El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un centenar de persones s’apleguen a la plaça de l’Esglèsia de Balenyà, el poble dels mil noms.

Quatre taules, ampolles d’aigua, algun porró de ví, … La gent es
porta el menjar, el cava i els vicis.Una tarima, dos altaveus, un equip
de música cedit per algun veï. El focus de l’esglèsia dóna llum a les
taules, les cadires i la gent que, asseguda, parla i riu. De fons la
remor dels trons dels més gangilasos, les fonts de llum dels més
menuts, alguna bengala i unes quantes piules. És Sant Joan, la festa
del foc i dels Països Catalans.

En aquest llogarret d’Osona, no domina el foc, però. Hi mana el
caliu, la flama encesa, íntima, íntegra d’un petit poble que volen que
sigui barri, però no n’és. A Balenyà tenen flama pròpia, la del Canigó
també hi arriba i s’agermana amb la llum que construeix qui s’estima
Balenyà.

Els grans parlen a taula. Parlen del poble, dels voltants, de camins
d’ara i abans, de l’estació del tren, dels veïns que hi van ser, que hi
són i, fins i tot, dels que vindran. El menjar córre amunt i avall
entre les taules, com la canalla per la plaça. De tant en tant, la
corrua de quitxalla puja a l’escenari, agafen el micro, es presenten i
fan el número. Un número improvisat, ara un ball, ara un joc, ara un
brindis de Sant Joan.

La nit s’escurça amb la mainada juganera corrent amunt i aball. De
cop, n’hi ha una que puja a l’escenari, menuda i decidida, pren el
micro i diu: Ja s’ha acabat”.

A toc de veu, la gent s’aixeca i segueix fent sentimental rotllana
mentre plega taules i cadires. La nit s’estira, mentre la gent recull,
s’escull i s’en va.