el bloc de la Núria

He de començar a llegir Vinyoli. No sé pas per què se’m fa tan costerut. Manies. He de començar a llegir Vinyoli. De moment, el duc a la bossa, amunt i avall, sense obrir. I això que pesa.

He optat pels papers, de moment. Vicent Salvador i uns seus “Diàlegs amb els clàssics”. I em sorpren que a Ausias li toqui el rebre per la bronca entre contemporanis: la poesia feta al País Valencià als setanta, escriu Salvador, s’allunya del referent per “voluntat cosmopolita” (ai) i pel “desig de distanciar-se” d’un programa estètic realista que havia comptat també amb proclius referències ausiasmarquianes.

Sort que després la galindaina es va aclarir, sembla, i ja no va caldre fer servir el clàssic d’arma llancívola.

Suposo, a tot això, que aquesta mena de coses passen sempre: per distingir-te dels anteriors, fas el contrari, sense adonar-te, potser, que la generació següent tornarà a ells per allunyar-se de tu.

He de llegir Vinyoli.

Hi ha un pas previ al tot s’hi val contra un determinat grup humà: la seva estigmatització, el joc de clixés que estereotipa i permet convertir-lo en blanc de tota mena de dards sense que en quedi ressentida la consideració de qui els llança.

No passa res, és un acudit, no et posis així, no cal exageraretcètera són respostes que se solen repetir quan des del grup convertit en diana algú gosa alçar la veu en senyal de protesta. Com són els catalans, que no accepten una broma, va dir, de fet, l’altre dia, el mateix personatge, pompós pare constitucional, que havia deixat anar el seu hi-hi-ha-ha sobre els bombardeigs contra Barcelona. I després encara va declarar, des d’una lògica digna d’anàlisi, que es pot fer conyeta de les bombes llançades contra Barcelona però no de les que van caure sobre Gernika.

L’acció de la catalanofòbia té l’efecte pervers de generar sentiment de culpa entre els agredits. Ara que hem topat amb un nou episodi d’insult, aquell barroer “imagina’t que se’l queda qualsevol indesitjable; o pitjor encara, un català” que tanta gràcia deu haver fet a Espanya i que tan definitori és també d’una determinada manera de mirar-se el món, al costat de les veus justificatòries (és només una sèrie de televisió, cal contextualitzar, contemporitzaretcètera) s’han tornat a sentir els curiosos advertiments, súmmum de l’autoculpabilització, sobre el mirem aviam “què fem malament” per generar aquesta “mala imatge”. Què fem malament? Segons aquests amigables bromistes mesetaris, la resposta és clara: existir!

Fa molts anys, un llibre de ficció política en clau d’humor, Cataconya, augurava que aconseguiríem la independència per expulsió. I potser ja serà això.

(Publicat a www.eltemps.cat, 3-11-2011)

Ha sortit ben d’hora: a estrenar camins, com li agrada de dir.

Encara que hi hagués anat a migdia, però, els hauria encetats igual: dels viaranys que se sap la vella de cal Gipó no en té notícia ningú, i per això ara avança satisfeta i se li escapa -a ella, que mai no somriu- mitja rialleta de ratolí.

Li agrada la flaire de la boira: puja un tros de turó a pas viu i li queden els pulmons plens de filagarses color de perla. Tresca lleugera. L’únic esforç que fa és per no deixar caure els ulls cap als marges, sota l’acidesa dels pins on ja intueix com despunten els capells moradencs de les cualbres llores, el groc arremangat dels rossinyols, el grana majestàtic que llueixen els siurenys i que sempre li ha semblat ample, compacte, verdós i rabassut.

Avui, però, la vella Gipona no deixarà que els peus i l’instint i els anys que fa que batalla pel món la duguin on voldria, per entre les bardisses i els gallerans fins al pla de la moixernonera, que ja deu haver fruitat i que és el secret més ben guardat de la família. No, avui la Marieta té un objectiu ben dibuixat, una missió, i no permetrà que res li torci el camí.

Duu un cistellet menut. Tot just per a una menjada, pensa ara, i els ulls se li tornen foscos foscos que si algú s’hi aboqués no hi veuria res a dins.

