El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La sort del treballador actual és que els preus pujen molt més que els sous. La segona part d?aquesta afirmació es negada continuament per l?evidència científica de les grans xifres macroeconòmiques que ens salten dia rere dia en informatius de tota mena i pelatge, però que confirma dia rere dia la mirada trista d?hom a la seva butxaca menuda i poruga.

Alguns potser dubtaran de la primera part de l?afirmació, aquella que considera com una sort aquesta trista situació, però és que aquest evident divorci entre preus i sous fa rodar el magí i ajuda a prendre decissions insignificants però tant productives com per deixar-se de restaurants i descobrir els plaers de la cuina i dels dinars de carmanyola.

El bon obrer especialitzat pot optar per incrementar els ingressos amb la pluriocupació o disminuir les despeses amb accions com la suara citada. No cal dir que la mandra congènita dels expulsats de l?Edoen ens fa, si som conscients del nostre estat primigeni, a triar la via fàcil, la de disminució de despeses. Aquesta ha estat la meva tria. Una tria que m?ha permès prendre carmanyola i fugir del cap i casal per anar a veure la ciutat des de les repelades altures de Collserola.

I quin plaer veure la ciutat a vista d?ocell, mentre es fa un mós.

Al Parador de Montbau hi bufa una airet fresc i acollidor. El ventitjol i un pic de sol fan que l?afamat obrer tingui una primera crisi. Ja no sóc a la feina? Ja han passat les vuit hores? Li costa prendre el pols a l?entorn, però ho fa. S?entaula sota l?ombra d?un pi escarransit i maltocat per la malura de la sobrepol·lucionada Barcelona i tanca els ulls.

Els obra. Alenteix el món. Gaudir d?un segon. És això la felicitat? Amb la carmanyola damunt la taula mira el mar. És tant bonic el mar a l?hivern!

Comença a menjar i reflexiona sobre l?odi que sent per una ciutat que no entén:

– Com hi pot viure tanta gent allà baix, tan apretada, corrent amb el pitu al cul tot el dia? ? es pregunta, tot peixent-se una cullarada de mongetes.
– Vès a saber ?li respon la dolça soledat de l?aire.

Ell, alça la testa:

– Carai! Quina enrampada! La brunzidera no era pas d?abelles, no! Que són aquesta munió de fils que porten la saba de la religiositat moderna. Perdre la por, combatent la foscor. Per què es necessita un Déu si hi ha llum? Ai! Senyor, quina pèrdua d?energies!

Acota el cap i pren una segona cullarada amb el cap inquiet en l?enrempada que fa córrer els llums de la ciutat post-moderna.

Poc a poc, però, la marinada li retorna la calma. Menja lentament. No té presa. Ningú l?espera. Se sap immortal per uns instants. La ferida, no li fa mal. El cor torna a bombar i l?obrer pensa que la setmana vinent, haurà de provar de menjar amb els ulls cap al nord, tot admirant el seu Montseny, aquell tros de Pirineu que es va esquinzar fa milers i milers d?anys i que sura solitari en un mar assecat pel pas del temps.