El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El Camí dels Enginyers, ens diu el guarda del Refugi de Coma de Vaca, va ser traçat els anys 50 del segle passat per tal de facilitar el pas dels Enginyers que havien d’estudiar la possibilitat de fer una pressa al lloc on el Torrent de Coma de Vaca es troba amb el Freser. Van construir-hi dues cabanes (l’antic Refugi Manelic i la cabana dels Pastors) i van posar pluviòmetres per veure la quantitat de pluja que hi havia a la vall. Finalment, van decidir no fer el pantà previst, peró es va quedar el Camí com a variant del GR-11 (Sender que mena del cap d’Híger, al País Basc, al nostre cap de Creus).

Un matí sense núvols és el que ens trobem quan girem al costat mateix del Refugi per prendre el Camí dels Enginyers que en tres horetes i mitja ens ha de portar fins al Santuari de Núria. El primer tram del recorregut va sortejant roques i torrents que baixen del Torreneules carregats d’aigua. Un parell de pasos volats tenen cablejat per agafar-se i, en un altre tram, un parell d’esglaons ajuden a superar un desnivell. Abans de tot aixó, però, dalt d’una roca veiem una estatua d’un isard. Ah! No! Perdó, no és una estàtua. Mou el coll i ens vigila. Té una sola banya i, tot i que ens hi acostem, no marxa. Quan ja hem passat a prop seu ens girem i ja no hi és. Un tros més endavant, trobem un ramat d’isards d’uns 10 exemplars que també ens ullen i ens eviten. Més endavant en veurem un, que saltarà dues parets de roca amb dues gambades per seguir avall cap a l’engorgat.

Ja més endavant, el Camí dels Enginyers s’obra en prats verds i manté una mateixa alçada. Aquí ens trobem una família -pare, mare i dues filles d’uns quinze anys- que ja ens haviem trobat ahir al coll de Carançà-. Més endavant, un parell de nois i una mossa que es pensaven pujar al Torreneules però han equivocat el camí. D’allà es veu l’Alberg del Pic de l’Àliga i a sota seu hem de fer una marrada per què el camí és ple de vaques i no sembla que vulguin sortir. Som a la darrera creu del Via Crucis de Núria. Som a Suïssa? Hi ha molta gent, no? El Santuari sembla una miniatura perfecta des d’aquí, la remor del telecabina al Puig de l’Àliga ens fa nosa a les orelles, el xiulet del cremallera que arriba a l’estació, pel pantà fan piragüisme i hi ha gent descansant sobre una catifa verda i cuidada davant per davant del Santuari. Triguem mitja horeta en travessar pausadament aquest complexe turístic on ens sentim extranys en terra forastera. Fem una queixelada sota l’indicador del camí de Fontalba i descobrim que ens estem quedant sense aigua. La mandra pot més que la set que poguem tenir i no baixem a buscar aigua a cap font del Santuari.

El camí de Fontalba va pujant per un bosquet de pi per anar voltant tot seguit la Falda del Puigmal. És un camí força transitat. En el seu primer tram, coincideix amb el Camí de les Coves, una de les opcions de passeig per als visitants de Vall de Núria, i, després, més amunt és un dels camins utilitzats per accedir al Santuari des de la pista o per “pasturar” pels volts de Fontalba. Famílies i més famílies, un grup de joves ajaçats en les runes d’una vella cabana de pastors, una trentena de mosses -col·legi de monges, potser?- fent el camí cap al Santuari, tres ciclistes tot terreny, un parell de parelles passejant prop de Fontalba, el Puigmal a la nostra dreta. Cotxes i vaques barrejats al cim de la pista. L’últim glop d’aigua. Queden 12 quilòmetres de pista fins a Queralbs. Per què no haurem pujat amb dos cotxes i n’haurem deixat un aquí? Són les dues de la tarda. El sol fa mal. No hi ha aigua. Un revolt, dos revolts. La pista és allà baix. Aquí comença un camí, un prat inclinat i per allà torna a sortir el camí cap a la pista. Si ho faig em salto dos revolts. Vinga va, que fa baixada. Prat avall, baixa l’Ós Bru cercant el seu bon amic el bosc. “És d’aigua aquesta remor que sento?”. La font dels Pastors, el cap sota l’aixeta, la contimplora plena. I l’Ós que es posa a cantar. Les teulades negres de Queralbs no es veuen tant lluny ara. I els cotxes que passen sembla que no aixequen tanta pols. Un parell d’hores després, l’Ós Bru arriba al poblet de Queralbs, a l’aparcament de l’Estació del Ferrocarril i veu el cotxe. Treu la bosseta de fruits secs, es posa la cantimplora al costat i espera el seu company que allà dalt a Fontalba s’ha embrancat en l’ascens a un pic proper.

Si aquest camí voleu repetir
un consell us haig de dir.
Deixeu un cotxe a l’estació
i un altre a Fontalba
així us estalviareu la calda
i gaudireu més de l’excursió.

Et fa una suau Festa Major per descansar?