sembla que la unió de l´independentisme democràtic els preocupi el més mínim ja que estan convençuts que les baralles de pati de col·legi que encara mostren resta credibilitat i possibilitats electorals. Tot i que es veritat que la unitat no es un valor absolut que suposi per si sol l' èxit i que la suma de debilitats no es  una mostra de fortalesa, no sembla prudent abandonar aquesta  bandera davant l' electorat que inicialment podría optar per aquesta nova  opció, doncs necessiten confirmar la seriositat de la proposta i les possibilitats reals dels "nous" lideratges. Unitat no només per parlar de llistes i com confeccionar-les , sinó per dir  quins són els eixos bàsics del programa , que tot i el seu contingut  transversal ha d' intentar configurar les bases de una nova majoria social i que per tant ha de tenir contingut reformista i progressista, que es l' espai on es troba més còmode la societat catalana. De tot això encara no he sentit res, només la continua repetició de la manifesta voluntat de declarar des del parlament la independència, proposta que comparteixo però que només assegura l'adhesió de la parròquia més fidel,  però sense possibilitats de agrupar més gent dels que ara  som. Tot plegat una mostra d'immaduresa, que mostra l' autèntica dificultat de la futura coalició, que encara no ha manifestat que caldrà fer  en el "mentrestant" i com es participarà en les actuals institucions,    no només en el govern, i si a més  caldrà reforçar les polítiques de consolidació de nacional, tant pel que fa l'àmbit identitari com l'econòmic i el social. Aquest és la situació on exactament ara ens trobem a tres mesos de la cita electoral  els defensors de la encara no nascuda coalició electoral.

Tal i com teniem previst, ahir 4 d' agost, vam fer la travessa d´Eina a Núria , acompanyat de la Mercé i la resta de  la família. Tot un repte, doncs no sabíem com respondria la més petita ( Carla, 7 anys ) i les dues grans ( l' Adriana 16 anys  i  la Mar 13 anys ), a més de  l' Andrea  ( 12 anys), que s' hi va apuntar a darrera hora. Sortim del pàrquing  d' Eina  a  dos quarts de vuit i agafem la pista  que puja per dins el bosc, al cap d'uns vint minuts deixem el GR 36, que baixa cap al riu i es dirigeix a Planès. Més amunt el sender surt del bosc de pi negre i s'acosta al riu enmig d'una vegetació amb abundants espècies florals. La pista,  continua pujant  fins al Pla de l'Orri on esmorçem i des d'on ben aviat veurem marmotes. Trobem un bonic saltant d' aigua i continuem amunt fins travessar uns aiguamolls que ens porta al  Plà de la Beguda. Ara el camí  planeja i comença a pujar fort pels prats, tenint davant el pic d'Eina. Les nenes comencen a queixar-se i  amb molt d'esforç, és la més petita la que arriba primer al Coll de  Núria. Ho hem fet en cinc hores, una més de l'horari previst a gairebé totes les guíes. Ara només cal baixar per la carena per sortir a la coma d'Eina i "xino xano" arribar al santuari de Núria en dues hores més de camí. Abans de l´arribada trobem a la colla del Sr. Josep Camprodon de Vic, autor del Bloc "fer muntanya" que us recomano. A Núria dinem i aprofitem per fer una curta visita al Santuari per posar al cap dins l´olla i fer sonar la campana, seguint la tradició.  Agafem el Cremallera i de tornada amb el tren cap Puigcerdà i  Llívia, on ens felicitem per l' esforç de tots, però sobre tot de la més, petita que  mai li han fallat les forces ni les ganes de xerrar.

El millor  començament de vacances , ha estat fer un tram de la ruta dels càtars a cavall. Fa dos anys ho havíem fet amb en Xavier anant de Porta a Prats  en un dia. Avui amb en "Guerra" decidim fer una versió mes reduïda i no tan llarga. De Porta a Can Jan de la Llosa, fent tota la vall del  Campcardós de pujada fins a la Portella Blanca d' Andorra i ja de baixada fins a la masia de Can Jan per l' esplèdida Vall de la Llosa. La ruta ressegueix un tram del GR107, conegut com a Camí dels Càtars. Iniciem la travessa al voltant de dos quarts de nou del matí des de Porta a l'hípica on el dia abans haviem deixat els cavalls. Desprès de creuar la via del tren i el Riu de Querol  trobem les marques vermelles i blanques del GR107. Les primeres rampes les fem per dins d'un bosc d' avellaners, bedolls, freixes i pins que ens endinsa a la vall de Campcardós. Deixem a l'esquerra una cabana a tocar d' uns salts d'aigua. El desnivell augmenta fins a prop de l'Estany Petit de Campcardós. A l'esquerra ens queda el Peiraforca i a la dreta els  Pics de Fontnegra i el de Valletes. Ara la vall es torna a fer estreta i continuem pujant  fins uns aiguamolls que ens porten a l'Estany Gran de Campcardós, per després  arribar a la Pleta de Barrera  i coronar després la Portella Blanca d'Andorra (2521 m). A l'est la Vall de Campcardós que acabem de recórrer, al nord i nord-oest emergeixen les muntanyes andorranes com els Pics d'Envalira  i  d'Engaït. Al sud els Pics d'Engorgs i La Tosseta de l'Esquella. Continuem el camí per territori andorrà. El GR7 i el GR107 que des de Porta havien coincidit ara se separen: el GR7 s'endinsa cap el Principat d'Andorra (Estany i Pic d'Engaït, Estanys de Pessons) i el GR107 s'orienta en direcció sud-oest resseguint el Riu d'Engaït i penetrant a la Catalunya sud  per la Vall de la Llosa. Per fi arriba l'esperat descens  que es va suavitzant  i continuem pel sender que avança per una prada amb alguns rocs  fins creuar el Riu d'Engaït. Comencem a planejar pel prat la vall es fa de seguida molt estreta fins el Pas dels Rabadans (Cabana dels Esparvers) i poc després al Prat de Xuixirà , que dona entrada a la Vall de la Llosa. Només queda  fer el tram més còmode pels cavalls pel que  avançem  ràpidament per la Vall de la Llosa. Travessem el Riu de la Llosa  que ens quedarà a la dreta mentre continuem baixant amb un pendent molt accentuat per pista ample que deixa a l'esquerra la Barraca de la Farga fins arribar a les restes del castell de la LLosa  i després a la Can Jan de la Llosa i Vilella on  el dia abans vam deixar el remolc. Son dos quarts de tres i hem fet un  total de sis hores de munta efectiva.