Arxiu de la categoria: contes

Per on salte Barcelona

1
Publicat el 28 de juny de 2015
Tot és foc i crits i polseguera. Ja són dins. Aquí us espero, criminals, aquí em teniu.
Al carrer, rere les barques amuntegades per tallar el pas, el petit Miquel serra les dents i  no nota com li regalimen les llàgrimes galtes avall. Aferra el canó, prepara la darrera  granada i tanca els ulls. Ja no veu sang ni francesos ni la mare que li diu torna i que desapareix després sota la runa. Res. Només els ulls tristos del comandant quan parlen de justícia i de l’horta arrenglerada de València. Com aquí, senyor Basset. No: més.
Ara podria ser a Viena però es va quedar. Miquel li evoca el gest i la veu greu i pensa que el món ja no val la pena: ha deixat caure Barcelona i ens oblidarà a tots.
Són a tocar. Ara sí.
Algú ha disparat un projectil per a ell.
I, mentre arriba, Miquel, de quinze anys, ulls d’avellana i braços prims, deixa de plorar i xiula, fluixet, una cançó de bressol.
(Microrelat del setge publicat a La bona confitura, setembre del 2014)
Publicat dins de contes | Deixa un comentari

Pepica

0

De bon matí, a l’estiu, de vegades, veia Sorolla passar per davant de casa, carregat amb el cavallet i les pintures, cap a la platja.
Pepica seu vora la finestra, sent el llevantet que li frega la cara i pensa que potser no era ella, que veia Sorolla, sinó la mare, i que de tant sentir com ho explicava ara ja ho té de record: des de la finestra, el veia, amb barret clar i jaqueta de lli, que avançava capficat, absort en la llum, immers ja en la sal i les onades.
Somriu. Perquè sí que devia ser una història de la mare i ara ella ben sembla que el vegi, alt i cepat i dins d’un quadre. Congelat per sempre en l’escalfor del quadre. En el moviment del quadre. Allà quiet. Penjat en un menjador qualsevol de l’eixample. En un despatx. Enyorant la remor de la mar i les xiques amb els peus nus i els bous i tot.
Pobre Sorolla, amb aquella barba i aquell posat. Tot sol.
Ja no fan homes com els d’abans.
S’estremeix. Empassa saliva.
No hi pensa gaire sovint, en el seu marit. Però ara, sigui per Sorolla, sigui perquè el sol ja comença a llepar les cortines i diu que vol entrar i acaronar-li les galtes tan fredes i les parpelles, la punta del nas, ha tornat a sentir els seus braços com l’estrenyien fort i l’alçaven enlaire i li deien Casem-nos, Pepica, casem-nos demà mateix! Ara! Casem-nos!
No entén què hi fa, ella, aquí, si Vicent és mort. Mort i enterrat.
Pepica s’eixuga una llàgrima. Tan beato i tan de tot, tan guapo i fort, amb aquells braços colrats del sol, les mans aspres de la barca que volien dur-la al llit i només li deien Casem-nos com si hi quedés tot inclòs. I a mi què, els teus capellans, Vicent, vine al canyar, vine a la platja, vine on siga però vine, casats o sense casar, vine d’una vegada, Vicent, home, vine.
I ara, mira. Ossos grocs i dents soltes. Com pot ser.
Esbufega. Toca l’ase. Quina justícia i quines coses: el seu home allà, passant fred al cementiri, i ella asseguda a la finestra, mirant enfora perquè no vol veure les parets buides, les marques dels quadres que no hi són, els mobles que falten, les taques d’humitat.
És això, el que els passa a les cases soles i deixades estar: que es perden.
–Aquí em tens i aquí t’espere, malabèstia.
Rosega les paraules. Amb els anys ha fet de les llàgrimes un nus que li sosté l’enteniment i la ràbia.
Suposa que és per això, que seu, avui, en aquesta cadira transparent, i que mira els pardals com espigolen a la vorera i salten entre els cotxes i dalt del fanal pxtic-ptxic-ptxic!
És l’única explicació que hi ha trobat.
Aquell dia va dir que No me n’aniré sense veure’t passar amb els peus per davant. Des de la finestra de ma casa, et veuré, malabèstia. Et veuré.
I coses més grosses, va dir. Malaputaconsagràixítmorirespatintaramateixafilladunacabra.
I va quedar escrit en algun lloc, s’imagina. Els insults, no, que a qui li importen. Allò altre. Com una profecia o una maledicció: Et veuré.
Mai no ha cregut en déus ni en fantasmes ni en res. Res que no es puga tocar, no crec, jo, Vicent, ja ho saps. I l’home encongia els muscles i canviava de tema i ja està. Perquè s’estimaven. Ell amb els seus santets i ella amb la mania de raonar. S’estimaven.
