El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La carn vol carn (Ausiàs March)

A voltes, sents un só, una cançó, una olor, una mirada, una pedra, un cim, una flor, una vall, un detall. De cop, ho veus clar, et retorna com un glop del teu passat i veus la cadira, el focus, la sala fosca, l’escenari.

Dins teu saboreixes un d?aquells dies que et volies fondre i desapareixer, però que vas saber vèncer les pors del directe i deixar anar un dels més bells poemes parits per ment humana. De cop, et venen les imatges als ulls i tornes a entrar al fosc escenari amb la cadira a la ma. La deixes sota el focus que il·lumina un sol punt de l?escenari. L?ambient és càlid, però tu encara tens els neris a flor de pell. T?asseus a la cadira amb actitud pensativa i et concentres en el record del text. I quin text! Fas un sospir d?enyor que has assajat manta vegades i alces els ulls per escatir el púbic entre la fosca de la sala.

?No hi havia a València dos amants com nosaltres.? ? T?atures i prens aire.

"Feroçment ens amàvem del matí a la nit." ? Els nervis desapareixen i recites amb ganes –

"Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
com un costum pacífic de compliment i teles
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor era un amor brusc i salvatge
i teniem l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignoràvem el Petrarca i ignoràvem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
compreniem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estàvem en l’edat, i tot això
i
allò."

La gent trenca en un llarg i càlid aplaudiment quant arrossegues la cadira i comences a allunyar-te perseguit pel focus.

De cop, t?atures, et gires i els aplaudiments es clouen. Alces els ulls al cel i dius:

?No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs.?

Després dels anys recordes amb enyor que un dia vas recitar Vicent Andrés Estellés, que un dia vas triomfar. I ho recordes amb la càlida veu de l’Ovidi omplin l’estança. Llavors, et preguntes: Perquè vas deixar d?actuar?