El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Divendres al vespre, Can CostiFont acull dos actes:

– La Ràdio presenta l’Exposició del seu 25è. Aniversari: Molts records, sons que es creuen i fòtils del ram ajuden a escatir la gesta que es commemora.

– En paral·lel, el Centre Excursionista presenta un dels secrets més ben guardats de la contrada: Quin és el renovat recorregut del nou Sender de Taradell?

Dono un cop d’ull al primer i m’endinso en el segon.

Arribo un xic d’hora i aprofito l’estona per amarar-me de versos: És Abril Poètic a la Biblioteca i l’art de la rima hi fa acte de presència en acurada presentació. Les autores, i algun autor, són veïnes i veïns del poble. Ai, Taradell, Taradell, vila de lletraferits!

De mica en mica, arriben els protagonistes: en Josep Munmany, l’alma mater d’un projecte coordinat amb aires d’esquirol; en Jordi Baucells i Colomer, biòleg amb arrels al Feu i Can Talaia; el sempre tafaner Mossèn Pladevall, amb qui intercanviem quatre impressions sobre Internet i els projectes que, com sempre, porta entre mans; la Carme, amb els nervis propis d’una posada en escena que ha de dirigir; el sempre fibrat Conrad Blanch, alpinista i excursionista amb qui ens uneixen els aires d’una vila que ens va ajudar a retornar la salut; i, aterrant a corre-cuita, Mossèn Baucells, alumne de Mossèn Vilacís i director actual d’una de les capçaleres històriques de la premsa local: la Revista Taradell.

Entre el públic, un munt de socis, cares conegudes, companys de camí, regidors de govern i força veïns. Arriben caixes: guies i mapes. Darrere seu: la premsa… i les autoritats oficials que venen del Consell Comarcal.

Comença l’acte i, a la taula, dos del clero, dos que en saben i dos que no ho sé. De peu, l’única dona que avui ha de xerrar. La Carme pren el micro i es posa a parlar.

Dolços mots d’agraïment, entre ells a dos llegendes: Joan Montaña i Josep Camps, anònims mantenidors eterns del vell recorregut que avui canvia. En acabar, un avís: Si no ens volem perdre, esperem una mica que acabin de marcar.

Tot seguit, el vocal de la FEEC que porta la cosa dels senders, ens fa conèixer quelcom més: I és que amb el llibre que fullejo s’inicia una nova etapa en les guies de senders. A partir d’ara, s’aixeca el cap del camí per mostrar el gruix del territori que es trepitja. Les noves guies fan les funcions d’ulleres al passat: natura, cultura, història, … Coneixement i riquesa!

Seguidament en Conrad Blanch es pregunta si l’excursionisme està en qüestió. I respon que, amb una sala tan plena, ja es veu ben bé que no.

La guia, diu l’alpinista més nostrat, termeneja dues propietats: la de l’esport competitiu, de resquitllentes; i la del lleure vivencial, humanista, turístic, de proximitat, ben de ple. En el seu parlament, infla els pulmons d’un país que treu pit: Terra variada, saludable, “on vaig aprendre la calma” d’uns camins de pau i repòs. La descoberta d’un mateix i d’un territori es reflexen, segons la seva intervenció, en el renovat sender i els documents que l’acompanyen. De fet, confessa en veu alta, els camins que voregen la vila i l’art de buscar bolets van ajudar-lo a superar una sotragada i el van animar a enfrontar-se al repte de l’Everest. La plaça que ho commemora és un dels espais referenciats en la guia.

Després d’en Conrad, assistim a un refiladís duet que ens fa un tast ben sublim: Si el fill del Feu i Can Talaia, com juganera oreneta, s’envola pels aires de la natura d’un país afaiçonat per mà humana; en Ton de Can Parrella, en contradansa, refila com rossinyol l’alegre càntic de la història.

Del concert, dues perles:

– “Si no coneixes el passat, no tastes de debò el lloc on ets”
– “La Font Gran és mare del nostre poble i el Plàtan monumental, arbre de la llibertat”.

I després, Mossèn Baucells. Com metòdica formiga amb botes de gegant posades, salta de nom en nom, d’indret a indret, de vinya en vinya que ja no hi és. El mapa és una primícia en presentació innovadora. Fruit degotat del saber,  recull destil·lat per alambí de tres vasos (Mn. Vilacís, Mn. Baucells i l’Arquitecte Solagran), la toponimia del veïnat. El dipòsit: la Revista. En les ombres, Gamma d’Arquitectura i en Mauro Mas.

Parlen polítics, s’acaba l’acte. Copa de cava i a sopar. És tard i jo me n’excuso. I és que l’endemà al matí amb un savi de peu pla, ens n’anem a buscar murmures i, com no, cap a esmorzar.

Forquilla i ganivet a taula. Gent del poble, gent afable. Ai! Delícia de pagès amorosament cuinada que despertes en un ós el bell art de la passejada:

Refent el sender vell
de Viladrau a Taradell,
si el pensament no té cura
s’inflama amb la natura.

Fulles menudes
estiren branques,
i, com gotes, transparenten
la llum que les alimenten.

Terra humida. Ha plogut?
La ventada ha arrancat arbres!
Més que pluja, un bufarut!

De cop, un esquirol
corre, salta i ja s’enfila.
Fa el que vol
i se’n refila.

En l’horitzó,
serenades,
nevades testes són plantades
damunt ses faldes colrades.

Retall d’història,
Pont de la Sala,
amagat en les boscúries
renova velles penúries.

Passa el temps?
No me n’adono!
D’un sospir
sóc al Castell.

De Taradell,
l’altiu campanar
xic em mira
sense refilar.

Arcaic Canigó,
qu’al Puigmal espantes,
amb el baf de ton dragó,
en núvols el tanques.