el bloc de la Núria

No sé què mirava l’altre dia, que vaig anar a parar a l’entrada que la Gran Enciclopèdia Catalana dedica a la ciutat de les fonts i dels papes, la bella capital de la Costera, la socarrada Xàtiva.

I encara no me’n sé avenir.

Perquè al costat del nom tan digne (“Sobre aquest nom edifique la pàtria!”, s’exclamava l’Estellés), algun llumenera, ànima de vençut o de microbi, hi ha volgut escriure, entre claudàtors, “San Felipe”.

Com per allargar l’incendi, l’insult i la ignomínia.

Després de cremar-nos la ciutat, el maleït borbó que per sempre pengi potes
enlaire decretava, el 27 de novembre d’aquell 1707, que s’havia de formar “de las ruinas de una ciudad rebelde como la expresada de Jàtiba (cuyo nombre ha de quedar borrado), una colonia fidelísima que se ha de intitular San Felipe”.

I ara resulta, ai, que la nostra Enciclopèdia perpetua aquell mal, i el legitima, bo i clavant-nos al front i entre claudàtors, la marca de l’esclau.

Hi ha hagut anguila literària a Catarroja, bolet literari a Otos i, ahir que era dissabte, cassola (sempre literària) a Xàtiva.

El bloc “Uendos, Greixets i Maremortes” ja en fa la crònica
(http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-xativa-2011.html?spref=fb)
i després anirà acollint tots els escrits. Jo, de moment, penjo el meu conte, que es diu “El secret” i fa així:

No ho pot suportar. És més vella, més sàvia, més endreçada i més de tot. S’ho repeteix cada matí quan es lleva, cada dia que la veu, cada vegada que li arriba per la finestra el soroll del sofregit: té més experiència, més enteniment, més diners i més de tot. De tot de tot de tot. Però viu corsecada.

Avui, la senyora Encarnació ha decidit que no suporta continuar amb aquesta agonia ficada als pulmons. Posarà fi al seu calvari: ha de saber quin és el secret de la figamolla, com pot ser que la poca cosa que té de veïna, un tros de branquilló sense moca ni enteniment, faci la cassola que sap fer, tan melosa, gustosa, aromosa i al punt. La millor, dimoni, la millor, quin espant haver-ho de reconèixer i empassar saliva amarganta d’enveja i de fel.

Val a dir que ja ho ha provat pràcticament tot, la senyora Encarnació, per destapar el remaleït misteri. De primer va activar la seva xarxa d’espies. Gran fracàs. Va obtenir una llista dels productes que consten en qualsevol recepta, comprats a les botigues del
poble, i la descripció detallada d’un procés que coneix perfectíssimament. La senyora Encarnació prepara l’arròs al forn com qui respira, com qui avança de memòria pel passadís de casa. Ho va copiar de la mare, amb naturalitat, no sabria dir quan perquè s’hi recorda sempre, al seu costat, ajudant amb el brou, tallant les costelletes, amanint les pilotes de clau i canyella i julivert, prenent-li el pols al conjunt harmònic que ha d’acabar essent més que la simple suma de viandes, cassola i forn. Si no abans. Per això s’encén tota d’indignació quan recorda l’olor que fa l’arròs de la mala bèstia que se li ha instal·lat al costat de casa. S’encén tota i s’eixarreeix després i ja no li surt res com déu mana des que va tastar aquell cony de puta cassola, si no li descobreix el secret rebentarà, la senyora Encarnació.

En constatar que li havia fallat l’operació espies, hi va haver d’anar ella mateixa, a treure el nas a ca la Marieta, xica, quant de temps feia que et devia una visita, i ho va inspeccionar tot amb professionalitat d’escàner i se li va estintolar a la cuina durant el procés i li va dir no ensopeguis, filla, quan la va deixar finalment que se n’anava cap al
forn a demanar tanda per a la cassola passejada, que jo no tinc la sort de fer-me fer una cuina com la seva, senyora Encarnació.