No tenia explicació.
Tampoc no n’hi troba per a això que li passa ara.
Si Vicent la pogués veure, riuria de gust: Ara què, eh, Pepica? I els ulls li brillarien i la tornaria a abraçar i ella no li diria ni pruna pel gust de sentir-se tota coberta de la seva olor d’algues i de fusta.
Però sap que “això” no té res a veure amb els kiryeleisons ni les maedéus.
Vicent riuria igualment, de veure-li el desconcert així ballant-li a la cara, estarrufant-li els cabells tan fins, grisos de neu, i continuaria dient-li que ara què, Pepica?
Ai, Vicent, ara res.
No res.
Al carrer de la Reina el sol ja ocupa tot el vial. Torna la gent del mercat amb les bosses carregades de verdures i taronges i pagells. Que com va, que mira, que la filla se m’ha quedat sense faena, que m’he trobat un gos, que ara camine amb bastó.
Ho veus, malabèstia? Ho veus que no t’ho podràs carregar?
La ràbia se li ha condensat a la gola i Pepica parla cap a dins.
Mentrestant, Maria ja ha tret la cadireta a la porta. És forta, ella. Sempre ho havia estat i ara continua igual.
Li van tombar la casa tan bon punt es va morir. Els geranis barrejats amb el guix, aquell cap de sirena que saludava altiu a la façana, esbocinat, ferros torts, cataclisme.
Una creu en un plànol al despatx de l’alcaldessa.
I allà, a ca Maria, runa i pols.
Després hi van alçar una paretet mig de paper. I ho van pintar amb aquelles ratlles. Marró fosc de merda, marró clar de merda, ocre de merda i torna a començar. Merda.
El Cabanyal és de colors. És inventiva. Taulellets egipcis i dracs, sanefes, laberints. I aquesta gentola li marca la desolació amb ratlles marrons.
Au, a la merda les ratlles i a la merda tot: Maria surt cada dia, quan el sol es fa amo i senyor del carrer. No li importa la calor. Si és hivern, bé; si és estiu, també. Li agrada el sol. Com a les sargantanes. De vegades fa punt i de vegades s’està allà, només, guardant la casa.
Ara saluda Pepica amb la mà. Ella li respon amb un cop de cap.
No s’havien acabat de dur mai bé. La veia moure’s d’aquella manera que semblava que sortís d’una havanera, es posava nerviosa i sempre li feia cara de paper d’estrassa. Li semblava que li hauria furtat l’home només que ell s’hagués volgut deixar.
Quines coses, pensa ara.
Aquí ens tens, Maria, tu vigiles i jo espere.
Quines coses, sí.
Quan eren menudes, a l’hivern, tan bon punt començava a fosquejar i abans no els cridessin a jóc, corrien en colla fins al cementiri, esvalotades com caderneres, s’aferraven a les reixes, mig miraven aquelles tombes tenebroses i cantaven a cor: calces negres, calces blanques, me jugue un duro que no m’alcances! Hahahahahahahaha… I sortien rabents cap a casa amb el cor desbocat.
que no m’alcances
I al final, mira.
Un altre sospir.
Sense nostàlgia, però. El passat, passat està. Va ser bonic. A estones. I dur també. Evoca la ferum de tabac, la por quan havien de fer-lo saltar de casa en casa, pels terrats i els celoberts. N’hi havia que s’ho prenien com un joc. Maria, per exemple, que es posava així i mostrava mitja pitrera per distreure els perseguidors i els deia No sé qué me disse, senyoria, i després reia i exagerava els gestos per explicar-ho davant de tothom, davant de Vicent que no li treia els ulls de la regatera.
Nxt.
És per això que et tenia mania, ja ho veus.
I l’altra ara fa que sí amb el cap i pensa que després, quan baixe el sol, bé caldrà remullar la terra dels geranis, pobrets.
Però recorda les ratlles.
I serra les dents.
Nxt, també.
Amb més raó, nxt.
Maleïts avars, acaparadors, ridículs.
Pepica la sent remugar des de l’altra banda del carrer, Maleïts maleïts maleïts maleïts maleïts sense perdó. Se li nua la gola. Au, va. S’alça amb dificultat. Se li escapa mitja rialleta de pensar en els anys que té. O que ja no té. O el que siga. Pren la cadira. No pesa gens. Ja és a la porta. La façana del davant brilla tota amb aquella llum daurada, obliqua, de capvespre. És preciosa. Pepica travessa el carrer. Ha decidit que bé pot esperar a veure passar la mòmia des de ca Maria.
–Xica.
–Ja ho veus.
–Ací estem.
–És clar.

