El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Alguns coneguts i saludats m’han demanat el per què d’un motiu com el que apareix signant les aportacions d’aquest bloc -l’ós bru sots l’Enclusa de Taradell- . El viatge d’avui ens portarà, si em vols acompanyar, a les reserves índies dels Estats Units de Nord-amèrica i a les codinetes i els turons del municipi de Taradell.

Estats Units, la terra de les oportunitats. Un territori inexplorat. El Dorado. La terra dels emprenedors fets a ells mateixos.

A la capital de la "entertainment society" actual vaig viure durant unes escases tres setmanes d’agost de l’any 2001. New York, New York. Llums, colors, grans avingudes, edificis victorians, caves de jazz, restaurants de luxe, talk shows, races, metro, olors. Una ciutat en ebullició constant. La vil·la de les oportunitats. El lloc on tothom pot pujar i baixar. El somni americà. Una engruna d’humanitat. My corean brother. Un concert gratuït en un parc, el festival del Hudson River. Una japonesa. Una coreana. Una brasilera. Ciutat, ciutat. Espectacle, espectacle. Show business. Ufff! Molts impactes vitals per tant poc espai de temps.

Agost del 2002. Arribo cansat d’un esgotador viatge a l’hotel del carrer 43. L’entrada en autobús a Manhattan ha estat un suplici. La meva dissenyadora coreana segur que ja no esperarà a la cantonada on haviem quedat. Arribo tard. Una vegada que havia d’arribar d’hora i arribo tard! Merda!

Al dia següent, el jet lag em fa llevar-me a les dues de la matinada. És clar, serien les vuit del matí a casa meva, però no a la ciutat dels gratacels. Aquesta tarda comença l’aventura. Arribar a San Francisco rodejat de desconeguts en una furgoneta. Els Badlands. Mother Earth Spirituality. La Pine Ridge Reservation, darrer reducte del poble Lakota, una de les tribus indigenes americanes més pobres dels Estats Units. Per l’espiritualitat d’aquests pobles, tota persona té un referent en la natura, una bèstia germana en l’esperit i l’ànima, una bèstia que solen descobrir en la hanbecheyapi, la cerimònia íntima, individual que fa tot índi passant una nit al ras, damunt d’un cim aillat, en contacte pur amb la natura. Quin és aquest mont totèmic per un indigena taradellenc? Només hi ha una resposta possible, el mirador del Matagalls, el mirador del Montseny, la roca inversemblant que domina l’accés llevantí de la vila, l’Enclusa.

Més enllà de les misèries humanes, més enllà de qualsevol dels nostres problemes quotidians hi ha quelcom d’impressionant: Quantes coses ha vist el Matagalls des que va nèixer? Quantes bèsties han circulat per les seves faldes des que es va aixecar de la terra?  

La meva bèstia de referència és l’ós bru, ànima germana, experiència comuna. Quan dormo, quan somnio, em desapareix el neguit i veig boscos amb la mirada d’un ós mascle adult. I és que l’ós mascle és un animal solitari, però molt tafaner i afectuós. Durant tot l’any viu sol i defuig els grups. Té un territori propi on viu i només es junta per aparellar-se i procrear.

Doncs, bé, m’agrada caminar sol, tafanejar i mostrar interès i afecte per la resta de bèsties que viuen en aquest món. De fet, la única cosa que no comperteixo amb la meva ànima bessona és la promiscuitat sexual momentànea. Soc enamoradís de mena, això si; i justament aquest fet és el que no em fa ser una "sex machine" procreadora.

L’ós bru és la meva bèstia, dolça i afable quan es necessari, dura i malcarada davant la contrarietat.

I l’Enclusa és el punt més alt del meu poble. Una roca aguantada de manera impossible i encimbellada per una senyera catalana. Des del seu cim, la vista és màgica: La Plana de Vic amb el turonet de Tona, el Matagalls per la seva cara nord i la maravella màgica i emboscada als seus peus, les selvàtiques Guilleries, cau de mites i llegendes, de bruixes i bandolers, de misteri i llibertat.

Una ànima llibertaria com la meva necessita de les Guilleries, aquest espai boscós que neix a la porta del meu cau.

Els humans som biològicament primats, però intel·lectualment i espiritualment escollim entre ossos i llops. El camí del llop és familiar i social, el camí de l’ós és solitari i reflexiu. Els ossos viuriem sempre sols, a la muntanya, penjats dels estels, en companyia de l’entorn i dels passavolants. Els llops temen la soledat, es fan por a ells mateixos i viuen en ramat, en familia, circulant pels boscos sempre en companyia. Necessiten aparellar-se i tenir descendència. Els ossos no podem estar massa temps en societat. Necessitem tenir espais propis, privats. Necessitem desconectar per sobreviure. El llop és "comunista", l’ós és "anarquista"; el llop és "socialista", l’ós és "llibertari"; el llop és "dependent" i "dependentista", l’ós és "independent" i necessàriament "independentista".

Potser tot això son reflexions provocades per la impossibilitat manifesta de ser llop. Però sempre m’ha agradat ser ós i caminar pel món en solitari, coneixent-me a mi mateix a través de la natura que m’envolta i dels estels que il·luminen el meu camí.

"No demano riqueses, ni amor, ni un amic que em comprengui, tot el que demano és el cel sobre meu i el camí sota els meus peus."
                                                          Robert L. Stevenson, ós vuitcentista