Després de l’Onze, més
Afirmen les cròniques oficials que aquesta Diada ha estat “marcada per la llengua”. I jo no dic que no. O sigui, que sí. Però no només.
Que la defensa del català centraria actes i proclames era una obvietat, després de la interlocutòria del TSJ a Catalunya. No calia pas tenir arts endevinatòries per encertar-ho. Ni ser cap llumenera per capir-ho, ja de bon matí. Si hi ha hagut sorpresa, per tant, des del meu punt de vista, ha estat en la qualitat d’aquesta resposta, en el fons i la manera. Perquè, més enllà de la repetició de tòpics a què ens tenen acostumats els membres de la casta política autonomista, en realitat i majoritàriament, no hi ha hagut queixa ni ploricó, en la resposta. Ans al contrari: una gran emprenyamenta, és clar, i, sobretot, una decidida voluntat de desobediència, una dignitat presta a fer camí i tirar endavant d’una vegada.
La retòrica dels cops de pit vacus ja no fa forat. O cada vegada en fa menys. I això és notícia. Molt bona notícia. És a dir: no és cap novetat que espanya orquestri un nou (i virulent) atac sincronitzat contra la llengua catalana; tampoc no sorprenen les respostes de mestretites que hem de sentir en boca dels professionals de l’autonomia; però la mena d’alegria, la mirada desinhibida que ens va omplir diumenge carrers i places sí que és un canvi substancial, important i definitori dels temps que tenim la sort de viure. És una fermesa del tot natural, aquesta, una fermesa de pares amb els xiquets a collibè, de iaies amb la senyera al pit, d’adolescents amb la cara pintada i l’esperit insubmís, de la gent d’aquest país que es retroba en els ulls dels altres, que vol prendre les regnes del propi destí i que es va adonant que per fer-ho només depèn d’ella mateixa.
Jo no sé si la independència arribarà demà-passat o l’altre. Però cada dia estic més convençuda que hi passen coses, en aquest país. Coses bones.
El canvi d’ambient ve per les dues bandes. Nosaltres cada cop veiem que la cosa està a tocar i des de l’altra banda venen reaccions cada cop més embogides. Potser és que s’ho veuen a venir que ara la cosa va de debó i van a per totes.
No sé, no sé… jo tendeixo més a pensar que els catalans reivindiquem proporcionalment al que Espanya ens apreti, de manera que si Espanya torna a afluixar, enacara que només sigui en aparença, nosaltres també. Si fos certa aquesta hipòtesi tot dependria de si Espanya decidís apretar continuadament, cada cop més i fins al final… si a ells els fuxeija una mica la convicció unificadora a nosaltres també ens passarà el mateix amb l’empenta emancipadora. Tot podria dependre, per exemple, de que la crisi econòmica s’allargués potser 10 anys més… Quan tenim el compte corrent de La Caixa (o Caixabank?) prou farcit de pasta, ens prenem les coses amb més calma, com si diguéssim…