El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si és cert que un intel·lectual és algú que diu alguna cosa simple de manera complicada i un artista és aquell qui diu quelcom complicat de manera simple, jo sóc un intel·lectual en l’amor i un artista en la vida.

Assegut damunt del capó del cotxe, amb les cames encreuades, admiro una lluna plena, blanca, viva i reflexiono ploma en mà. Un nou jorn s’adorm i vora el mar l’admiro. Nits de Barcelona! Quants records amaga la fosca i primitiva ciutat dels prodigis! Quantes nits! Quanta vida!

El dia ha començat davant del televisor i l’ordinador. Rodasons i mots teclejats a la pantalla. Un nou escrit per la Revista del meu poble. Un missatge al mòbil. Noves tecnologies. Vells sentiments. Orgia literària de Taradell. El de llibres dedicat a un veí desconegut rodejat de públic conegut. Hi ha tanta lletra a Taradell? Poble de poetes, vila d’escriptors, algun que altre lector i, fins i tot, pintors, escultors i comunicadors fan la cort an Pladevall i Arumí, el pagès filòleg. Gràcies per avisar-me. Tu ja saps qui ets. T’admiro? Un dolç matí de dissabte, unes hores farcides de lletres desplegades per tots els racons de la llar. De Barcelona estant, per Taradell treballant. Com sempre. Respiro vila, la porto, com tot taradallenc, allà on sóc. No ho puc evitar. Com es pot arrancar un bocí de cor? Com se’m pot robar la vida?

El tacte aspre de la faixa, camisa vermella al cos, pantaló blanc. Avui és un gran dia. Avui tindrem casa. És nostra. Aquell somni de bojos, aquell somni d’uns folls pencaires esdevinguda realitat. El meu paper va ser breu, tangencial, tan sols en algunes juntes, donant la opinió. Sense més. D’altres van treballar-hi de veres. De nous, van prendre el relleu. Molts ja no són entre nosaltres. Trenta-set anys de vida donen per tant! Trenta-set anys tirant d’entitats amigues i de lloguer, però ara ja tenim casa. Des de l’entrada me la miro i no me la crec. Haig de passar les mans pels murs pelats, baixar als nous espais d’assaig, visitar la sala de juntes i el magne espai de l’arxiu. Pujar i baixar escales. Entrar als nou vestidors. És nostre? És segur? No és un somni? Ara tocarà mantenir-lo. Tenim local de colla castellera. Sabrem fer-nos mereixedors d’aquest espai? Sabrem guanyar-nos l’estima dels nous veïns? No tenim més remei que viure la nova llar amb l’alegria i el goig reflexat en les cares dels companys i les companyes de colla. Avui era un gran dia. Avui és un gran dia. Ho és pels que hi som, pels que hi van ser, pels que hi seran. Fent d’agulla al primer pilar del nou local, la meva ment s’ha perdut en aquells anys on, en la casa que hem tingut durant vint-i-dos anys, vam començara a amidar folres. Recordo els primers assajos de castells de nou. Amb el Juanito de baix. El pes de les crosses. El genoll dels segons. Ara ja fa uns anyets de tot això, però en l’arribada al nou local i amb els braços encreuats als genolls d’un altres segon, no he tingut més que rememorar els moments de goig, els dolços moments d’èxit de la colla barcelonina. Com diu Harry Chinaski, amb sarcasme bukowskià, tothom cerca l’èxit. Fer castells en vermell, bonica llegenda pel millor local on assajar des d’ara. Màgic, festiu, feliç. Costa de pair un pastís tant grós per un aniversari tant breu.

Chinaski/Bukowski. Factotum és un drama amb final… Bé, no hi ha final en les històries de desesperació. Bukowski és d’aquella colla que durant força anys vaig admirar, com Jean Genet, com Charlie Parker, com Boris Vian, com… La beguda fa a l’artista o és l’artista qui, cercant la simplicitat a la vida, prèn el fàcil i dreturer camí de l’alcohol i les nits d’insomni. Durant força temps, les ànimes en pena s’han arrosegat per locals infectes, per vides perdudes, per raconades carnals, per… És necessari? S’escriu millor? Els estats alterats de consciència són més productius? No t’ho preguntis. No paga la pena. Segueix el teu camí. Viu i estima. Estima i escriu. Les lletres, les paraules sempre surten. Saps d’on venen? Tens la necessitat d’escriure? Escriu. Potser no saps com, però els verbs flueixen dels teus dits amb una cadència rítmica, sincopada. El ritme te’l marca el texte, te’l fixes tu. Te’l diuen els teus sentiments…

Quanta vida! Quantes nits! Quants records amaga la fosca i primitiva ciutat dels prodigis! Nits de Barcelona! Un nou jorn s’adorm i vora el mar l’admiro. Admiro una lluna plena, blanca, viva i reflexiono ploma en mà, amb les cames encreudes, assegut damunt del capó del cotxe.

I és que, si és cert que un intel·lectual és algú que diu alguna cosa simple de manera complicada i un artista és aquell qui diu quelcom complicat de manera simple, jo sóc un intel·lectual en l’amor i un artista en la vida.

Espero que ho entenguis i no m’en facis retret.