.
catalanisme i progrés
|
 Recomano l'entrevista que Joan Safont i Anna Punsoda, han fet al President Jordi Pujol i que publica "El Matí Digital". La darrera resposta és a la pregunta sobre si es díficil la independència, que reprodueixo, ja que pot ajudar a reflexionar sobre l'actual situació del país i el perill de trobar-nos en un atzucac, el que fa més urgent que l'independentisme democràtic defineixi d'una vegada, sense necessitat d'escarafalls i flamarades, una estratègia intel·ligent per assolir l'estat propi: "La independència és molt difícil, més per raons polítiques que econòmiques. Nosaltres, com a país independent som viables. Aniríem millor que una pila de països independents d’Europa. Però la dificultat és política: desenganxar-se d’Espanya, que Europa ho accepti, que dins de Catalunya hi arribi a haver una majoria social independentista. A més, en èpoques de crisi com l’actual el problema s’agreuja. Si no canvia el sistema de finançament de Catalunya no serem capaços de crear un Estat del Benestar com el que necessitem i, sense Estat del Benestar, Catalunya corre molt perill. M’explico: som un país que ha rebut molta immigració i que té molta heterogeneïtat interna. Aquí la gent pot sentir-se catalana per les arrels, perquè s’hi ha establert o perquè li ha anat agradant, però sobretot la gent es pot sentir catalana si l’ascensor social funciona. Si el país entra en crisi no hi haurà ascensor social, i si no tenim diners per fer un país integrador, morirem". http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=3285  Aquest consell, sovint utilitzat per explicar que allò que és pot aconseguir en la negociació és més beneficiós que els rèdits obtinguts amb el conflicte, hauria de sovintejar més en els afers públics en moments tant difícils com els actuals. La crisis que vivim és de tanta magnitud, que per sortir-se'n caldrà molt de consens i diàleg. És en les administracions locals, on pot ser més fàcil fer pinya i no deixar-se arrossegar per demagògics laments o superficials queixes. Si tothom està d’ acord en que quan minven els ingressos cal limitar les despeses, optimitzant els recursos existents per salvar les prestacions socials que asseguren un mínim de benestar a la majoria, no hi ha més remei que concretar per on s’ ha de començar. Sobre això, ara per ara, hi ha més silencis que propostes amb voluntat de consens. Les mesures adoptades pel govern central limitant l'endeutament dels municipis i l’incompliment dels compromisos adquirits pels anteriors Governs de Catalunya, hauria d'empènyer als nostres electes locals ha filar molt prim en l’ execució dels propers pressupostos. Si ho concretem a Mataró, seria desitjable, que govern i oposició abandonessin finalment el regat curt i pactessin mesures concretes sobre com impulsar les apostes estratègiques de la ciutat; com desenvolupar en una situació de greu crisis econòmica l'execució del planejament Urbanístic i com revisar el pla General, si és que cal, definint el nou paper i la mida de les empreses municipals que es mouen en aquest àmbit per fer front a un important deute que els aboca al concurs; Com redreçar les finances municipals i com obtenir nous ingressos extraordinaris, encara que suposin vendre’s alguns actius. N’hi altres de concrets i singulars que aniran sortint, com les pèrdues del Mataró Bus o si el paper dels mitjans de comunicació públics amb participació municipal s' adiu amb l'important despesa que generen. Que cal fer amb els nous equipament municipals previstos i amb alguns del que estan en funcionament per fer possible la seva entrada en funcionament o simplement el seu manteniment ?. Si els polítics locals s' enroquen en les seves posicions i fan con l’ estruç amagant el cap sota l’ ala, seran igualment responsables amb els que fan de l' estisorada sense criteri la única solució possible.  