El Cau de l'Ós Bru de Taradell

"Oh. muntanyes escarpades, / abundantes en turons, / en minúscules collades, / en dreceres i racons,  / en afraus inesperades / en llombardes i saulons"
                                   Guerau de Liost (1908) La Muntanya d’Ametistes

Aquests versos de Jaume Bofill i Mates estan dedicats a una de les contrades menys visitades del Montseny. Jo l’he recorreguda aquest diumenge. La vols conéixer?

Ja fa una colla d’esmorzars a  Puig-l’Agulla que em deia que havia de prendre el tram del Meridià Verd que, tot just a sota del Puig que dona nom al Santuari davalla vers les Guilleries i el Montseny.

Avui he tingut la oportunitat i la decissió per emprendre aquesta vella aspiració.

El camí comença en baixada per un roquissar propi de les terres taradellenques. És un matí boirós, molt d’aquestes contrades i, de cop i volta, sorprèn una urbanització que trenca l’encant de la caminada. A llevant de la urbanització, una construcció d’altres temps fa funcionar el magí, la memòria et mena a temps reculats i la imaginació s’envola per veure-hi allotjat a algun capitost nyerro o cadell. Torre de guardia, llums antics, finestres quadrades i arrodonides amb porticons i un nom: L’hostal de la Guineu.

El camí, durant un tram asfaltat, es desvia cap a l’esquerra per trobar el Torrent de Fàbregues que, de primer, creuem per un pont de fusta, tot just superat un camp de verd primaveral i, després, tornem a creuar per un pont de la carretera que mena la gent de Viladrau cap a l’Eix Transversal.

A l’alçada de Puig de Fàbregues -impressionant mas avui convertit en la casa que, quan jo era menut, aprofitàven els jesuïtes per a fer-hi les colònies-, voltem la casa per endinsar-nos en un paisatge màgic. I és que, malgrat cent anys de presència humana, les Cabrades conserven encara llurs turons, dreceres i racons i mantenen les afraus cantades pel senyor del Montseny. Carenant aquesta serra el camí ens permet veure el Turó de l’Enclusa de Taradell i tota la seva serra. Sempre m’havia preguntat també quines eren aquelles muntanyes de l’horitzó proper i ara, des de les Cabrades, saludo al meu bell espai de repós. És d’aital bellesa i varietat el paisatge d’aquesta terra que, quan te n’adones ja estàs caminant pels primers carrers senyorials del Chamonix del Montseny. Viladrau, té enfront el seu Mont Blanc particular, el Matagalls, i alçant la vista es veu el seu Gouter, el Santuari de Sant Segimon, encimbellat per l’ermita de Sant Miquel del Barretons. I amb aquesta visió és amb la que ens trobem amb edificacions que ens recorden la del centre alpí assenyalat. O no té aquest aspecte el monumental edifici del Centre Cultural Europeu de la Natura que deixem a mà esquerra?

Un cop a Viladrau podem fer una sortida que no depasi els 20 quilòmetres de marxa si tornem a Taradell pel Casal d’Espinzella, residència de muntanya dels senyor Vilademany i de Cruïlles (si les neurones no em juguen una mala passada); la Roca Pastora i el Vilar del Bosc. Però les dues hores escases emprades per arribar a l’antiga parroquia de Taradell m’animen a seguir el camí marcat, creuar la Riera Major i acostar-me, primer, a la Font de l’Oreneta; a Can Bosc, tot seguit; i a l’Ermita de l’Erola que em serveix de Tête Rouse d’aquesta ascensió. Un mós en el porxo d’aquesta ermita em permet llegir la data de la llinda de l’estable del bestiar, 1659 -si no m’erro- i de la porta petita de l’Ermita -1641, si no m’equivoco perquè tiro de memòria-. També em permet rememorar els primers castanyers monumentals d’aquesta zona i el ramat d’ovelles closes al mas tot just passat.

Estant assegut en una de les pedres d’aquesta porxada, amb un planell a la mà, detecto la proximitat de la Sala de Viladrau , el mas originari del bandoler més conegut de la contrada, en Joan Sala, Serrallonga, i penso en arribar-m’hi, però m’adono que em pot servir d’excusa per repetir la passejada tot reseguint la casa d’en Joan i la d’un altre bandoler de renom de la contrada, l’hereu Antoni Espinzella de la quadrilla d’en Perot Rocaguinarda. Conten els historiadors que al 1610, el comissari reial va fer arrencar les portes i les finestres d’Espinzella com a càstig per ser refugi de bandolers i li va posar una pena de quatre-centes lliures en el cas que les tornés a posar al que l’hereu va respondre tot seguint amb el bandolarisme i formant part de la quadrilla del seu veï Joan. Aquesta nova ruta de bandolers, passaria pel Vilar, pel Turó de l’Enclusa i les cuines d’en Rocaguinarda i acabaria, com no, al coll de Taradell, lloc on en Montserrat Camprodon, un vilata de Taradell, matà el bandoler Toca-sons.

Tot aixó m’ha passat pel cap tot mirant un troç de paper i aixecant el cap per albirar l’encimbellada figura de Sant Segimon, la propera fita.

El camí de Sant Segimon està voltat de castanyers vells i soques pròpies de terrenys embruixats. De primer, la pujada és suau i les vistes sobre la Plana de Vic son immenses. Ben aviat, però, es creua el Torrent de l’Oratori i les parets de roca substitueixen la bonhomia del camí. Ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Com un vell ball de l’antigor, el camí del Santuari pren dimensions crítiques, però la proximitat del campanar, ens anuncia ja la propera parada. Portem més de 17 quilòmetres de pujades i baixades i toca tornar a prendre forces abans de seguir camí per la pista que, plena de revolts, ens portaria fins al Coll Formic.

Represa la marxa, ben aviat ens trobem amb les tres creus que, a dreta del camí, ens recorden novament la lluita religiosa contra la por que en temps passats aquesta contrada donava als seus propis veïns. Un tros enllà, un grup dina al Pla de Cent Sous, un altra pel cantó de Coll Saprunera, una parella s’estirgasa prop de la Font Clareta i d’ellà el Turó de Bac el camí ens porta al coll de Font Pomereta, on el vent que ens ha acompanyat durant una bona estona deixa pas a una calma curiosa i encimbellada per núvols aiguosos, però que no sembla que vulguin descarregar.

La baixada per Font Pomereta ja me la conec i és per aquest motiu que m’en vaig a voltar el Matagalls Xic per l’altra cantó i prenc una antiga pista que fent marrada em portarà també a Sobrevia. En aquesta pista, Taradell és la referència en l’horitzó. I, després d’una llarga baixada, arribo, finalment, a la carretera d’allà Sobrevia, d’on el camí em portaria cap al coll de Taradell i cap a la dutxa que, després d’aquesta sortida el cos em demana tot plorós.