Reversos grup poètic

Els membres del grup poètic Reversos us convidem a assistir el proper dimarts 21 de juny, a partir de dos quarts de vuit del vespre, a la presentació del llibre Perennia. Poesia epigràfica llatina, de Mònica Miró. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb i Miró ens parlarà dels tòpics literaris al voltant de la vida, el temps i la mort d’origen grecollatí plenament vigents avui dia.

Mònica Miró (Barcelona,1969) és llicenciada en Filologia Llatina, Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. El seu darrer llibre, Perennia, és un recull de cinquanta epitafis llatins versificats. El títol del llibre significa “allò que dura, el que és etern, immortal, immarcescible” i com la mateixa autora explica “l’epigrafia funerària llatina neix, en bona part, de l’anhel de romandre, de perdurar, de vèncer l’oblit amb la paraula i gràcies al record d’aquells que ja no hi són.”

L’acte promet ser tan interessant com les anteriors presentacions de l’obra, més d’una trentena, que s’han dut a terme arreu de Catalunya d’ençà de la seva publicació (un any i escaig). Garanteixen l’èxit d’aquest encontre tant la bona acollida de què ha estat objecte el llibre (dues edicions en català i una en castellà) com el profund coneixement de la llengua i la cultura clàssiques de la Mònica, a més de la seva capacitat de transmetre interès i entusiasme pel que explica.

Per tant, us esperem amb la certesa que la trobada poètica de dimarts 21 de juny us plaurà molt.

No hi falteu, ben segur que les paraules de la Mònica Miró ens captivaran!

El passat trenta-u de maig es va celebrar l’acte de presentació a Barcelona del llibre Quatre arbres, obra guanyadora de la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015, publicat per Viena Edicions i prologat per Màrius Sampere.

Vàrem comptar amb la presència de l’autora, Empar Sáez, i de la poeta Clara Mir Maristany.

Us oferim unes fotografies de la vetllada i un tast de la presentació de na Clara Mir; alguns fragments de la seva intervenció:

“El premi de poesia López –Picó ja és garantia de la qualitat del poemari. És un llibre escrit des de les entranyes de la ment; el títol és una presentació minimalista (una forma de discreció de l’autora) que ens amaga el desbordament del bosc.”

“Llegir el llibre és entrar en un bosc màgic, on la complicitat del lector s’hi ha d’atansar amb molta atenció i cura per desxifrar la riquesa de l’expressió i el vocabulari, per respirar la sorpresa i la troballa i endinsar-se en el bosc espès o en la clariana.”

“El pròleg de Màrius Sampere ens reafirma en el bon camí que emprendrem en la lectura del llibre. Quatre arbres és molt més que quatre elements, és una explosió d’imatges i de vocabulari, un boscatge ple (en majúscules) de mots i versos d’una gran riquesa conceptual i sensitiva. Hi trobarem una mena de resurrecció en la carn de la natura entre la cambra–cos i el bosc impersonal i encara més, com diu Màrius Sampere: advertim, qui sap si esglaiats, que no són pas els nostres braços, sinó branques, branques sinuoses i inseparables, que ens reclamen i ens porten inexorablement al centre del bosc… entrem de ple a la seva màgia, pletòrica al llarg de tot el poemari, en la dona i en la boscúria, on l’autora ens descobreix les propietats transformadores de la natura.”

“La forma i la disciplina tossuda de la poeta alcen el bosc en temple, un espai sense límits on quatre arbres esdevenen bosc interior i exterior de l’ésser i cada poema, cada frase, treballats en vers o en prosa, ens desborden dins d’un marc d’una esplèndida visió màgica i entranyable alhora.”

“En els poemes inicials de la primera part del llibre, Bosc màgic, ens endinsem al bosc de les paraules per iniciar-nos en la transformació que apareix tot d’una com en el poema següent:

En el boscatge dens, en la nit
creix l’espasme de l’ésser,
irromp com un puny de les fondàries
obscures de la fusta.

Un tany de mi brosta entre les pàgines, 
els meus dits s’aponcellen
per escumoses empremtes de paisatge.

Assaboriu la terra, el seu batec
amortit entre veus i albades, 
preneu-la amb les conques
buides de les mans,

oblideu vaguetats de l’infinit,
desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres.

La màgia s’inicia amb la mà que es mou damunt el full on escriu, on els dits s’aponcellen i es fonen amb la dansa dels arbres o de les lletres.”

“El bosc és la pròpia cambra; l’arbre és un cos parit amb dolor, com ho expressa l’autora en aquest fragment del poema:

(…) sota les fulles pàl·lides d’aquest
arbre em trobaràs
amb els peus calçats en terra,
creixent amunt, (…)

O més endavant, en un poema en prosa, continua la transformació:

S’empeltaren els mots, coneixedors de la meva carn, de la fam inajornable feta d’anhels, d’esbrancades foscors. S’empeltaren un a un sobre el meu tors, per les sines i el ventre. S’inflaren els borrons, a poc a poc. Varen créixer fulles minúscules que em cobrien els ulls, ecos abrusats de vent em barraven la boca. Es produí un esclató blanc de flors cegues; floriren totes a l’uníson, amb dolor de part, en aturades estacions de dol damunt la mirada quieta.

A l’endemà un toll de sang romania encara sota l’arbre.

“I encara aquest breu poema per tancar la primera part:

Obrires les teves branques
al bres delitós de les onades.
Passaren rasant – el mar, el vent–,
gairebé sense tocar-te,
eternitzant el ròssec lleuger
damunt l’escorça de la pell;
el temps alliberat del temps:
la bellesa perpètua,
el gest estàtic, un desig
inestroncable
                         arran de la frontera,
en el buit absent que acuradament
lletreges.

Lletrejar per escriure el poema fet arbre; lletrejar per llegir com s’obren damunt l’escorça de la pell les teves branques…”

“En la segona part del llibre, Sotabosc, la poeta s’aferra a la terra; es torna arrel de si mateixa, és carn que es soterra, que es fon en un magma de paraules:

No faig arrels i tanmateix m’enfonso.

Clavo els peus a terra
en el gran ventre polsós que es dilata.

                         Enfollida de fondària
cavo més,
                  em soterro,
m’extravio cap el centre de mi     mateixa

on la carn recull l’escalfor estranya             d’altres cossos
en esfondraments i profunds inicis.

Dedins remunten     batecs de magmes, 
insistents proclames de fum.

A la fi tot s’aquieta; prems la terra que calla,
reculls i beses    boques d’infinites paraules.

“La poeta-arbre, la poeta- terra s’extravia de si mateixa per compartir arrels i branques de bosc, de fet, paraules per al poema.

En el sotabosc, el cos és també bosc:

Segueix el rastre que portes dins, segueix-lo de ben a prop, sense distingir entre senda llarga i cos endins. Trobaràs les petges en la pròpia sang fluint per les gleves i els còdols del camí. Trobaràs un gran roc polit pel flux i el reflux inaturable, colpit per la teva mirada, per un vent massa fort, Llança l’àncora a les pluges del cor, que la sang lluenta del sol et banyi d’aire, de salabror blanca i nacrada, i els dies ordeixin líquens i flors en les profunditats carnoses del teu vestit.

