Dos brindis per l’anarquisme
Deixa un comentariA la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia
Alella, 10 de gener de 1859
Barcelona, 13 d’octubre de 1909
“Infrinjan cada día alguna ley trivial que no tiene sentido, aunque solo sea cruzar la calle en rojo. Utilicen su propia mente y decidan si la ley es justa o razonable. De este modo, se mantendrán en forma, y cuando llegue el gran día, estarán preparados”.
Una nau espacial arribada del més enllà aterra entre el estrets carrers del fondo de Santako.
En un parc proper uns nens juguen envoltats per les parades del mercat setmanal. Gitanos, magribins, asiàtics, algun subsaharià i el toc exòtic d’un eurasiàtic immergit en la diversitat.
Amor a primera vista. Amor instintiu, irracional. Amor per una Catalunya oculta i amagada. Per una Catalunya arcana. Per un país construit per nouvnguts que van aterrant xopats de vitalitat.
La nau és una flamant biblioteca de nova planta i arquitectura moderna que hi ha construit l’autoritat local.
El seu interior és una illa de silenci perduda en un oceà sorollós i comercial . A l’entrada, una exposició de treballadors del món i unes guixetes de seguretat. Un xic enllà, unes màquines d’autoprèstec que no havia vist abans.
Em submergeixo entre els seus llibres i, com un cirurgià, n’extirpo un: Elogio del anarquismo, la darrera currada de James C. Scott, pagès, antropòleg i fi analista de la humanitat.
Arribat a casa, pujo al terrat, encenc la pipa i m’extasio amb el diàleg sublim entre el Puig de l’Àliga i la mar. Acabat el ritual, obro les pàgines del desobedient treball i em deixo seduir per una de les ments més ben moblades del panorama filosòfic actual.
El llibre és de lectura obligada i, en la seva quasi trentena de fragments, contrapossa la força de les menudeses a les voluntats estabuladores de les grans organitzacions i institucions, la diversitat de les riqueses locals a la força pentinadora de la normalització via dades – estadístiques, examens, auditories, estàndards de qualitat, … – i, per dir-ho en parlar pla, com la “gimnàtica anarquista” o, si la paraula grinyola, “desobedient” és més pròpia de pagès que de ciutat, de petits propietaris de la misèria que no pas de grans organitzacions obreres o revolucionàries.
El llibre dissecciona les revolucions i la lectura que se n’ha fet a posteriori i demostra com, qui es fa amb el poder, reescriu la història per amagar les petites desobediències que, acumulades de manera més o menys caòtica, van ser palanca fonamental del canvi.
Ara, que, els governants de la pell de brau no els cap al cap aquesta pacífica revolta de les classes mitjanes catalanes – entenent classe mitjana com aquell col·lectiu que va de la família Mas al venedor ambulant que té parada al mercat de Fondo, passant pel cooperativista i el botiguer de la cantonada – per assolir la independència i fer el seu propi Estat, llegir James C. Scott és gairebé obligat.
Per què… ves que no siguin aquests, els que tenen alguna cosa a perdre, els que estiguin movent la Catalunya que marxa, tot i les opcions clarament independents.