El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si tu sabessis com sonen les notes de la guitarra d’en Django, del violí d’en Grapelli i del Quintette du Hot Club de France al Cau, a l’estiu…

El Cau és una borda d’uns 60 metres quadrats molt ben portats que hi ha per allà a les llindes de Montseny i Guilleries. Lavabo menut. Una viatjada cuina de campanya, companya de voltes i revoltes amb furgoneta pel vell continent. Llibres, més llibres, molts més llibres i alguna revista. Un mundo curull de records d’alt valor sentimental. Quatre atrotinades cadires, record d’altres tantes jornades a cala iaia. Un 386 farcit de programari lliure. Una calaixera feliç d’haver-se salvat de les fogueres de Sant Joan. Un vell i tronat tocadiscos rescatat de l’apartament d’uns antic veïns helvètics. Algun disc i moltes cintes de cassette gravades per la inexperta mà d’un jove intrèpid. Una florejada catifa ajuda a treure un pèl de fresca als hiverns del Cau. Parets primes, sostre d’uralita. Estius de foc i gelats hiverns. En una raconada el llit de matrimoni d’un amic. Se’l va canviar i, per sort, me’l va donar. Jaç baix, matalàs viatjat i aventurer. Un sac de ploma per companyia. Aires d’estiu.

Les migdiades al Cau són màgiques, voladisses. Finestrons, portes i espiells oberts de bat a bat, com el teu cos, com el teu cor, com el teu esperit, com la teva ànima. El vent dansa al voltant de l’home que somieja. L’oratge porta records d’altres cims, d’altres valls, d’altres contrades. L’aire roent d’estiu baixa amb força de la creu del Matagalls per impregnar-te els narius amb la dolça fresca, ara dels Pirineus, ara d’una brava cala, ara d’una daurada platja, ara d’un oasi africà, ara d’una selva americana. El refrec de les cortines i el repic metal·litzat dels agafadors et transporten a un prat verd enmig d’un bosc alpí. Ets dins d’una menuda tenda de campanya. La fosca t’envolta i les salvatgines et fan companyia en trafeguda dansa. No ets sol allà dins. En la diminuta canadenca, tens la benaurada companyia d’una dona. Et sorprèn. T’estranya. I no acabes d’entendre gaire res. Però després d’uns moments de dubtes, la felicitat se’t marca al rostre. Sou en una feréstega i impenetrable raconada del teu Montseny. Tens la sensació que us amagueu d’algú, però no saps de qui. Aquell pany de món és tan solitari que no recordes massa res. Comença a clarejar. T’aixeques. Surts sense fer soroll i t’apropes al rierol. Remullant-te el rostre recordes en Quirzet i la parella de policies que se’l van emportar de casa. Ara ho veus clar! Se’t fa la llum! En Quirzet i la Julita, que havien de venir amb vosaltres, ja no hi van ser a temps.

I és que, en la boira infernal que tapa els ulls dels vostres veïns, ells ressegueixen les llistes dels suspectes de traïdoria, dels somrients amants de la llibertat, d’aquells que encara avui es miren als ulls sense vergonya. Ara. Ara ho recordes tot. Ella i tu heu pogut fugir de Barcelona i ara, amagats al teu terrer, tens la tranquil·litat d’estar protegit pels teus cims i les teves valls. Omples un bol d’aigua del torrent. Un esmorzar amb quatre menges esgarrapades del rebost d’aquell mas amic.

Amb els ulls mig clucs encara, ella surt de la tenda. La mires i somrius. És tant bell el seu esguard! És tant bonica quan, amb la mirada perduda, s’ubica en l’espai que l’envolta al sortir del món dels somnis. S’apropa i et besa els llavis. Li passes un tros de pa i de formatge. Mengeu en silenci, admirant l’entorn que us amaga. Quietud. Els ocells són tranquils i piulen amb normalitat. Has après la parla del bosc, si algun perill s’apropa, ell sabrà donar-te raó i t’indicarà per on fugir. Al teu cap una idea: Amb ella al teu costat ets capaç d’encendre l’espurna de llibertat que desperti les consciències d’un poble adormit i espoliat. Ella, la teva Joana, i tu, el seu Serrallonga, sereu els artífexs de la recuperació de les consciencies d’un poble perdut en la boira imperial. Us aixequeu punys closos i mireu muntanya amunt. La suor de la victòria us amara el rostre i…

… les cortines de lona repiquen al teu voltant. Avui és Sant Joan i el sol de mitja tarda et remou i et fa suar. Obres els ulls i veus el sostre baix del teu Cau, de la teva solitària borda. Palpes el llit a la recerca d’ella, però només trobes el sac de ploma com a company de migdiada. Ets damunt del viatjat i aventurer matalàs, descanses en el teu jaç baix. Se’l va canviar i te’l va donar. El llit de matrimoni d’un amic que ocupa una raconada. Gelats hiverns i estius de foc. Sostre d’uralita, parets primes. Una florejada catifa ajuda a treure un pèl de fresca als hiverns del Cau. Moltes cintes de cassette gravades per la inexperta mà d’un jove intrèpid i algun disc. Un vell i tronat tocadiscos rescatat de l’apartament d’uns antic veïns helvètics. Una calaixera feliç d’haver-se salvat de les fogueres de Sant Joan. Un 386 farcit de programari lliure. Quatre atrotinades cadires, record d’altres tantes jornades a cala iaia. Un mundo curull de records d’alt valor sentimental. Alguna revista, molts més llibres, més llibres i llibres. Una viatjada cuina de campanya, companya de voltes i revoltes amb furgoneta pel vell continent. Lavabo menut. El Cau és una borda d’uns 60 metres quadrats molt ben portats que hi ha per allà a les llindes de Montseny i Guilleries i…

…de fons les notes de la guitarra d’en Django, del violí d’en Grapelli, del Quintette du Hot Club de France a l’estiu, al Cau del vell Ós Bru