“El Sotabosc té clarianes. En la clariana del bosc la poeta ens porta a la buidor agressiva de la paraula:

(…) En la clariana del bosc t’has ennuegat amb les llums que cremen el paisatge. Encalces cada forma d’ocell, cada càntic d’ombra, cada brollant de vent en el centre de la dansa.Segueixes els signes mangra que neixen de les branques i continues el ball que et durà al buit indestriable –amb música de llàgrimes en l’abís i unglades en el magma negre de la paraula

La clariana com l’abisme…el buit indestriable, el silenci. El bosc com el magma negre de la paraula.”

“En el gruix del poemari hi trobem dos tipus de diàleg: el diàleg arbre-cos, la transformació en la fusió dona-natura, i el diàleg autora-lector.

El fet de ressaltar el diàleg arbre-cos del llibre m’ha portat a recordar alguns poemes de Joan  Vinyoli on també empra l’arbre com a entitat per servir-nos el vers fet carn…: “l’arbre de sang es ramifica…” a “Cants d’Abelone”. També: ”jo no soc més que un arbre, allunyat del bosc (…) ja les meves arrels no saben enfondir-se en la terra…”  a “El callat”. I encara: “Tornem a ser branques del mateix bosc (…) esperem la destral del boscater sense por…”  a “Ara que és tard”.

Amb paraules de l’autora repeteixo allò que diu respecte al diàleg autor-lector: “El diàleg amb el lector hi és sempre, si bé en el primer poema és més palès, m’hi adreço directament:

(…) Llegeixes la voluptuosa i perfumada 
paraula des d’on neixo,(…) 
Sota les fulles pàl·lides d’aquest 
arbre em trobaràs.

Torno a citar a l’autora: “ En el llibre hi ha sobretot un intent de mimetisme entre natura i dona, entre arbre i dona, un accés a la natura i a nosaltres mateixos a través del llenguatge…” el llibre és l’enllaç entre dona i natura, entre dona i lector, gràcies a la paraula, al llenguatge que ens comunica.”

“El llibre ens du del centre del bosc màgic, de l’ésser viu, de la carn viva de la poeta, al brancatge amarat de llums i ombres; ens porta vers el món pletòric de la natura. La veu s’enfonsa en la mar, el vent, la memòria, el cos, la sang… tot fet paraula. El lector s’ha submergit en la densitat del somni, en la màgia transformadora d’ombres i clarors del bosc. El lector, en la plenitud amarada de significants i significats, anirà rellegint, sens dubte, el poemari.”

Clara Mir Maristany

A continuació l’autora ens explicà alguns aspectes sobre la idea originària i el procés creatiu del llibre, les lectures que l’han alimentat i la seva visió de la poesia. Després membres del grup Reversos van dir una selecció de poemes de “Quatre arbres”.

L’acte es va cloure amb alguna sorpresa en forma de llibre, flors i naturalment cava ben fresquet. Moltes gràcies, Clara Mir, gràcies a tots!

Fotografies d’Aureli Ruiz i Ferran d’Armengol

El proper dimarts 31 de maig us convidem a la presentació del llibre Quatre arbres, obra guanyadora de la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015, publicat per Viena Edicions i prologat per Màrius Sampere.

Comptarem amb la presència de l’autora, Empar Sáez, i de la poeta Clara Mir Maristany. Membres del grup Reversos diran una selecció de poemes del llibre.

Per cloure l’acte se servirà una copa de capa i un petit refrigeri.

El passat disset de maig vàrem tenir l’oportunitat i el goig de presentar el nou llibre de poesia d’un dels membres del grup:  l’Aleix de Ferrater Gabarró. El seu poemari Absolutament d’ànim va ser guardonat amb el 28è  Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

L’Aleix de Ferrater (Barcelona,1959), periodista, ha treballat entre altres mitjans de comunicació a Catalunya Ràdio i Ràdio Nacional d’Espanya. Actualment resideix, jubilat prematurament a causa de la seva ceguesa, a Ribes de Freser (Ripollès) on gaudeix caminant, llegint i escrivint al costat de la seva dona, l’Olga.

Ha publicat els llibres de poesia Escoltant la sal (Palma de Mallorca, Edicions Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Badalona, Editorial Omicron, 2009), Flaix que enlluerna (Badalona, Editorial Omicron, 2010) i acaba de publicar Absolutament d’ànim (Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear, 2016).

Així mateix l’Associació de Relataires en Català (ARC) li ha publicat diversos relats en llibres d’autoria compartida com Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014) i Somnis tricentenaris (2014).

Ha guanyat el Premi Sant Joan de Poesia 1996 (organitzat per la ONCE de Catalunya), Premi de Poesia Jo Escric 2007, Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

El va acompanyar l’escriptor i poeta de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Vilar, prologuista del llibre i company de l’Aleix en el grup de muntanya de la ONCE de Catalunya. Vilar és autor de quatre llibres de poesia, Com s’estima un poble, Octubre endins, Mirades sense fulles i Sargantana carícies. El 2015 publica la seva primera novel·la, Grans abans d’hora (Barcelona, Ara Llibres, 2015), guanyadora del 17è Premi Roc Boronat.

Agustí Vilar va fer referència a l’amistat que l’uneix amb l’Aleix. Va destacar la rellevància que la ceguesa té en el fet d’escriure; la manca de visió fa que les sensacions siguin diferents i es puguin dir d’una manera diferenciada. Va fer referència a la intensitat amb què els cecs perceben, des d’altres sentits que no són la vista. Segons Vilar, l’Aleix escriu des del seu estat de cec, amb els detalls i les percepcions d’un cec.

També va destacar les característiques de la seva poesia, que incideix i ens apropa a la seva quotidianitat. Va afegir que la poesia aparentment senzilla de l’Aleix amaga una vitalitat i unes ganes de viure destacables. Agustí Vilar va remarcar, també, el conflicte que s’amaga darrera la poesia de l’Aleix i tanmateix l’estimació per les coses petites, la valoració de la vida i els minúsculs elements que li donen sentit. 

Tot seguit, l’Aleix de Ferrater va prendre la paraula i va parlar de la gènesi del seu llibre, basat en diferents estats d’ànim, també del caràcter contemplatiu o més descriptiu d’alguns poemes. Va afirmar que els poemes del llibre els anava recopilant en una carpeta titulada “D’ànim”,  i que, després d’un viatge a Mallorca, on va quedar enamorat de la vila de Sóller, va remenar la pàgina web de l’ajuntament solleric i va veure que hi havia un premi de poesia. I tal dit, tal fet!

Aleix de Ferrater va explicar les dificultats viscudes l’any anterior, els quals van afectar diferents aspectes personals i el va impulsar a escriure el poemari, a mig camí de la sensualitat, la brutalitat, la descripció i l’impacte de les seves sensacions. Amb l’ajut immillorable de la seva dona, l’Olga, increïble observadora de la natura i el paisatge humà, Aleix de Ferrater ha escrit un llibre en què hi vessen les sensacions vitals.

Bardisses

No, les bardisses no són l’instrument
més idoni per segar-me la pell.
No recordes que la sang no m’espanta,
que d’infant volia ser cirurgià?
Ara no et resta cap altra sortida
sinó reafirmar la bestialitat.
Seu i deixa de ballar i desitjar
que la lluna brami els udols del llop.
Algú ha rossegat la corda del roure;
no la busquis més, ella et trobarà.