A l’hora que el sol es pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. Part de dins de la canal he vist l’aigua virginal venir del fosc naixement a regalar-me la boca, i m’entrava pit endins... I amb els seus clars regalims penetrava-m’hi ensems una saviesa dolça. Quan m’he adreçat i he mirat, la muntanya, el bosc i el prat em semblaven altrament: tot semblava una altra cosa. Al damunt del bell morir començava a resplendir pels celatges carminencs el blanc quart de lluna nova. Tot semblava un món en flor i l’ànima n’era jo. Jo l’ànima flairosa de la prada que es delia en florir i ser dallada. Jo l’ànima pacífica del ramat, esquellejant pel bac mig amagat. Jo l’ànima del bosc que fa remor com el mar, que és tan lluny en l’horitzó. I l’ànima del saule jo era encara que dóna a tota font son ombra clara. Jo de la timba l’ànima profonda on la boira s’aixeca i es deixonda. I l’ànima inquieta del torrent que crida en la cascada resplendent. Jo era l’ànima blava de l’estany Jo l’ànima del vent que tot ho mou Jo era l’altitud de la carena... Els núvols m’estimaven llargament, Sentia la delícia de les fonts I quan el cel s’obria al meu entorn Però jo, tota plena de l’anhel agitador del mar i les muntanyes, fortament m’adreçava per du al cel tot lo de mos costats i mes entranyes. JOAN MARAGALL, Camprodon 1901.  Diuen que els catalans ens perd l'estètica i es veritat. Els esquiadors d' aquest país, patim obviament del mateix defecte o si voleu virtut, depèn com ho vulguem veure. No ens ho volíem perdre i per això hem anat a la Molina i Masella per ajudar a batre el rècord del món d'esquiadors participants en una baixada de torxes. Ha estat un acte lúdic, enmarcat en la primera edició del Dia Internacional de la Neu, tot i que de neu més aviat poca, amb la pretensió - la dels organitzadors que no la de tots els participants -, de donar suport a la candidatura olímpica Barcelona-Pirineu per als Jocs d'Hivern del 2022. Després d'una espera, que s'ha fet curta pel bon ambient que hi havia entre els esquiadors, hem anat baixant pels diferents itineraris fins omplir les pistes i la muntanya de llum. El rècord ha estat batut, amb cinc mil vuitanta-nou persones lliscant amb les torxes. Al acabar, focs d' artifici amb música de Coldplay i d'altres. Esquiar de nit sota la llum de les torxes ha estat per nosaltres una experiència inoblidable.  L’Ajuntament de Mataró no podrà endeutar-se, ho va dir el seu Alcalde a l'audiència pública celebrada aquesta setmana alertant que el 2012 serà l’any més complicat de la història recent de la ciutat. El decret del govern espanyol ho impedeix i els 100 milions de deute hi obliguen. La manca de cintura política dels principals polítics mataronins exhibits en els darrers mesos per arribar a un acord pot acabar-se. La crisis i la necessitat d'estalvi obligarà a un esforç per a trobar un compromís per la governanca de la ciutat. Aquestes darreres setmanes s'havia denunciat que el suposat pacte secret del govern municipal només amb el PP era una greu errada que per sort s'ha esmenat. El PSC també l' havia comes negant-se a fer autocrítica i a la possibilitat d' un pacte de ciutat. Aquí sí que fou molt més hàbil el govern de Joan Mora. Si els socialistes haguessin acceptat el repte sense posar-hi masses impediments, segurament el PP pressionat per les bases s'hagués exclòs. Els conservadors van entendre la jugada i van esperar a veure que passava, si bé després, per les presses, van cometre l' errada del principiant causat per un infantil atac de banyes. Paradoxalment el govern del Sr. Rajoy, haurà jugat aquesta vegada a favor d'un acord CiU-PSC a Mataró, encetat amb un acord pel pressupost i les ordenances fiscals que han suposat un esforç que cal reconèixer com a molt positius per la ciutat. La sociovergència és un dels temes recurrents de la política mataronina. De tant en tant es dóna per fet la possibilitat d'una gran coalició que, hauria de sumar el gruix de la ciutat per a sortir del que ja podem definir com una situació d' emergència. Si es produís no seria una questió de principis, sinó de compromís i d' aritmètica. Per tant es farà, si un dia aquestes dues forces no hi tenen més remei. Tot fa pensar que al menys a Mataró, aquesta situació excepcional comença a ensumar-se.