(Publicat a El País, 29 octubre 2014)

Publicat dins de contes i etiquetada amb | Deixa un comentari

Del Sant Jordi a València

0
Publicat el 23 d'abril de 2012
La fotografia no té res a veure amb això que ara escric sinó amb el text que ve després, que és el tros de conte que he llegit a l’acte que avui s’ha celebrat a l’OctubreCCC, organitzat per ACPV i l’AELC: cinquanta-cinc escriptores i escriptors amb un minut per compartir un bri de literatura. I en Pau Alabajos. I la llibreria oberta. I una florista venent roses. Tot, presidit per un gran llaç quadribarrat que ens sumava al clam de les Illes. Practicant la normalitat. Perquè el 23 d’abril és, probablement, el dia més bonic de l’any.
(vet aquí el fragment d’un conte, “Úrsula”, d’AZ)

“No tenia un cervell gaire ben estructurat, l’Úrsula, però per això mateix no el trobava a faltar. Ella havia nascut per al triomf i la galindaina i des d’aquest convenciment bastia un món de tan poca substància com requeria l’objectiu: hauria volgut ser ballarina o tennista o una d’aquelles nedadores sincronitzades que enlluernaven les pantalles perquè eren com sirenes, repetien locutors perfectament entrenats per al tòpic; hauria volgut ser cuinera amb estrelles i programa amb el seu nom o escriure mediàtic i guanyar quota pròpia dins el televisor o una llarga llista de possibilitats que se li acudien a l’hora dels desigs, quan desconnectava del que fos que expliquessin a classe i es veia tota guarnida i pentinada de presentadora, quan tancava els ulls i intentava encarrilar-se els onírics desvaris (…). Però tot allò (el ball, el tennis, la cuina i els punts suspensius) reclamava, a més d’alguna mena de talent o de tendència o de capacitat, esforç. I de cap d’aquestes coses no n’havia sabut mai res, l’Úrsula. Ella, de fet, estava preparada per a la fama i prou.”

🙂

Publicat dins de contes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La ratlla i les veus

1

—Van venir de nit. Sense avisar ningú, és clar. Per quins set sous ho haurien d’haver fet? No ens tenen pas més consideració que al bestiar, a nosaltres. O encara pitjor.

L’endemà mateix ens vàrem trobar amb la fita a la porta de casa, com aquell qui diu, i els soldats que reien i que no ens deixaven passar.

En Tomàs de ca la Matildeta va perdre els estreps i s’hi va abraonar, cridant que ell hi tenia trumfes, a l’altra banda, i que no mataria els fills de gana i que la terra era seva i ben seva, mal llamp us condemni a cremar per sempre i ja no vaig sentir què més els deia perquè se’l van emportar i quan la dona el va recuperar semblava una desferra.