Ja és dalt de tot d’on volia arribar. Escutia el voltant i de seguida hi descobreix tantes llenegues com en volgués collir. La mirada se li aclareix. N’ha trobades de blanques, també, menudes i perfectes, tan fines, i ja sembla que les nota cruixir entre les dents. De seguida en té el cistell ple.

Les farà amb pollastre. Ves quines coses, es diu ara, ets a punt de matar un home i et fa pena aquella bestiola que et mirava com si ho entengués tot.

El va degollar d’un cop sec, això sí, que no patís, pobret.

I va pensant en el pollastre mentre escodrinya el terra. Li cal encara la cirereta del pastís. Camina amb passes cautes, com si no volgués ofendre els secrets que amaga la pinassa. Té sort, aquest matí que ja despunta lluminós: en una mica de clariana, a tocar d’una pedra que ara la vella Gipona pren de seient, com si l’hagués esperada per mostrar-li l’espectacle del seu mortífer verd-groc clar, esvelta i altiva, s’alça una esplèndida farinera borda.

Amb un tros de bastó, procurant no ferir la bellesa elèctrica d’un exemplar que l’ha ben captivada, la dona esgratinya el voltant de l’amanita: són aquests seus fills, que ella vol, el parell de petits bolets encara descolorits que arrencarà amb un guant, que tallarà perquè no se’ls vegi l’ou i que farà passar per delicioses llenegues blanques. Fins i tot li ofereixen, sobre el capell encara arrodonit, un bri de moc que els ben disfressa.

I ningú no s’adonarà de la mala idea que ha covat el cor d’aquesta vella cansada d’assentir. I la família seurà a taula i devorarà el seu famós pollastre amb llenegues sense imaginar que en un dels plats hi ha la fava del tortell.

En un de concret. En un plat només. Triat a consciència. Aquest que té un cantó escrostonat i dos bolets de més. Cuits a banda. Cruixents com la llenega, sí. Preparats per al còlic passades unes hores, prou hores, quan el vòmit es confongui amb aquesta por irracional que tens als avions, Miquel, pren-te un vàlium i no facis espectacle. Ni amargants ni pudents ni res. Mastegats. Engolits amb delectança. I un parell de dies tranquils en un safari, amor meu, amb els diners ens donaran per les terres viurem com marahàs. Un altre mos encara. Suca-hi pa, Miquel, que allà on vas no en tindràs, de pollastres com els de la padrina. I un glop de vi de la vinya que ja no faràs arrencar, escolat com quedaràs de diarrea sense saber quina mosca t’ha picat, allà al mig de la selva, qui us manava de fer aquest viatge, amb el meu Tomàs, déu l’hagi, vam passar la nit de noces a Montserrat.

–És el progrés, padrina, és el progrés.

I ella li fa que sí i que menja, criatura, que no quedi ni un bolet al plat.

(Bolet literari, Otos, 2010)

Hi havia, no fa pas tant de temps enrere, en aquest país, una mena d’endevins de la catàstrofe amb la curiosa habilitat de posar-se automàticament l’hàbit de predicadors de la fi del món cada vegada que sentien parlar d’independència (o dels seus circumloquis o parents semàntics: autodeterminació, dret de decidir, sobirania, etcètera). Era allò del sí, és clar, jo prou que ho voldria, és bonic d’imaginar, però… I després del però s’obria la Terra i ens engolia a tots.

Perquè independència, per a aquests tergiversadors de les percepcions, era sinònim de perill, d’intempèrie, de no juguis amb el benestar de les persones. No pas la independència dels estats constituïts, entenguem-nos: això no solia pas despertar els sinistres averanys. Només el desig d’independència.

