—Van venir de nit. Sense avisar ningú, és clar. Per quins set sous ho haurien d’haver fet? No ens tenen pas més consideració que al bestiar, a nosaltres. O encara pitjor.
L’endemà mateix ens vàrem trobar amb la fita a la porta de casa, com aquell qui diu, i els soldats que reien i que no ens deixaven passar.
En Tomàs de ca la Matildeta va perdre els estreps i s’hi va abraonar, cridant que ell hi tenia trumfes, a l’altra banda, i que no mataria els fills de gana i que la terra era seva i ben seva, mal llamp us condemni a cremar per sempre i ja no vaig sentir què més els deia perquè se’l van emportar i quan la dona el va recuperar semblava una desferra.
Ara s’ha mig refet, en Tomàs, però no parla. Li han quedat els ulls com de vidre i no somriu ni sembla que escolti ni res. Tothom diu que es matarà. Ja ha perdut dos fills a la guerra i ara la menuda no para d’estossegar i ell es passa els vespres assegut a l’era. Jo no sé pas si es matarà o es deixarà morir.
*
—Em van dir que ara quedava a l’altra banda i que ja no hi podria anar mai més, a jugar al riu. No pas quan tinguis la feina enllestida o mentre hi vagi aquell dimoni del nen Gipó o fins que ton pare torni de la feixa o mentre no m’hagis estibat la llenya: mai més.
Li he preguntat a la padrina si mai més arriba fins a l’estiu.
*
—Ningú no l’havia tornada a veure, la noia del cal Mitger.
Diuen que vetllava de nits i que just abans que cantés el gall s’asseia i esperava amb la finestra oberta i el farcell als peus. I que cada dia el tornava a desfer i baixava a la cuina i quan sa mare es llevava ja hi havia la vianda a taula. Diuen que no en podien tenir queixa, de la filla, a cal Mitger, que feia la bugada i agençava l’aviram i els porcs i la mainada, que sargia i escombrava i brodava l’aixovar i tenia les olles relluentes. I és veritat, tot això, però és que se’ls feia pàl·lida i seca i el pare temia que no se’ls fongués entre les mans, cagumjudesconsagrat, que no surt mai de casa i no sé quan dorm i no trobi les forces per dir-li sigues forta, Maria, sigues forta que et va dir que vindria i demà l’enterraran.
Però és que ella ja ho sabia.
Diuen que era al rebost quan els van portar la nova, que la feien a mercat però era al rebost i va sentir els germans com decidien tornar muts i la mare que plorava i deia pobra Maria, tant com n’està, del seu xicot, tant com n’està.
Si ho haguessin sabut, que ella els escoltava, poc que n’haurien parlat, de la partida de soldats emboscada al mig de la collada, de la dèria que el noi tenia per venir i de com es va apuntar al primer pas de contraban que va trobar, que no era gens segur, no gens, i que ja es va veure perquè els van fer traïció, quins temps de vergonya que ens ha tocat de viure. Ni de la sal com queia penya-segat avall rebotant contra el seu cos, no n’haurien parlat, tampoc, si ho haguessin sabut. Ni de la feinada que hi va haver a arreplegar-lo, després, tan ben plantat com era i tan trinxat com va quedar.
Ella es va pensar que era culpa seva. I es va tancar a casa.
Ningú no l’havia tornada a veure, la Maria Mitgera, fins que la va caldre vetllar. Diuen que, de prima que era, semblava transparent. I que a les mans hi duia un farcell.
*
—Encara no he pogut plorar, jo. En veure la ratlla se’m va fer un nus a la gola i encara l’hi tinc. Per això de vegades em surt la veu escanyada. Per això i per la ràbia que se’m cova al dedins i que m’estreny els pulmons i els budells i tot el que et fa sentir persona. El cor també. Sobretot el cor.
*
—El que més li va doldre, a l’oncle Pol, va ser la soledat.
Quan es va saber això de la ratlla es va estar tres dies fora del món. Després, però, va semblar que reviscolava. Mai no oblidaré els seus ulls d’òliba asseguts a taula i brillants d’imaginar les fogueres, els timbals, els emissaris de la Diputació travessant de matinada les muralles (ho descrivia tot tan bé, l’oncle Pol, cada nit a l’hora de sopar, i ho vivia tant, que gairebé ens feia sentir els cascs dels cavalls xocant contra les llambordes i mig relliscant de la pressa i de l’aclaparament dels genets per dur al sarró l’ultimàtum en paper lacat), les columnes marxant cap al nord en silenci estricte, les mares amb el cor encongit, els voluntaris amb el cor encongit, la ciutat sencera amb el cor encongit i la terra tota estremida i solemne.
Els va esperar durant sis mesos.
Després se’n va anar amb l’Hereu Just.
Jo sabia que no hi duraria gaire, a muntanya, l’oncle Pol. I no és pas que li manqués el tremp ni l’astúcia ni la força, només que ja no tenia ànsia de viure ni de res. Per això el van agafar de seguida.
El van matar per escarment.
Ningú no hi va anar, a la plaça, però. Ningú. Del silenci que hi havia, se’l va sentir plorar. No pas del mal que li feien, no: del que ja tenia.
****
Com que és diumenge, l’Angeleta s’ha llevat a trenc d’alba i ha vestit el seu poc cos amb la roba de mudar (els enagos nets i una faldilla negra i la brusa negra i el davantal també, i les mitges, i els esclops, i el mocador). De tan menuda com l’han feta els anys, i lleugera, si de cas algú la veiés trescar pensaria, quan el mocador se li fa una mica enllà i mostra els cabells de fils de neu, que s’ha tornat una oreneta.
Com que és diumenge, l’Angeleta prepara els cistells i hi ordena la genciana i l’orenga i la cua de cavall i l’herba pedrera i la de pastor i la sajolida. A sota ja hi té col·locat el vi de saüc, que sempre li’n demanen. I agafa també un parell de farcells de carmalloles. La petita estança li ha quedat plena d’olors.
Com que és diumenge, la mula l’espera amb cara de paciència. Li agrada tenir l’Angeleta de mestressa perquè pesa com un ocellet i perquè només li fa carregar herbes seques o cistells de bolets o petits pots amb ungüents o veus. I perquè la raspalla cada setmana.
És vella, l’Angeleta, molt vella, aioi.
Però no hi pensa pas, en els segles ni en els ossos escruixits ni en l’ull que li va prendre la bala d’un gavatx amb mala idea. Com que és diumenge, s’enfila dalt la mula i fa cap a la vila i quan serà prop de la ratlla escopirà i flastomarà i si troba qui ho mereixi el farà fugir amb un bufarut de fulles de pollancre i granotes blanques.
És terrible, l’Angeleta, quan s’hi posa.
I després, a mercat, sembla tan viva com tu i com jo. I a estones somriu.
Diuen que al pas de la Guingueta s’hi senten veus, de tant en tant. És l’Angeleta, que les aboca Segre avall, cada diumenge.
Perquè germinin.
(aquest conte es va publicar al llibre F(r)iccions al Pirineu, que va editar Òmnium Cultural per commemorar el 350 aniversari de l’ignominiós tractat que ens va voler esqueixar una part del país; el varen signar a l’illa dels Faisans, el 7 de novembre del 1659)