Sorra fina

Assegut a les escales del pati
l’Andreu no juga a futbol.
L’acompanya un entrepà embolicat
i el sol fort no li acluca els ulls.
Té un grapat de sorra fina
que deixa escolar entre els palmells.
Cada cop que fa una muntanyeta,
l’Andreu, cofoi, exhala un gemec
i sense bellugar cap altre múscul
emet una encongida i admirada “oh”.

La mina

Dos amants de mans es masteguen
al costat de la mina tancada,
a l’ombra del pi carener.
La gana és raïm i formatge
i el tacte escurça el mantell.
Però el cel s’emblaveix de falcons
i un núvol sobrevola la mina
i un crit s’estira entre pells.
¿Què viurà en la mina, que tant
cargola els amants de fonoll?

Diumenge petit

Al carrer li escau molt bé el nom de sant,
no hi ha ningú per fer-la petar, però
els portals estan oberts. Arribem
a la plaça de l’església en silenci
angelical, amb l’altre mirador
de tu definint-te mirant el tren.
Fresqueja dins l’església, combrega
la gent que no tus, la porta grinyola
i a fora ens crida la casa rosada;
residència d’avis, diu el rètol.
Baixem les escales i la bodega
ofereix olives i una cervesa
d’accent torrat. Tothom parla amb tothom
i els diumenges tothom parla de nens.
Preguntem per la casa del marquès,
és allà, una altra residència.
El Casino fa goig, però ens aturem
davant un plat de sípia i vi blanc
que ens grinyola més del compte. Passem
sota la via del tren i no hi ha
passeig ni veu al costat de la platja.
El silenci no és amic de paraules.
Arribem a l’altra estació i el tren
del nostre diumenge petit s’allunya.

Incertesa

Tinc forats de suspensius
al voltant de la memòria:
L’estació de tren, la nena als braços,
les paraules de nervis al voltant
del punt de l’espatlla de xai al forn,
de si t’agrada més el cava o el vi negre,
de si prefereixes tortell o braç de gitano.
Tinc molt present el brindis a tres,
el dringar de les tasses de cafè,
els coixins del sofà, les mans
inquietes, el cos inquiet
i el pensament que recorda el zero,
el deficient d’aquelles paraules
massa farcides de greix i, potser,
de l’única paraula que no hauria
d’escriure aquí avui, però que
haig de comprendre i entendre i saber
ben bé què volies dir quan parlaves,
una vegada i una altra, de por.

El forat de la petxina

Des de la platja t’estimo més,
però més distància s’obre entre nosaltres.
Ensorro la mà cercant la teva mà
i trobo una blanca petxina ratllada.
Pel forat petit que l’aireja
escolto més prim el garbí
i l’home de la canya de pesca
enlaira fantasmes de nicotina.
Tu ara deus ser al terrat
estenent llençols tacats de nit,
però la canya encara no es vincla
i el pescador emet un sospir.
Blau, apagant-se de blau
tombant a blau suc de taronja,
els núvols comencen a badallar
i entre mans de dits impacients
la finestra es clou de capvespre.
¡Qui sap on para l’altra meitat
de la blanca petxina ratllada!

Sense jo

¿Puc ser jo una persona sense jo,
sense agitació en els meus braços,
sense cap resposta en caminar?
Què puc fer si no sóc jo!
M’he mogut sempre, ho necessitava;
he parlat i he rigut
quan la sang m’ho demanava.
La casa era el llit, no l’escenari;
era el carrer el teatre necessari.
La pinassa, la recordes bé dansant
sota el ritme del violoncel,
quan la mar de la caleta estreta
escoltava veus de la coral?
Però ara mira, mira’m bé amor,
què puc fer si no sóc jo!
Mira el cos inert de fusta,
mira el coll barbut de dies,
nit i dia, nit i nit
i digues bé si vols mirar
nit i dia, nit i nit
i plorar el sí del temps enrere
o el no de l’ara absent.
Deixa’m ben oberta la finestra,
les pastilles al seu lloc;
escoltaré el brogit de les botzines,
que les estrelles em diran
què puc fer si no sóc jo!

La llum del llamp

He rebut l’impacte d’un llamp de llum
pel camí tendre de la vaca cega
i es posa verd i comença el camí
d’anar i adonar-te que el temps i tu
no us heu d’enfrontar girant-vos d’esquena.
Has obert la porta, has deixat enrere
el nus del diafragma a la vorera,
entre núvols tapissats de taronges,
fruit de les postres d’aquest gran dinar.
Jo segueixo punts de referència,
blanc sobre negre, negre sobre blanc
i els peus del ciclista són al pedal
i la bicicleta corre endavant
i no caus i no caus i corres, veus?
Has ajudat al meu cervell a beure
i bec i menjo, un altre cop llum,
la llum del gest, la gestació del llamp.

Cafè i gardènia

Ara que et sento obrir l’aixeta,
ara que descargoles la cafetera,
l’omples i la tanques i l’escalfes,
ara que l’oloro i t’oloro en la distància,
ara que escrius a la pissarra de la compra,
t’imito i sé que et bull escriure
quan la cafetera diu bon dia
i el marro acompanya el test de la gardènia.

Agraïm a tots els membres de Reversos la seva col·laboració, la feina del nostre magnífic fotògraf, l’Aureli Ruiz i al públic que va acompanyar l’Aleix de Ferrater.

Moltes gràcies a tots!

Fotografies: Aureli Ruiz

El proper dimarts 17 de maig, els membres de Reversos estem d’enhorabona! Presentarem el llibre Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear) del nostre company Aleix de Ferrater Gabarró, guanyador del XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà dels Premis Literaris de la Vall de Sóller 2015.

Comptarem amb la presència de l’autor i de l’escriptor i poeta Agustí Vilar, prologuista del llibre. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb, carrer Ferlandina 43 de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre.

Després de la presentació d’Agustí Vilar, els membres del grup Reversos llegirem poemes del llibre i tots aquells que s’hi vulguin afegir seran molt benvinguts. Us hi esperem a tots!

El passat mes d’abril vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica del mestre de poetes, Francesc Garriga Barata (Sabadell 1932, Sant Cugat del Vallès 2015). En aquesta ocasió vàrem comptar amb la presència del també poeta Marc Romera, alumne seu a l’escola Sant Gregori, gran coneixedor de l’obra de Garriga, amic personal i editor d’un parell de llibres de Francesc Garriga, entre ells la seva darrera i pòstuma obra, Swing, (LaBreu Edicions, 2015).

Un any i escaig després de la mort d’en Francesc Garriga els membres de Reversos vàrem retre homenatge al poeta mestre de poetes. Aleix de Ferrater, membre del grup, va presentar l’acte agraint la presència de Romera, i agraint-li també que l’incités a escriure poesia, després de la forta impressió que la lectura del seu segon llibre, Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), li va causar durant un viatge a París.