Així que avui ha decidit cremar el darrer cartutx. Si no és la recepta ni el material ni la manera com el prepara, l’hi deu afegir de camí al forn, l’ingredient secret, pensa, i per això avança amb cara de suspecta, la senyora Encarnació, rere les ulleres fosques que es va comprar a posta, tapada amb un barret de palla i un mocador, ves què li passa a aquesta dona, es diu la gent que la reconeix així coberta amb una mena d’abric de vellut i guants i tot que s’ha posat, santificètur.

No para esment a ningú, ella, però, convençuda de l’anonimat i concentrada a seguir la Marieta i no perdre-li de vista cap pas, cap moviment, cap res que li pugui mostrar el secret, que repari per fi la injustícia i retorni cada cosa ordenada al seu lloc.

La Marieta ja és al forn. Aparta la cortina metàl·lica amb una mà i amb l’altra fa passar la cassola cap a dins. El gest mostra un deseiximent que esparvera la senyora Encarnació. Té tots els pèls de punta. Arribista, mosca balba, descreguda, va renegant mentre corre a prendre posició allà al carrer lateral, desplega un tamboret de plàstic i treu el nas pel finestró. Des de la seva talaia controla tota la botiga. Hi veu l’Antònia, que és al complot i que ha vigilat la cassola fins ara, quan pot passar el relleu i dir a reveure en veu ben alta i picar l’ullet a la senyora Encarnació. Ella flastoma de nou, ves si encara em delatarà, però de seguida es concentra a observar què li fan, a l’arròs.

I resulta que no li fan res.

Resulta que el forner se’n va cap a la porta i tanca amb clau i es mira la dona amb ulls encesos i ella li diu ai, Joan, i s’abracen com dos desesperats.

La senyora Encarnació clava les ungles al ciment, déumeuquinespectacle.

De seguida decideix que ja n’ha tingut ben prou i baixa del tamboret tota indignada i  maleint els temps que hem de viure i les coses que hem de veure allà enfilades i a la nostra edat, es ve dient com si ara caminés envoltada de fantasmes.

I torna a casa i rebot les claus per terra i el barret també i plora i esgarrinxa les parets i  queda condemnada per sempre més.

Perquè, al remat, no sabrà que dins la botiga la Marieta fa així amb el cap i assenyala l’objecte de fang en equilibri sobre el mostrador. I no veurà tampoc com l’altre ja ho ha entès i s’emporta la cassola i l’enforna i en tornar li prem fort les natges i somriu amb idea i li pregunta si em donaràs mitja hora i ella fa que sí i que tres quarts també, perquè, com deia la meva àvia, el secret és saber que el temps el marca el cos i no
l’arròs.

És la primera anotació al ‘dietari’ i no vull que m’hi surti una queixa. L’assignatura pinta  bé, llegirem Brossa, Marçal i Estellés i hi ha la promesa de conèixer i contextualitzar i relacionar “la poesia catalana produïda arreu del domini lingüístic des de la mort de Carles Riba (1959) fins a principi del segle XXI”.

Fantàstic.

Però, au, la primera cullerada, mosca (és a dir, queixa): diu el pla docent que, “d’entre la nòmina d’autors que s’estudiaran destaquen Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Joan
Vinyoli, Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal, Pere Gimferrer, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas; això és, els poetes fonamentals del període”.

Home… Ja comprenc que s’ha de fer selecció, i que tota selecció és subjectiva, però l’afegitó “els poetes fonamentals del període” se m’ha clavat com una daga al mig del cor. I de seguida he exclamat: Espriu!

És a dir: Llibre de Sinera fou publicat el 1963.

Expliquen que una de les més famoses errates publicades en una Bíblia, una d’aquelles capaces de provocar un temperi de ca l’ample, va tenir per causa una humil, una simple i discretíssima pobra coma.

I diuen que els follets de la impremta, que des de la primera edat de l’invent han actuat amb intencionada malícia, van provocar la fulminant retirada d’una bella edició de la versió anglesa del text perquè havien fet ometre, ves quines coses, un mer signe de puntuació. I que hi va haver gran escàndol i vergonya per a l’atribolat editor, retirada de llibres, etètera. Tot, perquè allà on havia de posar que al costat de Jesús “there were also two other, malefactors” (és a dir i en traducció macarrònica de la King James Version, que Jesús s’estava “amb els altres dos, malfactors”) se n’havia suprimit la coma. Un petitíssim canvi, una escarida ratlleta torta i, cataclisme, els dos lladres n’eren tres.