 En Pol des de Pescara (Itàlia) m' envia una fotografia dels Apenins centrals, també anomenats Abruços. Molt a prop del mar Adriàtic i a uns quaranta-cinc quilòmetres de Pescara, es troba Passo Lanciano i Majelletta, dues petites estacions d' esquí que aquest any tenen mes neu del que ara mateix hi ha al Pirineu Oriental tot i trobar-se a una altura mes baixa si bé en les proximitats del cim de la Majella (2. 798 metres).  No segueixo massa la política britànica i tinc uns coneixements molt superficials del moviment nacionalista escocès, però com a súbdit de la monarquia espanyola amb ganes de deixar-ho se der el més aviat possible, m'he quedat bocabadat al conèixer les declaracions del primer ministre britànic acceptant el referèndum per a la independència d'Escòcia, encara que hi hagi posa't condicions. Suposo que cadascú, govern britànic i escocés, formula la seva estratègia d'acord amb allò que considera més favorable als seus interessos, però vist des de la pell de brau, sorpren agradablement que es faci a través d'un debat democràtic i transparent, tal i com correspon si les dues parts pretenen guanyar democràticament el referèndum. Una actitud que des de Catalunya només podem contemplar amb absolut respecte i admiració.  La presentació de Carmen Chacón, com a candidata a la secretaria general del PSOE, no sembla que sigui cap bon presagi pels que encara defensen que hi ha un alternativa catalanista dins del PSC amb possibilitats d' èxit. En un acte al poble andalús on va néixer el seu pare, la candidata, militant del PSC, ha defensat un partit unit (no ha dit únic però se l'ha entès), en que hi hagin diversos accents territorials. El catalanisme del PSC, s'ha de transformar amb un simple accent. Una peculiaritat, a l' estil d'allò que proclamen els seus camarades de la Federació catalana del PS Francès. L'invent patentat al Nord, on la catalanitat és un només un embolcall folklòric, ha acabat per fer forat entre els socialistes del Sud del país. Si a la Catalunya Nord, els socialistes només defensen un tímid regionalisme en el marc de la unitària república francesa, al Sud volen anar allà mateix dins del Regne d' Espanya. Els que manen a can PSC i la seva candidata a la Secretaria General del PSOE, han abandonat el federalisme i el perfil catalanista, esdevenint un trist accent que els convertirà en la federació catalana del socialisme espanyol, amb la pèrdua total i absoluta del poc que els quedava de sobirania del propi projecte. No hi haurà reaccions. Els seguidors de'n Pallach, fa anys que van abandonar aquest vaixell i els d'en Raventós i en Maragall són pocs i gairebé no tenen veu. El vint-i-cinc per cent de vots a favor de Joan Ignasi Elena, en el darrer congrés foren tan sols un miratge. De forma correlativa al trencament del pacte constitucional, a dins del PSC s' està produint el trencament del pacte fundacional, que ja fou contradictori des del seu inici, com confirmava un nom massa llarg, complicat i estrany. Chacon defensa sense embuts, que el PSC sigui només l'accent Català del PSOE, de la mateixa manera que pretén convertir la nació catalana en un tímid accent o una trista peculiaritat regional dins d'una Espanya irreversiblement unida. Aquest és el camí que pot portar al PSC a la seva ràpida extinció política com a força catalana. Després d'haver traït els seus principis i haver girat l' esquena al federalisme catalanista que pregonaven els seus fundadors i el President Maragall. Tot i els seus defectes, fou aquest un partit d' èxit durant més de tres decennis quan una majoria el considerava una eina transversal i útil pel progrés pel país, però ho ha deixat de ser-ho quan ha contribuït a la degradació i sucursalització de la política catalana. Qui millor ha expressat aquesta evolució, més fins i tot que el propi President Montilla, ha estat la Sra. Carmen Chacón. Per això no em sembla se'n pugui sortir de l' atzucac per a molts esforços que faci el Sr. Navarro per a recuperar centralitat política a través d'un acostament a CIU, a l' estil del que va practicar el socialisme basc quan era lehendakari Ardanza. Potser el futur del socialisme català, passa per a recuperar el model Pallach començant a treballar per bastir una nova força socialdemòcrata, clarament nacional, sobirana i sobiranista, però això suposaria la ruptura amb el model actual, començant de nou i no hi ha gent disposada a fer-ho.  