De Genolls de fum Aleix de Ferrater va llegir el poema:

El dinar és a taula i tu tens
el cul més ben parit del barri.
Les músiques, totes, barrinen
el Down to the river prenyat
de tants records de tu que em bullen
entre els retalls d’absència teva.
Però el dinar és a taula i tu tens
tot de desordres als cabells.

Marc Romera

Marc Romera i Roca (Barcelona,1966) és escriptor, poeta, professor de llengua i literatura, editor i membre fundador de LaBreu Edicions, una de les editorials més prestigioses de la poètica actual catalana, i que justament ara celebra el desè aniversari de la seva col·lecció de poesia Alabatre.

Romera ha publicat els llibres de poesia: Al balcó hi penja un bosc de colobres mesquines (Omnium Cultural, 1986), Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), Disfresses (Columna, 1990), La mandra (Columna, 1994), La mel (Cafè Central-Eumo, 2002), La pau del cranc (Empúries, 2002), L’aigua (LaBreu Edicions, 2008), La nosa (Proa, 2013) i la darrera obra Neu negra que acaba d’aparèixer a LaBreu Edicions.

Així mateix ha publicat la novel·la Mala vida (Angle, 2002), el recull de contes Amanida d’animals (Angle, 2004) i La intimitat (Empúries, 2008) i la novel·la Les relacions virtuoses (La Magrana, 2014)

Marc Romera va iniciar la xerrada rememorant nombrosos records i anècdotes de la seva amistat amb Francesc Garriga. El va conèixer amb catorze anys al pati de l’escola Sant Gregori quan duia una samarreta de la selecció d’Holanda, amb el número 14 de l’altre mestre, Johan Cruyff. Romera, gran amant del futbol i del bàsquet, va explicar un viatge a Suïssa, amb Francesc Garriga i dos amics més, a la final de la Copa d’Europa de bàsquet, del qual guarda un record inesborrable. A partir d’aquell dia es va iniciar una relació d’amistat que va durar fins el darrer dia de la vida de Garriga.

Romera centrà gran part de la seva intervenció en la faceta humana de Garriga: l’amor als altres, l’interès per la cultura i l’art, la seva generositat. Si un alumne de l’escola destacava en algun camp, s’hi esmerçava a fons, amb totes les conseqüències.

Fill d’un membre del “Grup de Sabadell”, destacat col·lectiu de poetes de la ciutat, es va llicenciar en Llengües germàniques a la Universitat de Barcelona i fou membre dels Caputxins de Sarrià en la seva joventut. Amb ells viatjà a l’Amazònia i, finalment, decidí deixar l’ordre. Amb un gran bagatge cultural, Francesc Garriga començà l’activitat pedagògica a l’escola Sant Gregori, de Barcelona.

Xavier Bosch, Joan Fontcuberta, Manuel Huerga, Bernat Dedéu i el propi Marc Romera, entre d’altres, són alumnes que han tingut en Garriga un referent, un amic i una llum i als quals va ajudar enormement.

Marc Romera ens va dur tota l’obra poètica de Francesc Garriga (molts dels seus llibres no es poden trobar en l’actualitat) i va destacar la uniformitat dels poemaris, la línia contínua de la seva obra. Garriga no va ser valorat en els seus inicis; era poc conegut fora d’uns àmbits molt concrets, encara que va obtenir un xic més de reconeixement a partir de la publicació en editorials de prestigi. Els primers llibres van ser editats per membres de la seva família, en volums de gran qualitat i bellesa.

L’obra poètica de Francesc Garriga Barata:

Entre el neguit i el silenci (Joan Sallent, 1959),  Foc nostre, somni (Riutort, 1960), Paraules (Xavier Sallent, 1962), Paraules cap al tard (Sallent germans, 1973), Els colors de la nit (Columna, 1990), Setembre (Columna, 1992), Els sorrals del silenci (Gràfiques Barberà, 1995), Ombres (Proa, 2000), Temps en blanc (Proa, 2003), La nit dels peixos (Proa, 2005), Camins de serp (Edicions 62, 2009), Ragtime (LaBreu Edicions, 2011), Tornar és lluny (Proa, 2013), Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014 (AdiA Edicions, 2014) i Swing (LaBreu Edicions, 2015).

Romera va fer nombroses referències a vivències i anècdotes compartides amb Francesc Garriga, tant a l’escola, com a casa seva, a Bellaterra, a l’estudi de Garriga de la Rambla de Catalunya, en nombrosos viatges arreu… Marc Romera, de forma emotiva, va llegir poemes de Garriga i a continuació els membres de Reversos ens vàrem afegir a la lectura de la poesia de Francesc Garriga Barata.

això és tot el que tinc,

El proper dimarts 19 d’abril, el grup de poesia Reversos retrà homenatge a Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015).

Comptarem amb la presència del poeta i editor Marc Romera, qui ens parlarà de l’obra de l’autor. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb a dos quarts de vuit del vespre.

Els membres del grup llegirem poemes de Francesc Garriga, i convidem els assistents a l’acte a participar en la lectura, si així us abelleix. Us hi esperem a tots!

El passat dimarts 15 de març, els membres del grup poètic Reversos vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

En aquesta ocasió vàrem comptar amb la col·laboració d’Oriol Izquierdo, escriptor, professor, gestor cultural i bon coneixedor de l’obra de l’autora, que ens en va oferir la conferència: Aproximació a l’obra poètica de Montserrat Abelló.

L’acte va voler ser un homenatge a Abelló per la seva vàlua com a poeta catalana contemporània, que ens la feia imprescindible, i per satisfer el nostre  interès de conèixer millor la seva poesia, després d’haver-ne fet lectures esparses.

Ja amb anterioritat, ens hagués agradat convidar l’autora, a una de les nostres lectures, però, malauradament, la seva mort s’avançà als nostre desig.

A l’ inici de l’acte, vàrem dedicar un poema de la Montserrat Abelló a la memòria d’una dona que ens ha deixat recentment: Muriel Casals. Al igual que la Montserrat Abelló, també és un referent per a la nostra societat com a dona lluitadora, vital i optimista, senzilla i propera.

Jo no sóc jo, sóc l’altre.
En mil bocins m’esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no sóc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
ni la falsetat ni la mentida.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

A continuació,vàrem presentar el nostre convidat: Oriol Izquierdo, que és l’autor de l’edició i del pròleg del volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa, 2002) i del pròleg de Més enllà del parlar concís (Denes,2014). D’aquests i d’altres llibres d’Abelló, els membres del grup vàrem extreure’n una selecció de poemes per llegir durant la sessió.

Oriol Izquierdo, llicenciat en Filosofia i Lletres(UAB) i doctorat en Comunicació i Humanitats (Blanquerna,URL), ha estat professor de literatura i de seminaris d’humanitats a Blanquerna, a la UOC, a la UB i a l’ EE de l’Ateneu Barcelonès. També treballa com a col·laborador en diaris (La Vanguardia i l’Avui) i  com a crític, creador i impulsor de revistes literàries. Ha format part del jurat de diversos premis literaris. Com a escriptor ha publicat  Fahrenheit 212: una aproximació a la literatura catalana i el llibre de poemes Moments feliços.

El 2004 va estrenar el seu blog OI?, un dels primers de VilaWeb.

Ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes del 2007 al 2013. Des del 2013 impulsa amb Dolors Borau el projecte Sopa de lletres, un negoci d’alimentació també dedicat a l’activitat cultural al barri d’Horta de Barcelona.

Oriol Izquierdo va explicar-nos com va conèixer l’autora i la relació que inicialment hi va tenir. Va ser a finals dels anys setanta, quan la Montserrat Abelló era professora d’anglès a la Institució Cultural del CIC i ell un estudiant.  Els alumnes desconeixien el vessant poètic de Montserrat Abelló. Per a ells era la professora d’anglès, la Bofill (cognom del marit). Montserrat Abelló era una poeta desconeguda, tot i haver publicat el primer poemari el 1963 amb un pròleg de Joan Oliver (Pere Quart) que la presentava com una autora de talent. El poemari, titulat Vida diària, va tenir poc ressò  per ser obra d’una dona, mestressa de casa, que publicava per primera vegada, als quaranta-cinc anys.

Oriol Izquierdo va comentar un altre tret personal de l’autora: l’ interès que, la llavors professora d’anglès, va demostrar cap a la poesia que començaven a escriure ell i un altre company de COU i que el va motivar a continuar escrivint-ne. Perquè Montserrat Abelló, malgrat ser una autora a qui se li han fet molts actes en reconeixement de la seva poesia, sempre ha volgut escoltar les veus més joves –va dir Izquierdo.

De la vida de Montserrat Abelló, en va destacar l’exili: va viure a França, Anglaterra i majoritàriament a Xile. Per a ella –llavors, molt jove–, l’exili va ser un obrir-se-li el món, un conjunt de noves experiències que la van impulsar a estimar més la vida, sentiment que la portaria cap a la poesia.

Va ser a Xile on es relacionà amb un cercle d’intel·lectuals exiliats, entre els quals hi eren Joan Oliver i Francesc Trabal; on va trobar una gran amiga, Roser Bru, il·lustradora dels seus poemaris; també on va conèixer i es va casar amb Joan Bofill i on van néixer els seus tres fills, el tercer dels quals amb síndrome de Down, fet palès en alguns dels seus poemes.

L’any 1960 retorna amb la família i s’instal·la a Barcelona. Treballa com a professora d’anglès i traductora. Quan el 1963 publica Vida diària, és ja una escriptora feta, de manera que els temes de la seva poesia i, especialment, la forma, varien poc al llarg de tota la seva obra poètica.

La seva poesia tracta de la vida –sota l’aparent quotidianitat, crema el foc de la vida, el dolor i l’angoixa–, del silenci i de la veu –la paraula com a força personal per a la comunicació  i per a la lluita de la dona soterrada–, de la memòria i la mort. Així, els seus temes, més enllà de l’anècdota quotidiana, plantegen preocupacions de tipus existencial cada vegada amb més solidesa.

Molts dels seus poemes mostren una profunda preocupació o són especialment crus i, malgrat això, Montserrat Abelló va ser una dona amant de la vida que encarava la realitat amb optimisme i energia.

Pel que fa a l’aspecte formal, la seva poesia es caracteritza per l’economia de llenguatge, per l’encert en l’elecció d’unes paraules senzilles, però adequades i precises, que transmeten amb força les diverses emocions. La musicalitat, l’aporten el ritme intern dels mots, la reiteració de determinades estructures sintàctiques i la puntuació.

A Vida diària va seguir el poemari Paraules no dites, publicat l’any 1981.

La jubilació com a professora el 1983 va suposar un punt d’inflexió en la seva obra perquè li va permetre dedicar més temps a escriure. I a continuar fent de traductora.

Posteriorment van aparèixer: El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995), Dins l’esfera del temps (1998) poemaris que formaran part del volum Al cor de les paraules, juntament amb els dos llibres esmentats abans i Indicis d’altres moments que és un recull de poemes inèdits.

Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 va rebre, l’any 2003, els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart  i Lletra d’Or.

Després van aparèixer: Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), Poemes d’amor (2010), Enllà del parlar concís (2014) i l’estudi literari Cares a la finestra: 20 dones de parla anglesa del segle XX (2010 reeditada, de 1993)

Ha fet traduccions de Sylvia Plath, Anne Sexton i Susan Griffin, entre d’altres, així com traducció a l’anglès de poemes de M. Mercè Marçal.

El 2008, en complir noranta anys, va ser reconeguda amb el premi Premi Jaume Fuster d’Escriptors en Llengua Catalana, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Nacional de Cultura; va rebre les màximes distincions que el país dóna a la gent de lletres.

Montserrat Abelló, traductora i poeta, va donar veu a la vida diària de les dones amb un llenguatge propi i es va convertir en un referent vital i artístic per a les més joves, la poesia de les quals també li agradava llegir i escoltar.

Sempre va ser una dona molt activa i propera. Va escriure, pràcticament fins al darrer moment de la seva vida i, fins al final, va interessar-se per la poesia dels altres. El 9 de desembre de 2014, a la tarda, va morir, i, al matí, havia estat treballant en la seva biografia amb Xavier Montoliu.

Oriol Izquierdo va fer una acurada síntesi aproximativa a la poesia i a la vida de Montserrat Abelló, amb un to amè i un estil fluid, que va captar tot el nostre interès. Va acabar-la amb la lectura d’alguns poemes del volum Al cor de les paraules.

Gràcies, Oriol!

Tot seguit, els membres de Reversos vàrem llegir poemes dels llibres: Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (2002), Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), i Més enllà del parlar concís (2014).

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

(L’esfera del temps, 1998)

M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.

(Memòria de tu i de mi, 2006)

Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.

No faig res, no cuso ni planxo.

Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.

Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.

(Vida diària, 1963)

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.

Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.

(Paraules no dites, 1981)

Cada dia escolto neguits
com ombres.
El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
Dits impacientes
en destriaren de
lleugeres, curulles
de tendresa. I ara,
en resten de més
denses que s’endinsen
i fan mal. Però
remouen en mi
altres paraules
que no gosava dir.
I aquestes sí que són ben meves!

(El blat del temps,1986)

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins,
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir,
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d’origen.

Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

(Foc a les mans,1990)

Tenyeix de blau el temps: 
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d’aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa’t al cor
de les paraules.

(Foc a les mans, 1990)

Vine, et vull veure
davant meu.
No com pretenies
sinó tal com ets.

Ja res no desfarà
aquesta imatge perfeta,
que ha quedat clavada
en mi.

I d’allò que tant
volies que fos,
ja no me’n queda ni
el més lleu record.

I ara se’m fa més dolça
la certesa
que aquell altre tenir-te
a prop a contracor.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

Buscar ben endins
d’aquella cosa fosca.
Tractar de defugir
la placidesa.

Ser, la voluptat de ser.
Viure en l’aire que t’envolta,
en el vol d’un ocell,

en la frescor d’una poncella,
en el perfum intens
del gessamí.

No tenir por de morir.
Saber que
el miracle és               viure!

(Més enllà del parlar concís, 2014)

Gràcies, Oriol Izquierdo.
Gràcies als assistents a l’acte.
Gràcies, Montserrat Abelló!

Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aurelio Ruiz

El proper dimarts 15 de març els membres del grup Reversos dedicarem la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

La poeta, i també traductora, ha donat veu a la vida diària de moltes dones amb un llenguatge propi i ha esdevingut referent vital i artístic, especialment per a les generacions més joves.