Ara s’ha mig refet, en Tomàs, però no parla. Li han quedat els ulls com de vidre i no somriu ni sembla que escolti ni res. Tothom diu que es matarà. Ja ha perdut dos fills a la guerra i ara la menuda no para d’estossegar i ell es passa els vespres assegut a l’era. Jo no sé pas si es matarà o es deixarà morir.

*

—Em van dir que ara quedava a l’altra banda i que ja no hi podria anar mai més, a jugar al riu. No pas quan tinguis la feina enllestida o mentre hi vagi aquell dimoni del nen Gipó o fins que ton pare torni de la feixa o mentre no m’hagis estibat la llenya: mai més.

Li he preguntat a la padrina si mai més arriba fins a l’estiu.

 *

—Ningú no l’havia tornada a veure, la noia del cal Mitger.

Diuen que vetllava de nits i que just abans que cantés el gall s’asseia i esperava amb la finestra oberta i el farcell als peus. I que cada dia el tornava a desfer i baixava a la cuina i quan sa mare es llevava ja hi havia la vianda a taula. Diuen que no en podien tenir queixa, de la filla, a cal Mitger, que feia la bugada i agençava l’aviram i els porcs i la mainada, que sargia i escombrava i brodava l’aixovar i tenia les olles relluentes. I és veritat, tot això, però és que se’ls feia pàl·lida i seca i el pare temia que no se’ls fongués entre les mans, cagumjudesconsagrat, que no surt mai de casa i no sé quan dorm i no trobi les forces per dir-li sigues forta, Maria, sigues forta que et va dir que vindria i demà l’enterraran.

Però és que ella ja ho sabia.

Diuen que era al rebost quan els van portar la nova, que la feien a mercat però era al rebost i va sentir els germans com decidien tornar muts i la mare que plorava i deia pobra Maria, tant com n’està, del seu xicot, tant com n’està.

Si ho haguessin sabut, que ella els escoltava, poc que n’haurien parlat, de la partida de soldats emboscada al mig de la collada, de la dèria que el noi tenia per venir i de com es va apuntar al primer pas de contraban que va trobar, que no era gens segur, no gens, i que ja es va veure perquè els van fer traïció, quins temps de vergonya que ens ha tocat de viure. Ni de la sal com queia penya-segat avall rebotant contra el seu cos, no n’haurien parlat, tampoc, si ho haguessin sabut. Ni de la feinada que hi va haver a arreplegar-lo, després, tan ben plantat com era i tan trinxat com va quedar.

Ella es va pensar que era culpa seva. I es va tancar a casa.

Ningú no l’havia tornada a veure, la Maria Mitgera, fins que la va caldre vetllar. Diuen que, de prima que era, semblava transparent. I que a les mans hi duia un farcell.

 *

—Encara no he pogut plorar, jo. En veure la ratlla se’m va fer un nus a la gola i encara l’hi tinc. Per això de vegades em surt la veu escanyada. Per això i per la ràbia que se’m cova al dedins i que m’estreny els pulmons i els budells i tot el que et fa sentir persona. El cor també. Sobretot el cor.

 *

—El que més li va doldre, a l’oncle Pol, va ser la soledat.

Quan es va saber això de la ratlla es va estar tres dies fora del món. Després, però, va semblar que reviscolava. Mai no oblidaré els seus ulls d’òliba asseguts a taula i brillants d’imaginar les fogueres, els timbals, els emissaris de la Diputació travessant de matinada les muralles (ho descrivia tot tan bé, l’oncle Pol, cada nit a l’hora de sopar, i ho vivia tant, que gairebé ens feia sentir els cascs dels cavalls xocant contra les llambordes i mig relliscant de la pressa i de l’aclaparament dels genets per dur al sarró l’ultimàtum en paper lacat), les columnes marxant cap al nord en silenci estricte, les mares amb el cor encongit, els voluntaris amb el cor encongit, la ciutat sencera amb el cor encongit i la terra tota estremida i solemne.

Els va esperar durant sis mesos.

Després se’n va anar amb l’Hereu Just.

Jo sabia que no hi duraria gaire, a muntanya, l’oncle Pol. I no és pas que li manqués el tremp ni l’astúcia ni la força, només que ja no tenia ànsia de viure ni de res. Per això el van agafar de seguida.

