El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta setmana he estat un dels privilegiats que gaudeix de cinc dies
de festa seguits. Cinc dies que, encara en tardor, lluquen al
demà-passat del proper hivern. Jo, amb diverses companyies, he decidit
tirar de cassolana mandra i no m?he enbrancat en l?art de viatjar amb
el pito al cul o de fer unes pistes ?crec que en diuen així- al més
urbanitzat i atamorit Pirineu que hom pot trobar. Amb l?habilitat del
sibarita m?he decidit a fer tastets perennes per terres pròpies. I crec
que me n?he sortit amb nota.

Dimecres, la coca de Vilanova i la companyia dels nebots m?eixorivien i em treient l?engorroniment de rebel cansat.

Poc després em trobava davant per davant l?Ajuntament de Folgueroles, poble veí, tranquil i dòcil que deixa passar les pesades hores d?un jorn gris amb una pluja de detalls tant propis d?aquest racó de la comarca. Folgueroles, com Taradell, com Viladrau, Sant Julià, Seva o Tavèrnoles fou poble près per les ombres i els sorolls dels embruixats boscos dels encontorns. El Collsacabra, les Guilleries i el Montseny hi són presents en la llar dels picapedrers d?Osona. Allà, fins i tot ara, hi circula encara el carrincló 600! Bandolers no sé si n?hi ha, però el que si que tenen és gent amable i dones fermes i saberudes que estimen el terròs que les ha vist néixer. Si mes no aquesta és la impressió que el viatger troba en la càlida veu que el guia pels verals de Mossèn Cinto.

La visita s?endinsa en les arrels del país del poeta per explicar vides, records, detalls encara vius d?un passat que, a ulls de les preses actuals, sembla allunyat i mancat de tot interès. Blauets, pedres menjades per la sal, llindes amb noms de sometents (o caps de taula), gravats i dibuixos que per Taradell també sovintegen… Som tant a prop de casa que, de vegades, crec que Mossén Cinto podria haver estat fill de Taradell. Però no, la família Verdaguer era folguerolenca i la Casa-Museu és una de les cases on va fer vida en sa més tendra infantesa.

La visita val la pena. Més enllà de les aventures i desventures del fadrí de la Muntanya, es volta per una part important del passat social de la Catalunya. D?aquella Catalunya que, esllanguida i pairal, moria fa cosa d?uns cinquanta anys. Aquella Catalunya dels pagesos sense llum i les fonts d?aigua llunyanes. Aquella Catalunya que cantava vora el foc i feia sarau en les dures jornades del camp. A més, la força imprimida per la guia en les seves explicacions, transmet la passió que l?articulista rebel bolcava en tot allò que feia. Folgueroles, com la Plana sencera, camina encara després de molts anys en la dualitat del dolmen i l?altar, sense saber perquè, per tenir-ne un, hauria de deixar l?altre. Dificil elecció la d?aquell que arrela amb fermesa i treu el cap per damunt la boira!

Deixada la visita i voltant per Folgueroles no he pogut més que pensar com s?ho deuen prendre el Marquès esclavista, la curia catalana d?aquells temps i el cosí regionalista, tota aquesta devoció per aquell a qui un dia van titllar de boig, per no seguir-los el joc polític i entestar-se en ser la veu dels pobres en els mitjans dels rics burguesos. Ai! Si Mossèn Cinto no hagués creuat mai la Rambla! Què diferent que seria aquest país nostre!

Qui faci la visita des de lluny, hauria d?aprofitar per reseguir d?altres verdaguerians indrets de la comarca. Naltros, arrelats com som en aquesta terra, ens decidim a perdre la vesprada espellofant blat de moro, tal i com es feia a les portes d?una desapareguda Casa Nova del Feu, la darrera residència de la massovera branca familiar.

Dijous va ser temps pels rebesavis! Deixant les estribacions del Montseny i llescant la Plana entre Taradell i Tona, vam remuntar Collsuspina per visitar l?altiplà moianés i ensotar-nos, després de giravolts i més giravolts, en l?humid i sombrejat torrent Mal. Allà, en aquell indret màgic, hi hivernava i passejava l?Ursus Spelaeus, el gran ós de les cavernes, reverencial herbivor de 3 metres d?alçada i avantpassat directe de l?ós bru que va pasturar per aquestes terres durant força i més temps. Les Coves del Toll són el jaciment palenteològic més important sobre aquest avantpassat de l?ós bru que hi ha a la Península Ibèrica i un dels més importants d?Europa. De fet, conten que van haver-hi algunes trifulgues per l?espai entre el gran hervíbor i els primers hominids de la zona!

Més enllà de la coneixença del gran ós cavernari, la visita a les dinàmiques Coves del Toll és gairebé obligada i el complement de la Casa-Museu d?en Rafael Casanovas permet lligar els nostres més remots avantpassats amb un bocí de la nostrada història. Casa natal del prohom de la Barcelona del setcents, el repàs a la seva vida es combina amb les fetes del 1714 i amb les restes, cada cop més nombroses, d?aquest jaciment arqueològic que ben possiblement fací de Moià la capital prehistòrica de la Catalunya Central.

A tall de màgica anècdota familiar, m?agrada comprovar la presència del gran ós de les cavernes al centre de l?espai vital dels Mauri massovers del segle XVIII ençà: Sant Quirze Safaja, Sant Feliuet de Terrassola, Moià, Collsuspina, Sant Cugat de Gavadons i la plana vigatana!

I a quin millor lloc per acabar aquest viatge que voltant per un Vic medieval?

Aquesta ha estat la feta del divendres. El darrer dels tres dies de viatge per la història més propera i més llunyana alhora s?ha despertat amb una generosa pluja que ha xopat la terra pagesa de la comarca, però que ha estat malaïda en l?urbs neomedieval. Ferrers, artesans, joglars, gallines, traginers, … Vic no demana gaire més ambientació que la dels nouvinguts que hi fan parada durant aquesta setmana. El laberint de carrers de la capital d?Osona és un formiguer. Des del Portalet fins a Can Bac de Roda i des de la plaça dels Porcs fins a la Santa Creu, tot és passeig i xerrera!

La darrera jornada d?aquests tres dies de comarca ha estat com un retorn social a uns temps tant antics com actuals. La cirereta d?un pastisset dolç i modest que ha deixat un regust molt i més agradable al paladar d?un ós enamorat d’un bocinet de món.