Oriol Izquierdo, professor, escriptor i gestor cultural, ens parlarà abastament de l’obra de l’autora.

Tot seguit, els membres de Reversos llegirem poemes d’alguns dels seus llibres:

• Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Editorial Proa)
• Memòria de tu i de mi (Editorial Denes, 2006)
• El fred íntim del silenci (Editorial Denes, 2008)
• Més enllà del parlar concís (Editorial Denes, 2014)

L’acte es celebrarà, com sempre, a l’espai Vilaweb a partir de 2/4 de 8 del vespre.

Vine, atura’t a escoltar la seva poesia, o millor, fes-la ressonar amb nosaltres.

T’hi esperem!

Crònica de la sessió del 16 de desembre del 2015, dedicada a la presentació del poemari Com la lluïssor d’un estel extingit de Carles Ferran.

La sessió del passat 16 de desembre va ser molt especial, la vàrem dedicar a  la presentació d’un bell poemari Com la lluïssor d’un estel extingit editat per l’ARC (Associació de Relataires en Català) setembre del 2015, de Carles Ferran (pseudònim de Carles Fernández Serra) i company de Reversos.

El fet que en Carles sigui amic i company del nostre grup poètic va augmentar el goig que produeix assistir a la publicació d’un bon llibre de poesia, de manera que l’acte es va convertir en una festa.

“A través de Com la lluïssor d’un estel extingit, en Carles Ferran ens ofereix una selecció dels poemes més representatius de la seva trajectòria vital. Ens els dóna com un regal, fruit d’una vida, i com qui preveu l’adéu, testa amb la voluntat que els seus mots perdurin; com ho faria la lluïssor d’un estel, un cop extingit “

Amb aquestes paraules Marta Teixidó A., membre del grup, va obrir la sessió. A continuació, agraí al poeta la seva presència, alhora que n’exposà els trets biogràfics més significatius.

La presentació del poemari, pròpiament, va anar a càrrec de la mateixa M.T.A. i d’en Tomàs Porta, també de Reversos. En Carles Ferran la perfilà i acabà d’arrodonir a través d’un col·loqui amb el públic, entre el qual hi havia la seva esposa,  i també la poeta Gemma Gorga, convidada per Reversos en una sessió anterior.

A totes dues, els agraïm, des d’aquesta crònica, l’assistència.

Després, es feu lectura de poemes per part dels membres del grup que en Carles va concloure amb dos dels més significatius (transcrits en el present text): “De fora estant”  i “A la teva ombra, encara”

L’acte va finalitzar amb un emotiu i lluminós espurneig de mostres d’agraïment al poeta.

Carles Ferran (Barcelona,1948) s’integrà a Reversos poc després de la fundació del grup, l’abril de 2012. Observador, sensible, reservat, alhora que  compromès, ha compartit la quasi totalitat de sessions i ha delectat el grup amb els seus versos. Al poeta, també músic i metge, se’l considera un humanista i aquestes tres facetes de la seva personalitat s’acorden fructíferement en el poemari.

Actualment, viu a Barcelona, però ha residit a Reus, Lleida i Saragossa. A Lleida, va començar l’etapa de músic i cantautor en formar part de CAN64 (1964.171), grup pioner de la Nova Cançó a terres de ponent.

El 1981, amb la carrera de Medicina acabada, es traslladà a Barcelona, on s’especialitzà en Cirurgia Plàstica. Fou quan s’adonà que no podia compaginar la professió de metge amb la música.*

El 2009, jubilat forçosament per malaltia, retroba la paraula poètica que sempre ha bategat en el seu interior. Construeix un web: www.Can64.com, escriu prosa i poesia a través de l’ARC, forma part de la Junta i del consell de redacció de Lo Càntich (secció “Amb ulls de poeta”) revista digital de l’ARC. I el 2012 s’integra a Reversos.**

La presentació del poemari, pròpiament, va començar pel comentari de la coberta del llibre com una porta transparent, que n’anticipa el contingut.

Des de l’ imatge impressionista de la Nit Estelada de Van Gogh, plena de llum i d’ombres i de força expressiva a raig, que ens anticipa la presència d’antagonismes: sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i dolor; passant  pel títol metafòric(el sentit del qual ja hem exposat més amunt) explicatiu, i llarg, en consonància amb el vers, sovint lliure i més enllà del decasíl·lab; fins al tres termes del subtítol: utopies, desencisos i altres cardiopaties tan concrets, com precisos els mots del metge-poeta en el poemari.

Com la lluïssor d’un estel extingit, a més a més de ser el títol del llibre, també ho és d’un poema, a través del qual ens clarifica i amplia el sentit metafòric del títol, i el perquè de l’obra. Vegeu:

Els records se m’arrengleren
om el seguici d’un enterrament.
No els vull encara: la vellesa
és això, els records surant ingràvids,
sense esforç,
usurpant el lloc de l’energia i els projectes.
No vull canviar futur per passat:
prenc els records,els retorço, els manipulo
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença:
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.

Van ressonar les paraules de Raül Torrent quan en el pròleg del poemari diu del poeta:…accepta que és un home vell…i des d’aquesta posició privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides …i tracta  de bastir el seu propi monument aere perennius horacià.

El tema amorós impregna molts dels poemes i constitueix el rerafons de tota l’obra. De l’amor, en parla des dels diferents moments i facetes, de manera acurada, amb clarividència i ens transporta al seu món, fins a a fer-nos vibrar amb sensacions, i sentiments, imaginaris o reals.

A la dedicatòria inicial ja ens anticipa la importància de l’amor i el to elegíac del poemari:

“Et vaig robar el teu més íntim anhel.
No sé si em podré perdonar
quan et deixi sola.”

Però la  lluita i el compromís amb la societat del seu temps també hi són presents, com ho eren en l’etapa de Can 64. I així, trobem poemes de denúncia que reivindiquen la llibertat i la justícia per a una vida en dignitat, per al propi país i per a arreu del planeta.

No relega a l’oblit ni el dolor, ni la malaltia, ni la soledat com es manifesta, per exemple, en “Solitud” i en “Poema inacabat”.

Finalment, “Clímax” merèix una menció especial. Es tracta d’un sonet eròtic ple de lirisme i passió, amb imatges i metàfores molt ben lligades a mots concrets de parts del cos. Sonet amb el qual en Carles Ferran excel·leix.

Com la lluïssor d’un estel extingit és una petita joia, en la qual no només hi batega l’ànima i el saber fer d’un poeta, sinó també la música del cantautor que dóna ritme als versos; la precisió en el lèxic i en l’ús de metàfores derivats del metge, i del pacient que també és.

Per tot això, i per la sinceritat des de la qual està escrit, el poemari arriba al lector fins al punt, que aquest darrer s’encomana dels sentiments,sensacions, idees, dolor, inquietud, esperança que el poeta comunica.

És per això que la lluïssor dels versos d’en Carles Ferran continuarà en el firmament molts anys, segles, després que el poeta, i tu, i jo hàgim desaparegut.

