El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell. Dos països lligats per un fil invisble d’art i indústria. Fill del Poblenou, nét de Taradell. Recordo que, en aquell pis de Can Pep que l’àvia tenia llogat quan jo era menut, em parlava de la visita a ca la germana de Barcelona en aquells agradosos anys d’abans de la Guerra, temps dolços en els que a Europa es barallaven i, als “círcols” i ateneus catalans, germanòfils i francòfils discutien entorn d’una tasseta de te anglès i les indústries locals treballaven a tot drap valent-se de llur pacífica situació.

Quan era al Poblenou, l’àvia anava al Centre Moral que encara conserva edifici i activitats al carrer Pujadas. M’agradava l’àvia. La recordo esllangida i amb el cos solcat pels camins de l’experiència. La recordo vital… i preocupada quan ja no tenia forces per feinejar a totes hores com li agradava de fer. I quan em parlava del Poblenou, dels anys de joventut, de l’avi treballant per aquells verals durant la Guerra Civil i jo pensava en el pare ocupat com a oficial de primera darrera d’un torn del mateix barri, un dubte em creuava el magí: Quina era la pasta que unia el Poblenou i Taradell?

Eren anys de joventut eixalabrada i revolucionària i l’adoctrinament literari, els passejos pel Casc Antic i la recerca de llibres vells dels anys d’il·lusió llibertària i icariana em van menar a descobrir Benguerel.

Xavier Benguerel fou fill de casa afavorida -si més no va tenir temps per dedicar-se al vici d’escriure i relatar experiències d’un barri en ebullició on l’aiguabarreig de caporals i tècnics amb obrers, sense especialitat i vinguts dels mil-i-un punts d’Espanya, creava un ambient propi d’aquests territoris industrials on la fam acompanya als somnis-.

En Xavier sembla ser fill dels amos dels Tallers Benguerel del Poblenou. Per coincidència de dates crec poder afirmar que el seu fill -o un dels seus fills- encara és viu i es dedica al bell art de la composició musical. Si més no noms i biografies coincideixen en els temps de fugida cap a Xile després de la Guerra. Xile, la terra on va veure la llum aquella estripadora obra d’en Cèsar August Jordana que, sota el poètic nom del món de Joan Ferrer, combina en màgica unitat el món dels somnis i el dels carrers…. Ai! Coi! Ja em torno a enfilar per branques secundàries! Sempre badoquejant!

No sé quina fou la relació d’en Xavier amb la fàbrica de Can Benguerel que encara ara treballa arreu del món des de Taradell. Suspito que l’àvia m’hen podia haver explicat alguna cosa, però a vegades no escoltes a la gent i després ho lamentes tota la vida.

No sé si la seva relació amb el poble fou tan sols la del foraster amb possibles o fou la del fill de propietari industrial. El que si que sé del cert és que estiuejava per aquestes terres ja de ben jovenet. Però en Xavier no és pas el protagonista d’aquesta història. Ho son els treballadors de llargues jornades i condicions laborals de plena actualitat en d’altres latituds i els industrials del ram de l’aigua afincats en torres modernistes o neocolonials.

I és que Taradell és terra d’indústries, d’indústries i de treball, com he dit manta vegades ja. I el Poblenou ha estat el Manchester català, la terra de les oportunitats. Un Manchester d’origen tèxtil com els tallers de paraires i teixidors i els tints que hi havia a Taradell. Un Manchester que, com Taradell també, devia patir els anys foscos del canvi de l’artesenat per la maquinària i que, molt possiblement ensems, va viure temps revoltats i complots ludites per acabar amb els enginys diabòlics que prenien feina als obrers.

Els amos del Poblenou foren els amos de Taradell i els taradallencs somiadors compartiren sirenes i il·lusions amb els treballadors poblenovins i veieren junts les joies de les madames i les propietats dels amos. Mirall de luxe compartit, somnis de princeps blaus i princeses toves…

Els bons tècnics del poble baixaven a treballar al Poblenou, els bons tècnics del Poblenou pujàven a treballar a Taradell. I és que del Poblenou vingueren i al Poblenou baixarem. I aquest barri de Barcelona, que ha mantingut sempre la dualitat d’una petita burguesia industrial i un proletariat reivindicatiu, ha tingut una curiosa relació amb la vila tèxtil que, allunyada dels canvis tecnològics que sacsejaren el segle XIX, va trobar en les indústries poblenovines una taula de salvació on agafar-se i sobreviure. I aquella vella relació, unida pel fil del tèxtil, es manté al cap dels anys per un fil mundialitzat. La filatura pròpia de les classes mitjanes que viuen de la seva feina i de les hores que deixen en cases alienes o en espais de treball que els son llunyans.

Una mica el què hem fet sempre: Treballar i somniar. Somniar i recordar. Recordar i retrobar.