En tot cas, aquest discurs de llamps i trons i grans desgràcies fa temps que, sortosament, sembla que no acaba de saber com continuar traient el nas. Potser perquè hem vist i constatat ben recentment l’evidència que no passa res, que nous estats compareixen al tauler de joc, que se’n surten i que el món no s’ha esberlat. Potser perquè resulta que al nostre voltant cada vegada més gent s’ho planteja, i més seriosament, i encara és hora que caigui el cel sobre els seus caps (no hi ha mimetismes que valguin, en aquests afers, però sí estímuls, i a fe que això que passa a Escòcia ho és). Potser perquè, ben mirat, si hi ha res que faci angúnia, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és pas l’emancipació sinó la possibilitat de romandre gaire més temps sotmesos als interessos d’Espanya: fan basarda les conseqüències de l’espoliació, la precarització galopant, l’aprimament del teixit productiu, l’animadversió que l’estat demostra envers el corredor mediterrani (és que fins i tot quan prova de dissimular se li escapen les intencions per totes bandes), fa terror l’atac contra el català a l’escola.

Vet aquí la perspectiva que espanta: romandre com fins ara, enfonsant-nos a ritme del porrompompero. Això sí que fa basarda. La independència? Ja ho diu la cançó: “Uh! Oh! No tinc por!”

(Article publicat al Crònica.cat)

És una de les imatges més fortes que he llegit mai sobre l’acte de parir: “Com si un tauró m’arrenqués una mà / i tot seguit l’escopís a la platja”.

La primera vegada que vaig topar amb aquests versos de Marçal em van impressionar. I ara ho tornen a fer.

La trobo tirant a bèstia, la relació de la poeta amb la maternitat. Ambivalent: és ella qui ho ha decidit i n’assumeix voluntat i conseqüència, però després sembla que li creixi un monstre a les entranyes, que se li arrapi una heura verda i esponerosa i florida… que l’ofega.

Després, el nadó, la filla, és una mà escopida a la platja, un tros sangós d’ella mateixa que mou els dits “per manaments estranys” als de la voluntat de la mare, del cos original.

“tal com el cap del gall decapitat / obre i tanca la boca i el cos corre, / esparverat, llunyà, sense retorn”

És poesia de la que deixa petjada, aquesta, però a la meva amiga prenys li regalaré un altre llibre de versos.

Quan vaig començar a llegir Jo confesso, tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré.

Quan duia, jo què sé, trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré.

Després, en fi, ja em vaig oblidar de tot això, de l’enveja (creativa o insana, ara no ho podria dir) que fa llegir un llibre com aquest quan tens dins les venes i als tendons i a la pell i a tot arreu la dèria d’escriure; després tot això em va semblar quincalla perquè ja només tenia espai per al llibre, per a l’obra immensa que és aquest llibre voluminós, intens, magnífic, terrible. He plorat com feia temps que no plorava, llegint Jo confesso. A sanglots.

Hi ha poques novel·les que m’hagin trasbalsat així. Poques. I ara que l’he acabada, i que no em trec de sobre aquest desassossec que m’ha deixat per dins, només tinc ganes de compartir-ho, d’alçar la copa i brindar. No pas per la humanitat -ho sento. Per la literatura.

“Dues noves reines”, escrivia un diari de paper al titular de portada. Grans fotografies, pluja de tòpics carpetovetònics, pàgines i pàgines d’iteracions que voregen la paròdia.

Cada any és exactament igual. Varien els noms i potser el color dels cabells, però és
exactament igual exactament igual exactament igual exactament igual: assemblea a l’ajuntament, l’alcaldessa que trenca el sobre, els fallers que criden, telefonada, sorpresa, plors.

En fi. Ja ho tenen, això, els rituals que ens agrada de fer als humans: es repeteixen. Cap
novetat. Si hi ha res que sorprengui, en aquest afer, és, posats a emprar expressions tòpiques, la cobertura mediàtica, és haver de pessigar-te per recordar que som al segle XXI quan llegeixes, jo què sé, que “el nomenament de Sandra posa fi a tres anys consecutius l’elecció de senyoretes que prèviament havien estat a la cort infantil” o que “va atendre ben disposada una pila de televisions i ràdios, explicant una vegada i una altra com van ser aquells segons màgics” o que “Rocio va aconseguir sobreposar-se a l’emoció i les llàgrimes que no va poder contenir quan es va assabentar del seu pròxim regnat”. No sé si aquestes perles són producte de les pàgines que s’han d’omplir i la
poca teca que hi ha per farcir-les o ja vénen de fàbrica redactora (si la societat és la culpable, com en aquella cançó, no hem d’oblidar que bé li calen ditets teclejadors, diguem-ne, col·laboradors necessaris), però comença a fer angúnia que ens hi
acabem acostumant, que finalment, a còpia de rutines, ho trobem del tot normal.

