Una sessió memorable dedicada al poeta Pere Quart (Joan Oliver) en la qual vàrem tenir la sort de gaudir de la participació de la seva filla, Sílvia Oliver, com a rapsoda i com a coneixedora privilegiada de l’ autor.
Fetes les presentacions entre Sílvia Oliver, el grup poètic i el públic, Reversos va fer una síntesi de la trajectòria literària de Joan Oliver, poeta, dramaturg, traductor, prosista i periodista; trajectòria sempre lligada a la història del seu país amb una actitud compromesa i fidel als valors democràtics que, alhora, van impregnar la seva obra.
Perfilà, tot seguit, el vessant de Joan Oliver com a poeta, caracteritzat per fer una poesia de contingut social que trencà amb la temàtica i les tècniques postsimbolistes a partir del poemari Les Decapitacions, de 1937.
S’exilià el 1939 i residí a Xile durant vuit anys, període en el qual va escriure “Saló de Tardor”.
Al tornar de l’exili, l’any 1948, va patir una profunda desolació en veure la situació del país que el va portar a escriure “Terra de Naufragis” i “Vacances Pagades” en la línia de la poesia realista.
El 1960 publicà Vacances pagades, que va convertir-se en el model i punt de referència dels poetes realistes dels anys 60 i on fa un balanç sobre el propi passat i sobre la seva experiència alhora que sobre la col·lectivitat.
La finalitat del llibre, segons J.M. Castellet, és la desmitificació de la realitat, perquè per a Joan Oliver els mites són les mentides amb les quals els homes en posició privilegiada emmascaren la realitat i enganyen la resta de la societat, creant la il·lusió d’una irrealitat immediata magnífica. La mentida, l’engany, el mite, són el suport del món injust i opressiu on vivim. L’afany de crear la invisible bellesa és en definitiva el mòbil suprem de la poesia de Pere Quart, una bellesa de connotació ètica; no estètica.
El llenguatge poètic de Pere Quart s’adequa a la finalitat del seu contingut, i amb l’afany d’adreçar-se a tothom usa un llenguatge intel·ligible, defuig la retòrica.
El seu és un estil d’aparença senzilla, rere el qual s’amaga un extraordinari domini del llenguatge. La majoria dels seus poemes estan escrits en vers lliure, amb un lèxic ric, col·loquial, ple de frases fetes, de mots aspres, amb ús de recursos fonètics com al·literacions, de monosíl·labs i amb una sintaxi que segueix l’ordre regular de la frase.
Tots aquests trets fan que la poesia de Pere Quart resulti contundent, rítmica, amb molta força expressiva. I que, a més, molt sovint estigui presidida per un to humorístic, irònic; de vegades sarcàstic.
Oda a Barcelona, Bestiari, Terra de Naufragis, i Circumstàncies són altres dels seus poemaris.
El 1970 Joan Oliver va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Joan Oliver es va convertir en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el van convertir en un símbol de la lluita contra el franquisme. Finalitzada la dictadura i restaurat el Parlament i la Generalitat de Catalunya continua mantenint una posició crítica i insubornable.
Morí el 18 de juny del 1986.
El dia de la sessió de Reversos feia vint-i-set anys de la seva mort.
Després d’aquesta intervenció, se sentí la veu del poeta en un vídeo extret d’un documental de Pere Portabella del Primer Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d’Abril de 1970 al Gran Price, un acte històric amb la participació de setze dels poetes més importants de l’època. Pere Quart amb força i to greu recità “Corrandes d’Exili.” Quan arribà als versos finals: …”com al Vallès no hi ha res”, se li esponjà la veu i va somriure amb humor.
A la veu del poeta s’encadenà la de la seva filla Sílvia.
Fou un moment molt emotiu. La Sílvia Oliver, excel·lent rapsoda i actriu de teatre, ens va captivar a tots des del principi amb la lectura de poemes de Saló de Tardor. Ens va transmetre tristesa en “Lletra d’assassí per amor”, ens va fer somriure en altres com “Idil·li,” i finalment va acabar per emocionar-nos al recitar “Cançó Explícita”, poema que el pare li encomanà pel dia de la seva mort.
CANÇÓ EXPLÍCITA
Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l’amada, que no gosa,
com l’amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per’ tu sol…
Vindrà temps que et farà nosa
o et será motiu de dol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.
A continuació, se sentí la veu d’Ovidi Montllor cantant la seva versió de les “Corrandes de l’exili”. Un altre lluitador, senzill i honest; amb una versió tendra, però contundent.
Tot seguit, els membres de Reversos, impressionats i esperonats per la qualitat de les veus, vàrem sortir a la palestra per llegir en una primera part poemes de Vacances Pagades, i en un segon moment, altres poemes de Les Decapitacions, Terra de Naufragis, Circumstàncies i Bestiari.
I de les veus dels membres de Reversos es va tornar a “Corrandes d’Exili”, aquesta vegada amb la veu de Sílvia Pérez Cruz.
Al final, els assistents vàrem establir un col·loqui amb la Sílvia Oliver en el qual es posà de manifest la important aportació al món del teatre de Joan Oliver com a traductor de Molière, Txékhov, Bernard Shaw o Beckett, i com a escriptor d’obres de teatre com Ball robat, La fam, Allò que tal vegada s’esdevingué.
La Sílvia assenyalà que el teatre era el gènere predilecte del seu pare i que el que més li agradava era dirigir les pròpies obres. Però tant les traduccions com les peces teatrals que ell va crear tenen, actualment, poca acollida en el món cultural, tal vegada per motius relacionats amb la seva insubornable personalitat.
Per concloure, citem Helena Mesalles, una de les principals estudioses de la poesia de Joan Oliver: ”Els seus poemes són una reflexió moral i una sàtira crítica absolutament necessàries, tant a la seva època com a l’actual”.
La filòloga es pregunta com és possible que l’autor de poemaris com Les Decapitacions i Vacances Pagades hagi passat de ser una referència cívica a un autor oblidat.
Nosaltres des de Reversos fem una crida a restituir i difondre l’obra de Joan Oliver (Pere Quart).
I agraïm a la Sílvia Oliver la seva participació a la sessió. Un acte que va resultat molt plaent i enriquidor. El temps es va escolar ràpid. Eren les nou ben tocades quan ens acomiadàvem.
Gràcies, Sílvia!
Gràcies, Pere Quart!
Dos poemes de Pere Quart que es van recitar a la sessió:
Corrandes d’Exili (dins Saló de Tardor)
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Vacances Pagades
He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.
L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me’n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aureli Ruiz 
