El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La nit de difunts, mal que ens pesi, no és la que precedeix a Tots Sants, sinó la que la persegueix per entrar en el dia d’avui. Avui és dia de difunts, un ajornada que, en els temps que corren, es pren pel broc gros de la por que se’ns arrapa al moll de l’ós.

En temps modern, la gent se’n fot del mort i de qui el vetlla. Però ho fa, perquè li té molta por. La por a la mort és best-seller sentimental i tothom corre com empaitats vers un objectiu tant material com inútil.

Però xiquets, fins a la mort, hi arribarem vius i, un cop al penya-segat totes aquestes materialitats d’ara, ens seran inútils. Arribem nus i marxem de la mateixa manera. Com diuen que diuen els nostres avantpassats més reculats: De la pols vens i en pols et convertiràs! I que bonica que és la pols, carai!

I justament sóc a l’era d’un mas inventat, quan sento les esquelles
d’un ramat i la veu de qui les mena: L’avi Jaume, gorra al cap i
armilla de bona pana, davant les vaques s¡acosta. Al darrere, hi va la
iaia. Ell, sorrut i discret. I ella, amb ulls brillants i cara alegre.
Car tornen de la bassa per viure un any més, la nit que els apropa als
seus hereus, a la sang que corre encara per venes ben vives i humanes.

De cop se sent un soroll, terrabastall de juerga catalana. I ja
arriba un 8 i mig cremant pneumàtic damunt l’asfalt. En Josep, el meu
cosí, del cotxe ja se’n salta:

– QuÈ, noi! Ens trobem una altra vegada?

Més a poc a poc, arriba un camió. Un d’aquells d’atrotinats que
s’han perdut pels records de la contrada. I ja en baixa l’avi Josep,
acompanyat d’una bella dama. Quan la miro ben d’a prop … és la iaia
qui l’acompanya! I que carai, l’avi encara porta la bosseta amb els
quatre bolets que ha trobat prop de sa casa.

I eus aquí doncs que la nit se segueix ja dins de casa: El manya i
la seva muller, el bon pagès i la dona de bé, fins i tot, el bon sagal,
emportat en mala jornada, s’asseu als escons que, voltant la llar, fan
rotllana.

Ai, però, que no hi som tots! Ai que encara falten els músics. Els
músics que faran gatzara. I vet aquí que arriba en Toneu amb el tible ben agafat i, com sempre
pensant en els seus, ja ens demana postres de músic, i quatre rals per
una Cobla que s’ha fet pels volts de casa! Però que sento, no és un sac de gemecs això que sona
llunyà? Com un esperit rediviu, n’entra en Perona amb la Maria penjada:

– Toqueu-li el cul a la Maria, que jo aniré tocant mentre feu el traguinyol del millor vi de la contrada!

– Perdoneu que faci tard, però és que hi ha tant de bestiar pels
prats d’aquelles muntanyes, que les eugues de Rojà em semblen molt més
entranyables.

Ja us podeu imaginar qui ha dit aquestes paraules: És en Cisco del Carol, l’eugasser de les alçades.

Quina festa! Quina gatzara! Tenir-los a tots tan a mà! I quin gavadal de saviesa, la que tenim aplegada!

Però, ai do! Que han fet amics! I eus aquí que dels prestatges ja es
despengen un xic crescudets alguns dels escriptors que m’han captivat
el magí i també un bocí de l’ànima: Calders i Benguerel, Boris Vian i
Thoreau. Fins i tot, Pedrolo, Estellés i Fuster, en Traval i el gran
Jordana.

Quan intento aquietar el cap, el silenci és ben romput. I és que
entren expansius el Doctor Livingstone i en Hemingway que parlen de la
gran Àfrica. I quina gentada que hi ha i com s’estimen i es parlen. A
la voreta del foc encès, tot és vida i torrar castanyes. Se’m fa
difícil fugir, de fet no en tinc caps ganes. Em deixo portar per les
converses de tant esperit eixerit, de tant d’amor concentrat al foguer
de la meua casa.

Però, qui hi ha en aquell racó? Qui s’amaga de la gentada? És l’Unclu més intel·ligent de la
nebulosa tecnològica que m’amara!

Però ai las que no hi som tots! Amb parsimònia i pas de bou, conill
a les mans i un bri de palla adornant-li la cara, ja n’entra l’unclu
Sidru tot excusant, sorrudament, un manat de generacions que, per
atendre d’altres hereus, no han pogut passar per casa.

I només falta la tia monja que, deixant Fernando Poo, m’ha vingut a contar un relat farcit de sants i amb alguna beata.