El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Se sentia paradoxalment més segur quan no tocava de peus a terra”
Pere Calders (1964) L’ombra de l’atzavara

Per fí ha tornat! En el darrer número de la Revista de la vila, ja la trobaven a faltar. Ben entrada la primavera i encara no s’havia decidit a parar a casa nostra. Però ara ja és aquí i ha recuperat el seu estatge a casa meva. Vols saber qui és?

Amb l’esquena d’un negre lluent, el cap amb tocs castanys i la panxa de color de palla, la veïna ha pujat des del Nord d’Àfrica a la recerca d’aliment. És àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta, sempre queda elegant. I el seu cant és fresc i durador. La meva nova veïna és matinera com ningú, es conforma al que la vida li dóna, distingeix qui li vol bé i qui li vol mal. I és l’alegria de la casa mentre dura la calor i els jorns son allargassats. Quan comenci la tardor, tornarà a marxar amb les seves companyes cap a terres més càlides. La oreneta de xemeneia, la meva bona veïna, ha fet niu en un lloc arrecerat de casa. De fet, i com ho fa sempre, són un parell les orenetes que estan tot el dia traginant palletes i arreglant-se el niu que deixen parat d’un any per l’altra.

Les recordo l’any passat, quan, en vol rasant, cercàven el seu niu. Enguany han estat més discretes i ja el primer dia s’han parat damunt del fil de la llum. Com pot ser que recordin amb tanta precisió allà on tenen el niu? On és el mapa? On és la bruixola? On és el GPS? On és la carretera d’asfalt que les condueixi a la segona residència?

Veritablement la natura és sàvia i la oreneta torna a parar a casa per pondre els seus ous i tenir nova descendència. Per mi, una nova companyia i una font per badar, per badar com sempre.