Durant el col·loqui que va seguir a la presentació, en Carles va exposar que havia començat a escriure poesia de molt jovenet, que ho féu en castellà i que l’època de Can 64 va ser decisiva per a tota la seva obra. Va nomenar Espriu, Miquel Martí i Pol i els simbolistes, especialment Màrius Torres, com els seus principals referents. De les joves generacions, va manifestar l’admiració que sent per Gemma Gorga, a la qual ell va presentar en la sessió que el grup Reversos va dedicar a la poeta.

A continuació, transcrivim alguns dels poemes que van ser llegits a la sessió:

A LA TEVA OMBRA

Reneixo a cada instant en la meva pell inesgotable.
Cada pas en la terra em renova una saba
que no precisa arrels. He fruït totes les llums
I els blaus canviants d’arreu dels mars,
amb els meus ulls permanentment sorpresos.
Tot ho he conegut. Tot se m’ha donat.
Fagocitant el temps he construït poemes helicoïdals de proteïnes
per expandir el meu àmbit. No estic cansat, però ara
m’ aturaré, si em vols, tot un estiu al a teva ombra.

NO ESPEREU VERSOS AMABLES AQUES VESPRE(fragment)

No espereu versos amables aquest vespre,
si els dictadors llencen foc sobre el seu poble
I ensinistren monstres amb fusells telescòpics
per a caçar persones des dels terrats de les cases.
…
Jo no tinc versos amables, ara no toquen,
quan els nens són arrencats de la infantesa
Per fer-los carn de canó, assassins despietats
o mercaderia sexual. Quan els nostres hospitals,
tan solidaris, reconstrueixen membres amputats
per les mines que abans els vam vendre.
…
No, no són versos amables, com podrien ser-ho,
quan en nom de mil déus es predica venjança
i odi, i menyspreu, i suïcidi, i guerra santa.
Quan en nom de la pàtria es roba la dels altres
i es reté per la força,  de qualsevol manera,
fent ús de mentides i interessades aliances.
…
No és un poema amable, ni tan sols és un poema,
no està fet de paraules, sinó de llàgrimes,
i sang, i odi, i desesperança, i ràbia,
i segles de por, de rapinya, d’esclavatge,
de manipulacions de la història, de guerres innecessàries,
de xamans, profetes, bruixots, bisbes,
generals, reis, colonitzadors, corsaris,
fariseus, usurers, extorsionadors, lladres…
No és un poema, és només un xiscle, un udol agònic,
perquè ens maten el món i no sabem salvar-lo.

CIUTAT DE LLEIDA

Sé d’un riu on tremolen paraules.
Sé d’un riu que infanta nius a les branques.
En quan s’acosta l’estiu
sls vells pollancres dels marges.
Sé d’un riu que ja han cantat altres versos.
Sé d’un riu que ja han plorat altres ulls
quan als capvespres encesos
els pensen, com jo, de lluny.
Sé d’un riu que eixampla una terra ferma
i somriu regant la fresca vall,
mentre el castell, com sense esma
s’hi ofega cap per avall.
…I quan miro els teus ulls tan clars
em torna a la memòria

DE FORA ESTANT

He après a mirar-me
de fora estant, no com qui es mira al mirall
de passada o vanitosament,
sinó amb mirada d’altri. I veig un home vell,
molt més vell del que sóc i em sento,
…tan vell com em deuen veure els altres.
Si em comparo amb les fotos de fa anys,
identifico les espurnes de les vides
que m’han seduït, incrustades al meu ADN:
són essències, valors, sentiments,
penyores del seu pas.
Aquest vell que veig és el que ha anat modelant
cada vida de la meva vida;
que ha anat creixent a cop d’instants
impredictibles, concrets, irrenunciables.

A LA TEVA OMBRA, ENCARA

Ha bufat el mestral fins al capvespre
i el cel és ben rogenc encara,
mentre navego la serenor d’un mar de guitarres.
Ara penso que gran part de la vida
l’he passat manipulant i donant forma al cossos,
i també, a les notes i a les paraules,
mentre forjava la meva voluntat i el meu caràcter
en l’obtenció de l’obra més bella.
I és així com, arribat al zenit,
he acabat d’afermar l’obra magna,
la decisiva,
la que en definitiva en el decurs de les òrbites
i els segles, enllà del meu pòlsim còsmic,
com l’ésser que va estimar, arravatadament
i sense dubtes, aquell estiu que va durar dècades,
i fou capaç de modelar, amb l’ofici d’un mestre,
un acurat estatge per compartir l’altruisme,
les renúncies, la passió, el respecte, el neguit,
la comprensió, l’enuig, el desig, l’estímul,
la complicitat, la paciència, el conhort  i la rialla.
Tot allò que fa tan preciós l’amor,
i tan fràgil.

Agraïment al Carles Ferran per la seva presència a la sessió i pel seu poemari. Agraïment al company de sessions poètiques, a l’amic dels sopars posteriors. Agraïments i aplaudiments, sincers.

I un ram. Un ram de lliris blaus.
I un pastís.Un pastís molt especial.
I llum! Una mica de llum que no volia apagar-se.

Gràcies, Carles!

Que siguin molts els capvespres que

“Com la lluïssor d’un estel extingit”  arribi a diferents indrets!

Que siguin molts els anys que facis ressonar els teus versos. 

Text: Marta Teixidó Abril
Fotografies: Aureli Ruiz Ronda

*De l’ etapa a Can64 en resulten dues obres corals ”Can 64.La nova cançó a Lleida:El compromís d’uns cantautors els anys 60”(1981), acompanyat del CD “La tardor de les aloses”, i “Rera la porta oberta”(2001) produïdes amb la col·laboració de Josep M Tur i altres músics amics

**Ha publicat contes i poemes esparsos en diversos llibres col·lectius editats per l’ARC(Segona Oportunitat, Pecats capitals, Colors, Somnis tricentenaris, L’estimem perquè és la nostra,Paraula d’Espriu, Llibertat i Traços de desig)

Us convidem a la presentació del llibre de poemes Com al lluïssor d’un estel extingit, de Carles Ferran, que tindrà lloc a l’Espai VilaWeb, dimecres 16 de desembre a les 19.30h.

Hi intervindran l’autor del llibre i comparem a les intervencions de Tomàs M. Porta i Marta Teixidó. També podrem gaudir de la lectura d’una selecció de poemes del llibre per part de membres del grup Reversos.

Us hi esperem!

El proper dimarts, 27 de novembre, celebrem una trobada ben especial; estarà dedicada a la poesia eròtica d’Ovidi (P. Ovidi Nasó) (Sulmona, 43 aC – 17(?) dC). Ovidi és autor de Les metamorfosis, obra mestra de la literatura clàssica llatina, i un dels llibres més influents en la literatura i l’art occidental.

Recentment l’editorial Adesiara ha publicat una nova traducció al català de “Ars amatoria” amb el títol Art d’enamorar (2011). També disposem de traduccions de la seva obra de joventut Amors. 

Llegirem alguns fragments d’aquests llibres, i per la part final hem preparat una selecció de poemes eròtics d’altres autors.

Us hi esperem!