Perquè resulta que la cosa es col·loca impúdicament a les portades. Per davant de tota la
resta. I més gran. Què són el procés de pau a Euskal Herria o veure el regidor d’Urbanisme de València assegut al banc dels acusats (“presumpta prevaricació”, en diuen) o etcètera, què són totes aquestes collonades davant la urgència d’informar
que la nova fallera major confessa que se sent “molt feliç”?

(article publicat a Mèdia.cat)

Jo no sé si és això, que ens persegueixen, o que ara m’hi fixo més, però des que he començat aquesta assignatura que trobo poesia pertot. Llegeixo Cabré i hi trobo poesia (“ens assenyalaria i diria com aquell qui deixa el niu, així vosaltres, enamorats clandestins…”), sopo amb amics i hi trobo poesia, fins i tot a la feina, hi trobo poesia.

Aquesta setmana, per exemple, arran del sopar que deia (i de saber que, efectivament, els poetes se citen per a conspirar, que a l’estiu, per exemple, s’entaforen per grups dins de furgonetes llogades ad hoc i volten per Europa i entren als cementiris i reciten versos davant de la tomba de Paul Valéry), esgratinyo entre els records de La Forest d’Arana, una
tertúlia que durant deu anys (deu anys!) es va celebrar, cada dimarts a la nit, a la ciutat de València. I m’expliquen que els debats hi eren aferrissats, que ningú no s’estava de res, que els gintònics animaven l’ambient i s’hi trinxava amb passió (i amb arguments, suposo) els versos desmanegats. I que hi va haver bronques sonades: en la presentació d’algun premi, per exemple, o d’alguna antologia. Camp de mines, d’en Francesc Calafat, va alçar polseguera. He trobat l’entrevista que li va fer en Lluís Bonada a El Temps, l’any 1991. Calafat hi comenta allò de les generacions dels poetes valencians: “La manera de parlar de dècades és arbitrària. Però positiva. No es pot dir que la dècada dels setanta tanca i inicia un període diferent. Com a sistema pedagògic és positiu. La gent dels vuitanta no és diferent de l’anterior”. Una de freda i una de calenta.

Com es fa una antologia tan breu d’una obra tan intensa? Quina responsabilitat! Per força te’n quedes amb ganes, quan acabes el llibret, i potser aquesta en sigui una de les motivacions: despertar la necessitat de tenir-ne més, d’assaborir-ne trossos sencers i coherents i no pas aquesta espigolada.

No hi ha ni la rosa de paper ni el barranc del Carraixet. Els amants, sí, i la mort petita, i el pimentó torrat.

És cert que les antologies també pesen per al cànon. per al cànon intern d’un poeta que ja té el lloc guanyat per mèrit propi. No hi havia pensat, en això.

M’he llegit Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés. No m’ha acabat de satisfer. M’hi falten els assassinats de la terra, aquell digníssim poseu-me les ulleres, etcètera. És una responsabilitat, la tria, i en Jaume Pérez Montaner no n’explica el criteri. Quan el vegi, li ho preguntaré.

“El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases deper riure
i llur orgull, boira en el vent”
(Josep Carner)

Per sempre en la memòria: tornarem a vèncer, president!

L’article que avui volia fer parlava de metges. Des que vaig llegir aquella notícia que deia que un grup de cirurgians de la Vall d’Hebron s’havia ofert a treballar sense cobrar, que no m’ho trec del cap. La informació era asèptica, fins i tot tirant a freda, però em va fer un nus ala gola. Argumentaven, els metges, que ja hi havia massa gent en llista, que la malaltia no espera, que ells operaven i ja està, que si calia no cobraven però que aquelles persones s’havien d’operar.