Tan minsa, ella, la coma. I tan important, també, quan resulta que no hi és.

Per això, ara que ses senyories del Parlament autonòmic del nord han decidit eliminar, zas, el terme “única” de la proposició de resolució conjunta que els havia remès Solidaritat, automàticament  m’ha vingut a la memòria el cas de la coma malfactora.

Perquè dir que el català ha de ser “l’única llengua vehicular a l’ensenyament” no és el mateix que fer treure aquest petit detall, aquest molest adjectiu de la resolució. La primera opció és clara. La segona, amb “l’única” esporgada, permet, en fi, qualsevol cosa. Permet, per exemple, que el català sigui llengua d’immersió juntament amb el castellà, tal com doctrinegen els tribunals espanyols.

I no és poca cosa, això. No ho és encara que diguin que, al capdavall, un mot no és taaaan important, que cal ser flexibles i interpretar l’esperit i el fons i la voluntat i la màgia del text. Més enllà d’esoterismes, però, el cas és que un text diu el que diu i no una altra cosa i que esborrar-ne trossos té conseqüències. Al capdavall, si no ve d’aquí, si vol dir el mateix, a què respon la mania esborradora? Per què l’han tret? Per què no han acceptat de cap manera la presència d’un humil, simple i discretíssim adjectiu?

(Publicat el 20-09-2011, a Crònica.cat)

Prou que ho sé, que els sous són esquifits i els horaris, infernals, i que becaris gratis i etcètera, però és que hi ha una dignitat de professió, diguem-ne, un mínim decòrum per l’ofici que ens hauria de preocupar més que no ho fa.

I per això, suposo, pot passar que un personatge tenyit de ros s’acosti a una de les cantants més grans que ha donat aquest país, una de les veus més personals i clares de la Mediterrània, que espera amb paciència perquè ja són deu minuts que passen de l’hora i quantes rodes de premsa deu haver fet a la seva vida, tan enutjoses, sovint, i necessàries, també, s’hi acosta i, com si el món sencer hagués de funcionar des del seu cervell limítadíssim, li diu, atenció: “¿Tienen algún tipo de vídeo en internet que podamos descargar para completar las imágenes?”

I ella tanca i obre les parpelles unes quantes vegades i li respon en veu baixa alguna cosa educada, com ara un si parles amb la discogràfica t’orientaran, però a mi el cel em queda cobert de foscos presagis i fins els micròfons diria que s’han enrojolat.

Afirmen les cròniques oficials que aquesta Diada ha estat “marcada per la llengua”. I jo no dic que no. O sigui, que sí. Però no només.

Que la defensa del català centraria actes i proclames era una obvietat, després de la interlocutòria del TSJ a Catalunya. No calia pas tenir arts endevinatòries per encertar-ho. Ni ser cap llumenera per capir-ho, ja de bon matí. Si hi ha hagut sorpresa, per tant, des del meu punt de vista, ha estat en la qualitat d’aquesta resposta, en el fons i la manera. Perquè, més enllà de la repetició de tòpics a què ens tenen acostumats els membres de la casta política autonomista, en realitat i majoritàriament, no hi ha hagut queixa ni ploricó, en la resposta. Ans al contrari: una gran emprenyamenta, és clar, i, sobretot, una decidida voluntat de desobediència, una dignitat presta a fer camí i tirar endavant d’una vegada.

La retòrica dels cops de pit vacus ja no fa forat. O cada vegada en fa menys. I això és notícia. Molt bona notícia. És a dir: no és cap novetat que espanya orquestri un nou (i virulent) atac sincronitzat contra la llengua catalana; tampoc no sorprenen les respostes de mestretites que hem de sentir en boca dels professionals de l’autonomia; però la mena d’alegria, la mirada desinhibida que ens va omplir diumenge carrers i places sí que és un canvi substancial, important i definitori dels temps que tenim la sort de viure. És una fermesa del tot natural, aquesta, una fermesa de pares amb els xiquets a collibè, de iaies amb la senyera al pit, d’adolescents amb la cara pintada i l’esperit insubmís, de la gent d’aquest país que es retroba en els ulls dels altres, que vol prendre les regnes del propi destí i que es va adonant que per fer-ho només depèn d’ella mateixa.

