El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Taradell-Aeroport-Gare du Midi-Hotel-Barri Europeu-Aeroport-Taradell. Uffff! Uffff! Ufff! Com una tramuntanada ha estat aquest segon viatge meu a la capital d’Europa. Com una bufada, com un somni. Aixó, com un somni, un passeig, un viatge propi de la Societat Xarxa. A la recerca de la informació de primera mà, explicada pels seus creadors. Vols venir?

El capità anuncia la ruta que prendrem per arribar a Brussel·les: De Barcelona a Tolosa de Llenguadoc, d’allí a París i de la ciutat de la llum a la capital d’Europa. És fosca nit, però em reconforta saber que per allà sota hi ha la meva comarca i és que el recorregut anunciat remunta el Besós, el Congost, sobrevola el meu poble i puja fins la capçelera del Ter per travessar els Pirineus. Però jo soc al passadís, lluny de la finestra que em mostri les llumetes de les vivendes i els carrers del meu estimat poble, de la terra dels meus avis, de l’hortet que m’alimenta al bon temps, del sostre que em resguarda del fred hivern d’Osona.

El sopar d’avui – vuit euros- ha consistit en una gomosa bagette de pernil especial Bodega -suposo que un nom per donar-li presència a l’escaduser aliment- regat amb una de les begudes més preuades de França, el Perrier.

De l’aeroport de Brussel·les sembla que no en puguis sortir mai. Els passadissos són immensos i dónes voltes i més voltes seguint les indicacions. Finalment, però, apareix la sortida de la planta 0 i a la menys 1, l’estació de tren. Vint minuts de trajecte i dos euros amb seixanta et menen a la Gare du Midi. El tren, de seients amples i espaiosos, permet destilar literatura damunt la tauleta que hi ha habilitada a tal efecte.

La Gare du Midi, al toc de mitja nit, se’m presenta grandiloqüent i laberíntica. De fet, les dues primeres sortides que trobo estan tancades i em veig obligat -amb algun altre viatger despistat- a tornar a les andanes i sortir per l’altra punta de l’estació. Finalment, arribo a un carrer que em resulta conegut i quatre passes i uns quants “sense-sostre” després arribo al preuat Hotel. Quina sort la meva de poder dormir en casa i quina mala jaia la d’aquells que pensen que els “homeless” ho son perquè s’ho mereixen. Potser la Bona Sort se la fabrica un mateix, potser n’hi ha que decideixen deixar aquesta societat de les curses, però el cor se t’encongeix en ciutats com Brussel·les o Nova York on el luxe dels barris de negocis conviuen amb la desestructuració de suburbis malgestionats i maltractats. Carda fàstic.

Em llevo d’hora, haig d’estar despert, la Jornada Informativa és en llatí modern (anglès) i cal estar amatent a les explicacions dels “amos” d’Europa. De fet, he vingut a cercar sang -recursos, diners- pels barcelonins. I m’ha sorprès el meu propi nivell d’anglès i la meva mateixa capacitat per entendre’l. M’agradaria portar el meu profe d’anglès dels jesuïtes -el que ens feia memoritzar i recitar i em catejava sempre- agafat per les orelles, per ensenyar-li lo equivocat que estava. De veritat sabia anglès aquell capellà que ens ensenyava aquesta llengua i religió? Sincerament, crec que no.

Peró bé, després d’un matí de treball intens i amb el cap bastant cansadot m’he acostat a la Place Schumann -el centre de la knowledge-driven economy moderna-, m’he calçat els cascos i s’ha aturat el món amb la dolçor d’una cançó d’amor. Els gegantins edificis inhumans del Barri Europeu se m’han fet més amables, tot desfent-se en la música i la suau cadència d’en Llach. Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar…

Ja dalt l’autobús, camí novament del descomunal aeroport de Brussel·les he vist un parell de cotxes de policies tapant el cos d’un difunt. Un aixecament de cadàver. És tant prim el fil entre la vida i la mort? Sota el cel gris de Brussel·les, aquest fet em rememora el llit del Clínic. Adormit, inconscient, malalt, tocant la mort amb els dits, tenint somnis estranys. I m’ha tornat a la ment el record del moment en que vaig dir NO, en que vaig ser conscient que no era la meva hora. I la sorpresa dibuixada en el rostre d’uns metges incrèduls en retornar a la vida el que ells consideraven ja un cadàver….

L’avió trenca el cel gris de Brussel·les, una massa de núvols sota nostre i el sol a l’horitzó. On s’acaben els núvols? No és veu el final enlloc. Aixó és el nord d’Europa, la terra on els núvols no marxen mai. Vist des d’aquí dalt, hom té ganes de menjar-se la massa de cotó de sucre que hi ha sota l’avió, ganes de saltar de l’avió i botar i rebotar sobre els núvols.

Un aire familiar en les muntanyes que es dibuixen allà baix. Un salt al cor. Uau! Els núvols estan enganxats a la cara nord dels Pirineus. Besalú i l’Eix Transversal. Com es pot respirar en veure la màgia de mon pare el Montseny? L’altivesa ancestral amagada en les fagedes i les roques de Les Agudes em saluden aquí mateix. Inconscientment estiro la mà per abastar el cim de la ferèstega muntanya. Al seu costat el Turó de l’Home i darrera mateix, el Matagalls. Un tram de boira i els cims de Montserrat. És tant bonic tot aixó. Com es pot expressar en paraules l’encant pels cims més purs de la terra. Pel massís de la fruita perenne, de l’emoció feixuga. Es veu tot tant petit!!!! Mira! Sant Quirze. Sant Esteve de Palautordera. I allà. Alló déu ser Sant Antoni de Vilamajor, no?

Ens diuen que comença el descens.

A l’alçada de Granollers, l’avió vira cap a Mataró. Quin espectacle més sublim el de les aigües rogenques de la Mediterrània. Damunt la immensa mar blava, l’avió ressegueix la costa. El Besós obre les portes de Barcelona. El nou Port del Fòrum, Diagonal Mar, la Torre Agbar, el gran port de Barcelona, el Tibidabo i la Torre de Collserola, Les Rambles, el World Trade Center, Montjuïc, grues i més grues, contenidors i més contenidors. La terra s’acosta. La Zona Franca, el Llobregat desviat, uns camps molt ben treballats i… les rodes de l’avió toquen la catalana terra.

D’aquí un parell d’hores tornaré a ser al Montseny, a la Plana de Vic, a casa. El millor dels viatges és el retorn a casa amb el bagatge d’un nou viatge a l’esquena, de noves coneixences, de noves experiències, de noves anècdotes per contar.