Els regals de l' Arbre de Nadal de Gianni Rodari, són el que desitjo ens hagin portat els reis: Enguany per Nadal penso guarnir un arbre tot especial. No el faré pas al rebedor:
el plantaré dins el meu cap, on no hi ha teulat i podrà pujar ben alt i ben sa. Serà un gran avet amb mil de branques i ben verd, el més bell del món ple de regals ensisadors d'aquells que mai són als aparadors: un raig de sol per al pardal que tremola; una catifa de violes per al prat gelat; la solució del problema més enrevessat per als escolars; una bona paga per al jubilat; doble mesada per al mestre pacient; i l'oli barat i el pa regalat a tota la gent. I una muntanya de jocs i joguines, i en lloc de les etiquetes amb preu, i veureu els noms dels nens i les nenes, d'aquí i d'arreu, que mai no han tingut res per Nadal i mai no han sabut què és un regal. Perquè si un sol vailet resta sense festa, ni que només sigui un sol petit que a qualsevol lloc del món, qui sap on, plora la vida amb pena i delit, Nadal és una gran mentida i s'ha de fer tot nou, com una divisió quan no surt la prova del nou.  Els mitjans de comunicació locals, s’han fet ressò de la finalització del contracte d’ obres i serveis del director de determinada escola municipal mataronina. Els grups municipals amb aquesta excusa, han demanat debatre sobre el model pedagògic d’aquest centre i fan bé. Però també es adient, fer-ho sobre com en el passat algunes regidories feien algunes contractacions de personal. Amb independència de la competència professional o si la feina feta ha estat valorada positivament, faríem bé en reflexionar sobre la singular forma en com fou empleat el cessat. Les normes de l’ajuntament assenyalen que la contractació del personal laboral ha de fer-se a través d’ una oferta pública de treball, ja que si no és fés així hi hauria una clara irregularitat. Hi ha qui diu que l’acomiadament s'ha fet per motius ideològics, argumentant que essent simpatitzant d’un partit polític, abans en el govern i avui a l’ oposició, el canvi de govern seria la causa del cessament. Es fàcil adonar-se que l’argument és la més sublim justificació de l’inicial endoll, naturalment amb permís del gendre del rei: “Ens contracten els amics i m’acomiaden els adversaris. No es rrellevant que els primers, ho fessin amb frau de llei, el que cal subratllar és la "mala llet" dels segons, pel que cal que “trinco-trinco” m’indemnitzin, que el pressupost municipal, i tant que sí, s’ho pot permetre”. Que continuï doncs, el legítim i democràtic debat sobre els models pedagògics !.  Tal i com estava programat, l' Ajuntament de Llívia va organitzar el passat divendres 30 de setembre la primera marxa nocturna d' esquí de fons, celebrada en el parc de Sant Guillem, en un circuit d'uns quatre cents metres de llargada, en el que dies abans hi foren dipositats més cinc-cents metres cúbics de neu transportada directament des de Font Romeu. La neu convenientment fressada i treballada, juntament amb una temperatura adient, va fer possible l' èxit de l' esdeveniment que fora bó que en els proper anys es consolidés, per tractar-se d' una iniciativa que serveix per a consolidar la vila de Llívia, com un municipi de muntanya, que any rera any, amb múltiples, singulars i diverses iniciatives, mostra imaginació i empenta per a consolidar-se com a un centre turístic tant d' hivern com d'estiu.