Jo no sé si la independència arribarà demà-passat o l’altre. Però cada dia estic més convençuda que hi passen coses, en aquest país. Coses bones.

Au, ja els tenim aquí. Amb no sé quants cañones por banda i entestats a fer-nos mirar el món per un forat, ja els tenim aquí. La broma durava massa, devien pensar allà a la meseta mesetària: sesientencoño.

La interlocutòria del TSJ que fulmina la immersió lingüística i hi afegeix, per postres, per si de cas no quedava prou palesa la humiliació, un termini ignominiós (dos mesos i encara gràcies, sembla que diguin, au, va, que qui mana, mana) no hauria d’haver agafat per sorpresa ningú. És, de fet, una conseqüència directa de les sentències que, el desembre
passat, dictava el Tribunal Suprem espanyol.

Aleshores (sembla que hagi passat tantes coses, des d’aleshores) assistíem al procés d’investidura d’un nou president de la Generalitat, així que vinga floretes i vinga promeses i vinga il·lusió. No van permetre, els organitzadors del ball, que res els esguerrés la festa del quant de temps que feia que teníem ganes de tornar.

Per això, probablement, no van voler respondre als diputats de SI quan van alertar, públicament, aquell 23 de desembre, que les sentències posaven “punt final a les competències de què disposava fins ara Catalunya en matèria de Política Lingüística”, que anul·laven “la prevalença del català a l’escola” i que destruïen, ras i curt, la immersió lingüística. Per això no hi va haver pronunciament del candidat a la presidència. Els nous diputats de SI reclamaven un gest de fermesa, que el candidat digués “en seu parlamentària, durant la segona volta del seu discurs d’investidura, que el seu govern no acatarà la sentència del Suprem”.

Però no.

Silenci.

Si de cas, algun mot displicent rebotant pel passadís: que no hi ha problema, que no passa res, que què s’empatollen. I avall que fa baixada.

Mentrestant, d’aquella irresponsabilitat, d’aquell negar l’evidència n’ha nascut aquesta fera, aquest atac directíssim a la línia de flotació de la nostra identitat.

Mentrestant, el mateix Govern que hauria de saber posar-se al capdavant de la plantada cívica, que hauria d’encapçalar la insubmissió, continua perdut en la mera gesticulació, en el sí però no però voldria però no puc però no t’hi fiquis però ai però ara et recito un poema.

Mentrestant, manté el pacte (explícit o implícit segons el cas o l’interès) amb el partit que instiga i encarna aquesta nova ofensiva contra la llegua catalana.

 (article publicat el 6-09-11 a Crònica.cat: http://tinyurl.com/3enypc5)

Volia esperar l’Onze però no té trellat esperar. Activo l’opció de bloc públic i endavant. Avui, a més, s’alcen muixerangues a Algemesí. És un dia bonic.

No tinc gaire clar què hi aniré posant i què no, ni quina diferència hi pot haver amb el mur del fèisbuc, si és que n’hi ha, ni tantes altres coses. I què?

Que com es fa? Diu que Joan Fuster els ho va respondre a la gent d’Al Tall quan encara no eren Al Tall però ho volien ser. I ja se sap que paraula de Fuster és profecia: “Es comença començant”.

Havia pensat de fer un escrit especial: és, al capdavall, la primera blocada pròpiament dita de la meva vida. Però no. Per sort, la realitat, la pràctica, la necessitat d’anar per feina, m’han fet tocar de peus a terra: cal que comencis a provar, que escriguis alguna cosa per col·locar-ho en aquesta paret buida que fa basarda, qualsevol cosa per escalfar motors, un bon dia a tothom per bé que ara mateix no hi hagi ningú. No és tan transcendent ni tan res, això. I cal començar.