Un ritual ancestral… i com cal!
Deixa un comentariSón les vuit del matí d’un jorn qualsevol en un poble d’interior el nom del qual ara no ve a tomb. El pare, un ancià encara fort com el roure d’on va sorgir, es troba a la llisa del mas amb els dos fills que, amb vida pròpia i allunyada, l’han vingut a visitar.
Les dones fan la non-non ben abraçades als llençols per arrecerar-se d’un fred que la calefacció malda debades per deixar lluny de la llar.
A l’exterior, alguna au saluda el nou dia amb els seus primers refilets i les primeres llums del jorn van perfilant la fesomia dels camps, dels boscos i del vilatge proper al mas que ens resguarda.
Els tres homes, xino-xano i sense presses, van a complir un dels rituals més comuns i antics dels vilatges de muntanya.
Eus aquí doncs que ens els trobem a les portes del bar, d’un bar del poble, potser d’una vila veïna, potser un restaurant de carretera, potser una taverna de camí.
Dins del local ja no hi ha el fum dels caliquenyos, però si els mateixos homes d’habitud. Gairebé tots es coneixen o se són vistos trescant pels marges i les fondalades del veral.
El vi hi corre a balquena, el pà hi és sagrat i els esmorzars que hom hi troba són de forquilla i ganivet: galtes o peus de porc amb la seva salsa, llengua de bou, botifarra amb seques, xai a la brasa, cap i pota, … menges totes que alliberen l’esperit i deixen el cos toix i sense defenses, aliments que estiren la llengua i que fan de l’espai el millor noticiari de les noves del veïnat.
Allà s’hi aplega el boletaire que ja torna d’alguna de les seves incursions d’inspecció i captura.
Hi ha algun caçador que espera la resta de la colla per a anar a fer de les seves. Eps! Si no és que la colla es troba ja a peu de vall on seguiran el porc escàpol que alguns pagesos han vist per aquí o per allà i així els hi han xivat.
També hi són alguns pagesos, que acaben de donar noves dels camps que els senglars han arranat, i els de les menudes naus que avui faran dissabte i, amb la panxa plena, volen anar a treballar.
Un xic més tard, i si som en cap de setmana, senderistes, ciclistes i motoristes es faran els amos de l’espai. Aquests, els més veloços, es menjaran les restes dels jaios que, en despuntar el dia, són els amos de tot el món, omplint amb llur senzilla i planera parla l’aire que els envolta, el vent que gestiona les primeres ullades de sol.
Aquelles hores que fan bona la dita del qui dia passa, any empeny… i més val que ens enxampi amb la panja plena i el cos content!