 Abans que algú us feliciti l'any nou, heu de saber que serà de traspàs, olimpíades, crisi, recessió i el del trencament definitiu del pacte constitucional espanyol. Per tant un any singular i una mica especial, encara que només sigui perquè té un dia més que els anys comuns. En època de crisi, és diu que qualsevol predicció pessimista compta sempre amb un gran predicament. Per això se'ns recorda que el calendari maia ja anunciava el mal presagi i que el 22 de desembre proper tot haurà finit. La conjunció del sol del solstici d'hivern amb el punt de creuament de l'equador de la Vía Láctea (qui ho entengui que ens ho expliqui), com relatava la pèl·lícula, provocarà algun daltabaix, que ens agafarà a tots ambs els pixats al ventre. A Madrid, conscients del que s'hi juguen, ja fan càbales i pronóstics sobre el mal auguri que suposa la Botella com Alcaldessa de la capital d'un imperi en hores baixes, pel que tal i com estan les coses pot haver qui proclami la III República Espanyola, però no us emocioneu, que aquesta vegada serà ultracentralista, uniformadora i de dretes. A Barcelona, la nostre capital nacional, el Dr. Trias no tirarà coets i anirà fent la "viu-viu". Però amb l' ajut de tots anirem fem passets cap a la plena sobirania nacional, el que sempre serà d'agrair i, poc o molt, ens ajudarà a mantenir l'auto estima. Diuen que el 2012, pot ser un any pitjor del que abandonem, si n'esteu convençuts ni ho celebreu ni feliciteu als amics i coneguts després de la dotze campanada. Si pel contrari us sentiu preparats per no fer cas a allò que els intel·lectuals del sistema han anuncia't, de ben segur per acollonir-nos, millor que ho feu, us deixeu de facècies i sortiu al carrer per fer xerinol·la i seguiu fil per randa el consell del poeta, amb allò que tot està per fer i tot és possible. Ja que en el 2010 i el 2011 coses que semblaven impossibles, de bones i de dolentes, han passat, ara es tracta que en el proper, individual i col·lectivament, les bones succeeixin. Que tingueu un Bon Any 2012!.  Són estretes i llargues les hores quan retorno de tu. Sense el teu cos sóc com un poble després de la derrota amb la moral d’esclau i un sol camí possible el de l’exili. Per això et bec a glops ara que et vesses per quan es tanqui la frontera del desig i em sigui vedat per sempre l’accés al teu enigma. Eva Rumí.  Embolica que fa fort!. Es aquesta una expressió molt nostrada, que serveix per indicar que una situació enrabassada, es pot arribar a complicar cada vegada més. En algunes ocasions, és ben cert que s'utilitza com estratègia per a reforçar les pròpies conviccions debilitant als adversaris i de pas als possibles aliats, amb la intenció de fer creure allò que no és. En altres casos, simplement es fruït de l'estupidesa humana i de no conèixer les greus conseqüències d'algunes decisions adoptades a corre cuita i sense massa debat. L'embolica que fa fort, es practica doncs en tots els àmbits de l'activitat humana, també en la política, tot i que no és massa recomanable fer-ho, si es vol mantenir com un espai prestigiat de diàleg, negociació i pacte. Que hi hagi pactes no es dolent, que siguin discrets tampoc, però que se'n formulin de secrets i que es signin, no és allò que esperen els ciutadans dels seus electes i d'un govern acabat d'estrenar, a qui partir d' ara se li exigirà mes claredat expositiva i pregramàtica. Tinc la sensació que l'embolica que fa fort del govern mataroní té poc a veure amb certes pràctiques conspiratives i molt amb la inexperiència i la manca de destresa. Si ja es una bajanada fer un pacte amb qui no suma majoria, ho és més fer-ho d'amagat, si es pretén fer creure que es vol un pacte de ciutat que hauria de ser obert i transparent. El govern d'en Joan Mora, ha solucionat un problema i ha fet un pas endavant no hi ha dubte, però pagant el peatge de la pròpia credibilitat i en la carambola donant aire a qui més ho necessitava. Però tot i això, hi ha més de positiu que de negatiu en l' acord a Mataró de CiU i PSC. Més enllà de la transversalitat programàtica que expressa, s'aconsegueix finalment donar una primera resposta a la pregunta que el resultat electoral formulava. Tenint en compte l'aritmètica del saló de plens, era del tot inviable l'altre solució que, de ben segur, alteraria la convivència ciutadana. Seria lamentable que en els propers mesos no es donés un pas més. Tot i el sacrifici personal que per alguns pot suposar, aquest pot haver quedat compensat amb una exhibició pública de responsabilitat que la ciutat sabrà agrair. La complicada situació econòmica exigeix un esforç de tots i a Mataró un govern de majoría, que si no pot ser de tots els demòcrates, millor que sigui dels qui el poden fer possible sense masses escarafalls programàtics. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosBLOCS AMICS
CAVALLS
DIARIS DIGITALS
ESQUÍ
LLENGUA I CULTURA
LLOCS ESTIMATS
MUNTANYA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|