L’Obra poètica completa d’Eudald Puig (Curbet edicions, 2014) es va presentar el passat  27 d’octubre a l’Espai VilaWeb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Vàrem comptar per l’ocasió amb els dos curadors del llibre, en Jaume Aulet i en Llorenç Puig, a qui agraïm que acceptessin la nostra invitació a participar en una vetllada que pretenia ser, no només un acte de presentació del llibre, sinó de reivindicació, record i homenatge a la figura d’Eudald Puig (1948-2013) l’obra del qual valorem i estimem.

En Llorenç Puig és germà del poeta i la seva voluntat d’aplegar l’obra publicada d’Eudald, juntament amb la gran tasca de recopilació d’obra inèdita, entre ella el llibre Evocacions,  ha estat cabdal perquè la publicació del llibre es produís i de forma tan completa com ens ha arribat als lectors.

En Jaume Aulet, professor universitari, especialista en la Poesia del segle XX, en Història de la Literatura Catalana i assagista, ha estat, juntament amb Llorenç Puig, curador de la Poesia completa d’Eudald Puig. És també autor del pròleg del llibre que destaca per ser un extraordinari estudi en profunditat de la seva lírica.

Membres del grup vàrem dir una selecció de poemes d’Eudald Puig després de les xerrades dels dos curadors.

A l’albaneix ja no serem humans            

A l’albaneix ja no serem humans,
pels voltants d’aquest mar, entre la sal
de camins mig esborrats, des de l’alba
a la nit, morta estrella, cases, forces,
la vinya seca del pagès orat,
morta l’ànsia, les ganes de créixer,
de fer més ample el món, d’aclarir l’ombra
que s’abat damunt nostre, d’esquivar
la indefinible aura que es fica arreu,
en camps i cases, en platges i cossos
que atrapa al vol, al sol, com un ocàs,
com una teranyina estesa al vent.
A l’albaneix ja no serem humans.

Eudald Puig, Cel de nit  (1979)

I

Obro els ulls. Són instants. Llambreigs.
La mà crema la fronda.
La dèria obsessa, obscena. El rictus
velant forces, vetllant.
No té nom la mirada. El séc.
Un àspid al solc sonda.
Lent martiri retut. La gropa.
Crit de peix. Els ulls. Friso.

No hi ha mai més, mai més.

Eudald Puig, La vinya cremada  ( 1986)

IV                                                                          

A fora, tres cadires blanques,
hi ha tres cadires blanques
contra la fosca de la nit,
amb el blanc lluminós
de tot el que imagino;
a fora, tres cadires lliures;
a fora no hi ha res.

Eudald Puig, Poemes per a Clara (1998)

XXXVI

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra de l’alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins del fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.

Eudald Puig, La vida entredita (2006)

***

Fotografies de Miquel Santaeulàlia.

Eudald Puig és un dels grans desconeguts de la poesia catalana recent, Jaume Aulet (pròleg de: Obra poètica completa. Eudald Puig).

El proper dimarts, 27 d’octubre, es presenta a l’espai VilaWeb l’Obra poètica completa d’Eudald Puig (1948-2013). Tindrem el plaer de comptar amb la participació dels curadors del llibre: Jaume Aulet, expert en poesia catalana del segle XX, i  Llorenç Puig, germà del poeta.

En la segona part de l’acte es farà una lectura de poemes de n’Eudald Puig.

Hi sou tots convidats!

El propassat vint-i-dos de setembre vàrem compartir una vetllada de poesia a l’Espai VilaWeb amb l’escriptor Vicenç Llorca, el nostre poeta convidat.

Vàrem gaudir d’una bona conversa literària amb l’autor, qui ens parlà d’alguns aspectes de la seva obra i, més en profunditat, del seu darrer llibre de poemes “Calendari d’instints”.

Vicenç Llorca ens va oferir una xerrada de gran nivell literari. Va iniciar el seu recorregut parlant de la poesia reunida en Les places d’Ulisses, volum que aplega els vuit títols de poesia publicats al llarg de vint-i-cinc anys (1984-2009), va continuar amb la novel·la Tot el soroll del món (2011), i finalment ens parlà del darrer llibre, Calendari d’instints, publicat el 2014 i del qual ens va llegir una selecció de poemes.

La poesia d’en Vicenç Llorca té una solidesa espiritual que captiva; està enfortida per nombrosos referents filosòfics, artístics i literaris que de forma subtil creen un sòlid entramat, bell i suggeridor. El poeta contempla, indaga a través del pensament i de la creació poètica el seu món, la seva consciència, i ens posa a l’abast una eina valuosíssima de coneixement i d’indagació interior.

Sobre Calendaris d’instints en Joan Graells hi escriu: “Pere Gimferrer va fer una definició magistral de la poesia: Art poètica: «Alguna cosa més que el do de síntesi: / veure en la llum el trànsit de la llum». A Calendari d’instints, Vicenç Llorca aconsegueix que aquesta llum que va identificar Gimferrer transiti al llarg del temps i l’espai, d’estació en estació, com un fil conductor que enllaça la infància del poeta amb el present i el futur, obrint camins entre l’instant i l’eternitat, enllaçant l’origen amb l’infinit i essent portadora de saviesa per tal com té la capacitat d’instruir en la filosofia i l’art.”

Niàgara

Moviment en la quietud,
despertaràs en el saltant,
aigua que et dius tro d’aigua.
Vindrem llavors,
sense condicions ni aspreses,
senzillament  a recollir del teu brogit
una fina pluja esclatada,
a lliurar-nos, com en l’oració,
a l’iris que descobreix la teva caiguda.
No hi haurà sol ni fosca,
cos ni ombra:
plata ben fresca
ens xiularà a la pell
sota l’aigua que es troba,
l’aigua suspesa,
l’aigua volàtil,
l’aigua que assumirà
un estrany i màgic sentit de cel.
Vindrem llavors
a sentir incrustada en els ulls
la imatge més propera
a la creació.
I esperarem la terra.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Fer el temps

Quan a l’albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l’atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa’t ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Sense maquillatge

Mira’t: t’agraden aquestes arrugues
perquè creus que hi habita la bellesa
dels dies savis i l’hora guanyada.
I no pots evitar comptar batalles
lliurades, tot i el teu desig de pau;
recordar els que han partit per poc o sempre,
desenganys i dolors inesperats.
Tot forma part de l’ànima que mudes
per aprendre a parlar amb la vida vella
que dóna consistència al planeta.
Quina ironia! Perdre per guanyar,
saber llegir més amb menys visió,
estimar amb força, malgrat tot el mal
que t’ha lliurat el solc més trist al rostre…
No hi ha cremes ni maquillatges útils.
Tan sols conservar una mica d’infància
en l’aigua que encara et rega la pell.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

París al maig

Que de tanta llum
sigui blanca la ciutat.
Que no hi hagi morts,
sinó vida rere vida.

Que es multipliquin els ponts
sobre el riu que espera
l’alegria dels amants.

Que no et calgui recordar,
perquè el temps sigui present
en una hora blava.

Que els canvis visquin en tu
parcs incandescents
per carrers de cants en calma.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Agraïm sincerament a en Vicenç Llorca la xerrada sobre poesia que ens va oferir; va ser un plaer compartir amb ell una vetllada de gran sensibilitat i bellesa.

Fotografies: Aureli Ruiz