El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És vora migdia quan sortim del melic de Taradell.

El melic de Taradell és la Font Gran.

De la font, origen de la vila, en surt el fil, avui més ferm, que l’uneix a l’amorosa i propera mare.

Tot xino-xano, i amb bona companyia, resseguim aquest fil sentimental que, en forma de jove i juganera riera, s’endinsa a la vigatana plana.

El Moli de Més a prop, el Molí de l’Esquís,
el Molí dels Capellans. Acolorides flors i dolces papallones que ara
ens avancen, ara es paren, ara tornen a passar. Un xic enllà, el
sorprenent jardí de La Madriguera.
Poc després, el seu ramat d’ovelles. Les passes fan xerrar i els més
joves no deixen d’explicar aventures i retalls d’una curta vida que,
dins la llar, s’enterra en capes de televisió i màquines on es viuen
vides alienes.

Els terrers s’obren en horitzontalitzat paisatge. El cordó es perd
entre les intenses verdors de l’entrecuix d’una mare eterna. I és que
Taradell té una mare amiga en la pagesia de la plana.

Pel Molí de Bellpuig creuem la riera i arribem al Camí Ral. Un tren fendeix l’horitzó proper, mentre correm entre cotxes i ens endinsem a Mont-rodón. A l’altra banda de la via, el mas.

El mas fa olor de festa. Una festa que em
retorna a la infantesa. Una infantesa d’esgüells de porc tret a l’era
en ancestral requesta. Eren temps on cada casa tenia un porc. Eren anys
en què la matança era data assenyalada. El porc nodria lafamília un any
sencer i el dia de la festa, tothom ajudava. I és que la festa era un
dia de feina, un dia de feina a l’era i de més feina a la cuina, si es
pot. Després, venia l’àpat i la celebració.

Avui, però, hi som reunits en renovellada
tradició. Ja no hi ha matança, ja no hi ha l’esgüell del porc tret a
l’era, ja no hi ha el cubell de sang ni l’olor de pèl rostit; però la
festa si que hi és. I per això ens reunim a pagès, sense porc de mas, ens reunim en senglanada.

I és que avui porcs i vaques són part d’una potent i productiva
industria que dóna de menjar a força més gent que la que hi ha al mas i
a la casa. El senglar, però, encara aixafa camps i arruina massos en
bandada.

L’olla ha fet xup-xup, el cuiner ha
treballat tot un dia. Un dia de senglar i patates, de patates i
sofregit, de sofregit i cassola lenta. Una amorosa feina que fa patxoca
en la taula ben parada d’un mas de la contrada. Llarga taula on ens
reunim generacions i generacions: Enguany, no hi ha la iaia. I són els
avis i les àvies, els pares i les mares, els fills i les filles i, com
no, el tiet concu que tot s’ho mira amb el deix de la distància propera.

Des de l’era del mas, hom somriu i contempla els camps que no s’han
trinxat, els terrers que no s’han aplanat, l’ermita que no s’ha
aterrat. I els ulls s’omplen de vida, de vida i d’agraïment a un poble
que, no fa pas massa anys, va reclamar aquest tros de món com a propi.
Però a pagès hi ha sempre el temor, la por d’un oblidat que enguany no
s’ha produït. I és que … com es pot oblidar una mare?

El tren fendeix la plana i el vi recorre la
taula. El vi , el senglar, el cava, el pastís cassolà, la conversa. El
sol de la tarda m’espia traient l’ull a les corts: els porcs em miren,
les vaques em somriuen, les vedelles s’espanten, els godais fan corredisses, …

Damunt d’un turonet, em miro la plana: Camps de teca, bestiar de la
plana. Al fons, la C-17. Darrera el clatell, el Montseny i Taradell.
Carai! Amb Taradell!

Com de menut, m’apropo al paier, la cosinada
ja ha crescut i no hi juguem com abans, ara ho fan els seus fills i
me’ls miro i em sento temptat de llençar-me damunt les bales de paia. Aquella paia humida, aquella paia
que em recorda que sóc dins el ventre d’una mare, la mare terra que em
dóna de menjar, la mare terra que es lliga al poble per un cordó prou
fort com perquè les sirenes del progrés mal entès no l’hagin pogut
tallar.