El van matar per escarment.

Ningú no hi va anar, a la plaça, però. Ningú. Del silenci que hi havia, se’l va sentir plorar. No pas del mal que li feien, no: del que ja tenia.

 ****

 Com que és diumenge, l’Angeleta s’ha llevat a trenc d’alba i ha vestit el seu poc cos amb la roba de mudar (els enagos nets i una faldilla negra i la brusa negra i el davantal també, i les mitges, i els esclops, i el mocador). De tan menuda com l’han feta els anys, i lleugera, si de cas algú la veiés trescar pensaria, quan el mocador se li fa una mica enllà i mostra els cabells de fils de neu, que s’ha tornat una oreneta.

Com que és diumenge, l’Angeleta prepara els cistells i hi ordena la genciana i l’orenga i la cua de cavall i l’herba pedrera i la de pastor i la sajolida. A sota ja hi té col·locat el vi de saüc, que sempre li’n demanen. I agafa també un parell de farcells de carmalloles. La petita estança li ha quedat plena d’olors.

Com que és diumenge, la mula l’espera amb cara de paciència. Li agrada tenir l’Angeleta de mestressa perquè pesa com un ocellet i perquè només li fa carregar herbes seques o cistells de bolets o petits pots amb ungüents o veus. I perquè la raspalla cada setmana.

És vella, l’Angeleta, molt vella, aioi.

Però no hi pensa pas, en els segles ni en els ossos escruixits ni en l’ull que li va prendre la bala d’un gavatx amb mala idea. Com que és diumenge, s’enfila dalt la mula i fa cap a la vila i quan serà prop de la ratlla escopirà i flastomarà i si troba qui ho mereixi el farà fugir amb un bufarut de fulles de pollancre i granotes blanques.

És terrible, l’Angeleta, quan s’hi posa.

I després, a mercat, sembla tan viva com tu i com jo. I a estones somriu.

Diuen que al pas de la Guingueta s’hi senten veus, de tant en tant. És l’Angeleta, que les aboca Segre avall, cada diumenge.

Perquè germinin.

 

(aquest conte es va publicar al llibre F(r)iccions al Pirineu, que va editar Òmnium Cultural per commemorar el 350 aniversari de l’ignominiós tractat que ens va voler esqueixar una part del país; el varen signar a l’illa dels Faisans, el 7 de novembre del 1659)

Publicat dins de contes | Deixa un comentari

La padrina amanita

0

Ha sortit ben d’hora: a estrenar camins, com li agrada de dir.

Encara que hi hagués anat a migdia, però, els hauria encetats igual: dels viaranys que se sap la vella de cal Gipó no en té notícia ningú, i per això ara avança satisfeta i se li escapa -a ella, que mai no somriu- mitja rialleta de ratolí.

Li agrada la flaire de la boira: puja un tros de turó a pas viu i li queden els pulmons plens de filagarses color de perla. Tresca lleugera. L’únic esforç que fa és per no deixar caure els ulls cap als marges, sota l’acidesa dels pins on ja intueix com despunten els capells moradencs de les cualbres llores, el groc arremangat dels rossinyols, el grana majestàtic que llueixen els siurenys i que sempre li ha semblat ample, compacte, verdós i rabassut.

Avui, però, la vella Gipona no deixarà que els peus i l’instint i els anys que fa que batalla pel món la duguin on voldria, per entre les bardisses i els gallerans fins al pla de la moixernonera, que ja deu haver fruitat i que és el secret més ben guardat de la família. No, avui la Marieta té un objectiu ben dibuixat, una missió, i no permetrà que res li torci el camí.

Duu un cistellet menut. Tot just per a una menjada, pensa ara, i els ulls se li tornen foscos foscos que si algú s’hi aboqués no hi veuria res a dins.

Ja és dalt de tot d’on volia arribar. Escutia el voltant i de seguida hi descobreix tantes llenegues com en volgués collir. La mirada se li aclareix. N’ha trobades de blanques, també, menudes i perfectes, tan fines, i ja sembla que les nota cruixir entre les dents. De seguida en té el cistell ple.

