El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diumenge al matí, prenc els dos llibres que em va deixar un veí del poble del costat. Faig un mos eixut i començo a caminar. Avui volia anar al Gorg Negre, però la mandra em fa baixar a Balenyà. Baixar-hi, això sí, com es feia abans.

Amb el Dalai Lama i l’Albert Saez sota el braç travesso un poble engorronit per una boirina que adorm els carrers. El poble és silenci i calma. Quin plaer de diumenge!

Un gos em borda sense acostar-se gaire. Em deu tenir por. Surto de
Castellets pel sender de vora la carretera i, en arribar al camí de Can
Talaia, em decideixo a baixar per la carretera.

És curiosa la distància que hi ha entre el conductor i el vianant.
Anant a peu per una carretera és com millor es copça la fragilitat del
cos humà enclaustrat en la seva veloç crosta metàl·litzada. La inhumana
velocitat d’aquestes bèsties em frapa. Quan les condueixo no en sóc pas
conscient.

Amb els ciclistes ens saludem, amb els dels cotxes… no hi ha temps. Els ocells piulen als arbres: Els farà nossa l’enrenou?

Arribo a Balenyà amb poc més de tres quarts d’hora. Em sopta. Creia que havia anat més pausat, però es veu que no.

Després d’una xerradeta
amb parents i convidats i un got d’aigua, marxo cap a la Papereria.
Dissabte vinent, si tot va bé i no em perdo, baixaré al sopar dels Tonis de Balenyà.

Després, torno a agafar la carretera, però em desvio pel trencant d’Aigües Paitides.
Sempre he trobat curiós aquest arbre que fa desviar un xic el camí avui
asfaltat. Un xic enllà, el camí s’acaba en un camp. Un camp que s’ha
menjat el vell vial. Un vial que segueixo per la vora del camp i amb
els peus dins d’un torrent sec. El tren passa un xic enllà i m’el quedo
mirant una estona. Per què sempre que passa una d’aquestes bèsties m’hi
veig a dintre?

El pont sota la via és ple d’aigua i em
veig obligat a creuar-la per dalt. Sóc a Blanquers i recupero el Camí
Ral. Ciclistes de vestits llampants, famílies en bicicleta i algun
caminant. Vilacís del Camí. L’Hostal dels Frares. El camí s’asfalta i
cau dins Mont-rodón. Un tren passa pel baixador en desús. Un cotxe. Un
pare i una mare perseguint els seus fills. En una casa, música moderna.
En un altre, cops i reparacions. Més enllà, un xiquet amb patinet. Ull!
Que ve un cotxe.

En arribar a la
carretera em molesta la brunzidera dels cotxes. En un moment de descans
circulatori, la travesso. Una mossa fa estiraments: Torna o se’n va a
córrer?

– Bon diaaaaaa.
– Bon diaaaaaa.

So de motors de modelisme.
Un avió atrau els ulls cap a cel. Es creua amb un helicòpter. Sóc a les
envistes de La Verneda. Un xic enllà, n’hi ha dos que mouen els mandos d’aquestes maquetes de l’aire.

El
camp d’aeromodelisme de La Verneda atrau un tou d’afeccionats i hi ha
força cotxes aparcats. Jo segueixo el meu passeig cap al Ral.
Bordadissa de gossos.

– Bon diaaaaa – així allargant la a és com ens saludem per aquests camins.

Un xic endavant, un atleta em fa tenir gelos. És un bon espai per córrer. Ho haurem de provar algun dia d’aquests.

Can
Pla. I un campanar a l’horitzó. Inconfusible i rabassuda figura, sóc a
Santugènia. Un poble en creixement. S’hi fan cases noves i hi ha
quitxalla jugant en un parc.

Em desvio cap a Cal Monjo. Llagostera de Baix amb les seves vaques, El Generó, el Bosquet i, un xic cap aquí, el Vivet. Polígon força mort aquest migdia de diumenge, porta nord de la vila que m’ha vist sortir fa encara no unes hores.

La gana em fa córrer i m’afanyo a entaforar-me entre plats i olles. Sort que hem deixat alguna coseta a mig fer, sinó, sinó… hauríem de cuinar-ho tot.