Ja tinc els llibres! Fan patxoca, així col·locats per ordre de gust: Estellés (sempre!), Marçal, Vinyoli, Ferrater.

Els vaig demanar un divendres a la vesprada i dimecres ja eren tots allà, dins d’una bossa de paper, esperant, pacients, que recordés d’anar-los a recollir.

És per això que m’agraden les llibreries: reconeixement, respecte i eficàcia. Les llibreries de veritat, vull dir, no pas els magatzems de volums, amb rètols que tenen faltes d’ortografia i amb dependents que et demanen que lletregis Papasseit (!), perquè ai, és que a l’ordinador no hi surt.

A València, hi queda 3i4 i alguna altra. Poques. De vegades temo que no siguin una  espècie en extinció.

No m’agraden els debats. Escrit així,so na dràstic i és mentida. Vull dir que no m’agraden els debats que s’han de fer, periòdicament, en algunes assignatures. Fins ara, no tinc consciència d’haver-hi après gaire res.

La idea, val a dir, és bona: fer com d’aula, crear un espai on contrastar punts de vista amb la resta d’alumnes i amb la supervisió del professor. Però és que, a la pràctica, no em sembla que això que s’hi fa sigui cap debat: hi ha massa intervencions per poder-les seguir totes i normalment tothom es preocupa més de quedar-hi raonablement bé que no pas de debatre-hi res (són avaluables: ai).

Avui he fet la primera intervenció al debat de poesia. Sobre aquella enquesta de la revista Lluc que volia ser un intent de cànon literari illenc per al segle XX. El resum? No m’agrada l’enquesta i no m’agraden els debats. Semblo el barrufet rondinaire.

Avanço pels textos – material de lectura i tinc la primera sorpresa. I és positiva.

Havia arrufat el nas en llegir la ressenya que en fan a la introducció: “Francesc
Calafat”, hi deia, “a ‘Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana’, informa sobre la producció poètica en català (d’autors sobretot del Principat)”.

Mèu, vaig fer aleshores. M’estranya, coneixent la trajectòria d’en Calafat, però mèu.

Sort que més enllà de la ressenya, hi ha el text. Que és el que compta. I d’aquí la lliçó apresa: no et quedis mai en la ressenya, que és intermediària i pot esdevenir, com en aquest cas, desencertadíssima. Hauria d’orientar, però pot fer fum en comptes de llum. “Sobretot del Principat”? Vegem-ho (i sense voluntat exhaustiva): Salvador Jàfer, Marc Granell, Damià Huguet, Josep Piera, Ramon Guillem, Pons Ponç, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Vicent Salvador, Isidre Martínez Marzo, Xulio Ricardo Trigo, Josep Ballester, Jaume Pérez Montaner. Per exemple.

I, sobretot: no en parla en l’apartat que en d’altres escrits se sol incloure com a afegitó, una mena d’ai sí, espera, que hi ha “els altres”, els “valencians”, els “mallorquins”, etcètera, sinó amb normalitat: si diu que des dels anys 70 “s’incrementa la poesia que parla sobre la poesia”, hi cita Pere Gimferrer, Jaume Pont o Josep Piera. Com ha
de ser.

Repasso els apunts per fer una anotació. Volia parlar de la impressió inicial, dir que m’agrada el “plantejament polièdric” i també “coral”, aquest anar explicant i qüestionant a partir de textos reals en comptes de confegir un manual. Volia dir que és cert que ajudar a comprendre és ajudar a obtenir “un major gaudi estètic, emotiu i intel·lectual”, que potser és això la poesia, aquesta combinació d’estímul estètic i del cor i del cervell i tot alhora. Volia etcètera i només tinc un nus a la gola i trobo petit escriure així en abstracte, avui, el dia de la notícia concretíssima, espantosa, la més trista: han mort un poeta a Barcelona. L’han mort de mort inútil i ganivet. Un jove valencià que feia versos. Érem amics del fèisbuc. El seu mur continua obert.

“Aquesta nit és enorme, sembla mentida
i crec que he d’escriure, quedar-me despert
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb”
(Salvador Iborra)