Les farà amb pollastre. Ves quines coses, es diu ara, ets a punt de matar un home i et fa pena aquella bestiola que et mirava com si ho entengués tot.

El va degollar d’un cop sec, això sí, que no patís, pobret.

I va pensant en el pollastre mentre escodrinya el terra. Li cal encara la cirereta del pastís. Camina amb passes cautes, com si no volgués ofendre els secrets que amaga la pinassa. Té sort, aquest matí que ja despunta lluminós: en una mica de clariana, a tocar d’una pedra que ara la vella Gipona pren de seient, com si l’hagués esperada per mostrar-li l’espectacle del seu mortífer verd-groc clar, esvelta i altiva, s’alça una esplèndida farinera borda.

Amb un tros de bastó, procurant no ferir la bellesa elèctrica d’un exemplar que l’ha ben captivada, la dona esgratinya el voltant de l’amanita: són aquests seus fills, que ella vol, el parell de petits bolets encara descolorits que arrencarà amb un guant, que tallarà perquè no se’ls vegi l’ou i que farà passar per delicioses llenegues blanques. Fins i tot li ofereixen, sobre el capell encara arrodonit, un bri de moc que els ben disfressa.

I ningú no s’adonarà de la mala idea que ha covat el cor d’aquesta vella cansada d’assentir. I la família seurà a taula i devorarà el seu famós pollastre amb llenegues sense imaginar que en un dels plats hi ha la fava del tortell.

En un de concret. En un plat només. Triat a consciència. Aquest que té un cantó escrostonat i dos bolets de més. Cuits a banda. Cruixents com la llenega, sí. Preparats per al còlic passades unes hores, prou hores, quan el vòmit es confongui amb aquesta por irracional que tens als avions, Miquel, pren-te un vàlium i no facis espectacle. Ni amargants ni pudents ni res. Mastegats. Engolits amb delectança. I un parell de dies tranquils en un safari, amor meu, amb els diners ens donaran per les terres viurem com marahàs. Un altre mos encara. Suca-hi pa, Miquel, que allà on vas no en tindràs, de pollastres com els de la padrina. I un glop de vi de la vinya que ja no faràs arrencar, escolat com quedaràs de diarrea sense saber quina mosca t’ha picat, allà al mig de la selva, qui us manava de fer aquest viatge, amb el meu Tomàs, déu l’hagi, vam passar la nit de noces a Montserrat.

–És el progrés, padrina, és el progrés.

I ella li fa que sí i que menja, criatura, que no quedi ni un bolet al plat.

 

(Bolet literari, Otos, 2010)

 

Publicat dins de contes | Deixa un comentari

El secret

3

Hi ha hagut anguila literària a Catarroja, bolet literari a Otos i, ahir que era dissabte, cassola (sempre literària) a Xàtiva.

El bloc “Uendos, Greixets i Maremortes” ja en fa la crònica
(http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-xativa-2011.html?spref=fb)
i després anirà acollint tots els escrits. Jo, de moment, penjo el meu conte, que es diu “El secret” i fa així:

No ho pot suportar. És més vella, més sàvia, més endreçada i més de tot. S’ho repeteix cada matí quan es lleva, cada dia que la veu, cada vegada que li arriba per la finestra el soroll del sofregit: té més experiència, més enteniment, més diners i més de tot. De tot de tot de tot. Però viu corsecada.

Avui, la senyora Encarnació ha decidit que no suporta continuar amb aquesta agonia ficada als pulmons. Posarà fi al seu calvari: ha de saber quin és el secret de la figamolla, com pot ser que la poca cosa que té de veïna, un tros de branquilló sense moca ni enteniment, faci la cassola que sap fer, tan melosa, gustosa, aromosa i al punt. La millor, dimoni, la millor, quin espant haver-ho de reconèixer i empassar saliva amarganta d’enveja i de fel.

