El Cau de l'Ós Bru de Taradell

vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Jo tenia quatre anys quan la va cantar i des de llavors (més o menys) que hi he mantingut una relació d?amor i odi, d?aquelles que es mantenen amb els que es volen rebels, però són liders de masses amorfes. Veu de capçalera de les primeres revoltes d?infantesa, apoteosi del concert de les voladores de La Crida, rebuig durant anys i panys davant la revolta permanent d?un músic que, amb ulls llibertaris, veia massa quiet, massa estabilitzat i massa estimat pels muts botxins dels somnis. Ara marxa, la veu tossuda i ferma baixa de l?escenari, just en el moment en què aquells que en vam rebutjar el padrinatge, tornem a escoltar-lo.

Bon viatge, noi de Verges. Bon viatge, avi de Porrera. I que cap ocell trenqui l?armonia del teu cant. Un cant que, malgrat els anys, potser encara és necessari.