Les muntanyes de la lluna (1) Emulant Francesc Pujols
Deixa un comentariEncara no s’havien ensumat les revoltes del nord d’Àfrica, que el meu compte corrent es buidava per a fer la reserva d’un parell de passatges cap a l’Aeroport Internacional d’Entebbe, via la ciutat del Caire.
Passada la primavera, una xicota força amable em deia que, per motius aliens a la companyia, anul·laven el vol del Caire a Entebbe del dia 1, i que, si volíem, podíem marxar el dia 2 des de Madrid o marxar el dia 1 d’agost des de Barcelona, fer nit a la capital d’Egipte, i seguir el viatge l’endemà. Em va dir que ells ens pagaven l’estada i, ressonant-me les paraules d’en Francesc Pujols entre les neurones mig endormiscades, no vaig dubtar en escollir la segona opció: Visitaríem la capital del Nord d’Àfrica.
Ens trobem doncs al Baron Hotel Heliópolis. Un establiment que em resulta força romàntic i decadent. Un allotjament que, vist des de l’exterior, no sembla contenir la decoració de Les mil i una nits que ostenta el seu interior. Nosaltres ho veiem tot amb el cansament del viatge i de les horetes d’espera a un aeroport de paperassa inacabable. Hi hem arribat tard i, la bona gent del lloc, ens fan sopar pel grupet de gent en trànsit que acabem d’arribar a l’hospedatge. A l’aeroport, la gent d’EgyptAir han complimentat els ferragosos tràmits i, gràcies a ells ens hem estalviat els dinerons del visat d’entrada. Sortim, però de les instal·lacions, sense passaports i amb un paper que, segons cop, recorda els salconduits de la Segona Guerra Mundial: un paperot rebregat i escrit en un alfabet que ens resulta impenetrable.
L’endemà, amb quatre monedes egípcies a la butxaca, esmorzem de self-service i iniciem la dialèctica amb el cap de taxistes de l’hotel: Com és que no volem anar a les piràmides? Per què ens entestem ha anar a la Plaça Tahrir? En el seu concepte de viatger occidental, no hi cap el fet que malbaratem les hores egípcies, visitant la ciutat actual i no pas els monuments tradicionals, la joia més preuada i curulla de fama.
La circulació des del barri del l’aeroport al downtown és refutudament caòtica. En aquestes hores del matí, quan la gent es dirigeix a la feina, costa Déu i ajuda passar el pont del 6 d’octubre, la porta d’accés al centre del Caire. El nostre taxista aprofita la congestió per seguir-nos alliçonant dels perills del nostre destí, i per intentar convèncer-nos d’un recorregut turístic que, a ell, li aportarà més beneficis – tot i que no ens ho diu – i a nosaltres, no deixa de repetir-nos-ho, més seguretat.
La plaça de la revolta és una gran extensió, creuada per carrers i avingudes i un grapat de places. A un costat, el Museu Egipci. A l’altre, la Universitat Internacional del Caire. I, com si d’un àrbitre es tractes, la seu d’un banc de dimensions remarcables. Davant del banc, una columna de policies am roba de camuflatge fa maniobres. Amagades en un lateral, una corrua de furgons, farcits de policia vestida de blau, passen les hores de la jornada. I la rodona central és segrestada per un altre grup de policies – antidisturbis ben armats- que, aguantant l’assolellada amb el casc al cap, miren de reüll a la munió de gent que hi ha en una cantonada. Trec la càmera per fer una foto i, un senyor molt educat, em diu que no ho faci, que la ranxera que hi ha al costat nostre és plena de secretes i no els farà cap gràcia la meva instantània. Després, torna al bar d’on ha sortit i, nosaltres, decidim carrerejar pel centre d’una ciutat farcida de pintades al·lusives a un govern derrocat i a una nova democràcia que vigilen a cada cantonada.
El barri per on ens movem és farcit d’edificis oficials. Tots ells estan sobreprotegits amb tanquetes, filats provisionals i policies armats amb bastons. Davant de cada edifici, un grup de gent que parlen entre ells, seuen a terra i vigilen als vigilants. Els primers tenen un posat molt més seriós que no pas els altres.
Vora les aigües del Nil, la calma ens envolta i baixem un xic la guàrdia. En passar per davant d’un hotel, un home molt instruït, car porta ulleres i front ample, ens diu que és enginyer agrònom, que té grans extensions de flors vora les aigües del Nil, i que és professor de la Universitat Internacional del Caire. Mentre anem parlant de flors, perfums i lloances a Espanya, ens va conduint fins la seva botiga. Serà el primer d’un seguit de venedors de perfums i papirs que, aquests si, són el veritable perill de la metròpoli africana.
Desempallegats de l’home dels perfums i els papirs, tornem a Tahrir. Hi tornem per barrejar-nos entre la gent i, la seva manera de fer, em recorda a les tertúlies culers de Canaletes. Abrandades converses que, no fa pas massa, es repetien a la plaça Catalunya entre tendals i barraques. La curiositat i el sol ens fan entrar al bar d’on va sortir el nostre primer àngel.
Allà, un parell de deliciosos tes i una pipa d’aigua són l’acompanyament ideal per camuflar-nos entre els parroquians i tafanejar-ne les confiances. Homes i dones, molts d’ells vestits a la manera occidental, fumen i beuen te, ben arrepapats a les seves taules. En una raconada, un grup de gent xerra tot fent rotllana. I un, de pell més fosca i samarreta de Michael Jackson, va movent-se de taula en taula, tot parlant en veu baixa. De cop, em mira i aixeca un parell de dits. És el símbol de la victòria? Ai! Que fèrtil que és la meva imaginació! Oi més, quan després els veiem traginar cadires, bombones i menjar per les voreres que envolten la plaça.