Val a dir que ja ho ha provat pràcticament tot, la senyora Encarnació, per destapar el remaleït misteri. De primer va activar la seva xarxa d’espies. Gran fracàs. Va obtenir una llista dels productes que consten en qualsevol recepta, comprats a les botigues del
poble, i la descripció detallada d’un procés que coneix perfectíssimament. La senyora Encarnació prepara l’arròs al forn com qui respira, com qui avança de memòria pel passadís de casa. Ho va copiar de la mare, amb naturalitat, no sabria dir quan perquè s’hi recorda sempre, al seu costat, ajudant amb el brou, tallant les costelletes, amanint les pilotes de clau i canyella i julivert, prenent-li el pols al conjunt harmònic que ha d’acabar essent més que la simple suma de viandes, cassola i forn. Si no abans. Per això s’encén tota d’indignació quan recorda l’olor que fa l’arròs de la mala bèstia que se li ha instal·lat al costat de casa. S’encén tota i s’eixarreeix després i ja no li surt res com déu mana des que va tastar aquell cony de puta cassola, si no li descobreix el secret rebentarà, la senyora Encarnació.

En constatar que li havia fallat l’operació espies, hi va haver d’anar ella mateixa, a treure el nas a ca la Marieta, xica, quant de temps feia que et devia una visita, i ho va inspeccionar tot amb professionalitat d’escàner i se li va estintolar a la cuina durant el procés i li va dir no ensopeguis, filla, quan la va deixar finalment que se n’anava cap al
forn a demanar tanda per a la cassola passejada, que jo no tinc la sort de fer-me fer una cuina com la seva, senyora Encarnació.

Així que avui ha decidit cremar el darrer cartutx. Si no és la recepta ni el material ni la manera com el prepara, l’hi deu afegir de camí al forn, l’ingredient secret, pensa, i per això avança amb cara de suspecta, la senyora Encarnació, rere les ulleres fosques que es va comprar a posta, tapada amb un barret de palla i un mocador, ves què li passa a aquesta dona, es diu la gent que la reconeix així coberta amb una mena d’abric de vellut i guants i tot que s’ha posat, santificètur.

No para esment a ningú, ella, però, convençuda de l’anonimat i concentrada a seguir la Marieta i no perdre-li de vista cap pas, cap moviment, cap res que li pugui mostrar el secret, que repari per fi la injustícia i retorni cada cosa ordenada al seu lloc.

La Marieta ja és al forn. Aparta la cortina metàl·lica amb una mà i amb l’altra fa passar la cassola cap a dins. El gest mostra un deseiximent que esparvera la senyora Encarnació. Té tots els pèls de punta. Arribista, mosca balba, descreguda, va renegant mentre corre a prendre posició allà al carrer lateral, desplega un tamboret de plàstic i treu el nas pel finestró. Des de la seva talaia controla tota la botiga. Hi veu l’Antònia, que és al complot i que ha vigilat la cassola fins ara, quan pot passar el relleu i dir a reveure en veu ben alta i picar l’ullet a la senyora Encarnació. Ella flastoma de nou, ves si encara em delatarà, però de seguida es concentra a observar què li fan, a l’arròs.

I resulta que no li fan res.

Resulta que el forner se’n va cap a la porta i tanca amb clau i es mira la dona amb ulls encesos i ella li diu ai, Joan, i s’abracen com dos desesperats.

La senyora Encarnació clava les ungles al ciment, déumeuquinespectacle.

De seguida decideix que ja n’ha tingut ben prou i baixa del tamboret tota indignada i  maleint els temps que hem de viure i les coses que hem de veure allà enfilades i a la nostra edat, es ve dient com si ara caminés envoltada de fantasmes.

I torna a casa i rebot les claus per terra i el barret també i plora i esgarrinxa les parets i  queda condemnada per sempre més.

Perquè, al remat, no sabrà que dins la botiga la Marieta fa així amb el cap i assenyala l’objecte de fang en equilibri sobre el mostrador. I no veurà tampoc com l’altre ja ho ha entès i s’emporta la cassola i l’enforna i en tornar li prem fort les natges i somriu amb idea i li pregunta si em donaràs mitja hora i ella fa que sí i que tres quarts també, perquè, com deia la meva àvia, el secret és saber que el temps el marca el cos i no
l’arròs.

Publicat dins de contes | Deixa un comentari