El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Suposo que no serà una reflexió innovadora ni radicalment pròpia. De fet, crec que ni tan sols és aplicable únicament al cas que ens ocupa, sinó que és extrapolable a mil-i-una situacions i experiències polítiques, socials i vitals d’arreu. És el que tenen les faules universals: serveixen per a explicar-ho pràcticament tot de manera entenedora i senzilla.

Dit això, anem a l’altra banda: Quan més va, més em convenço de la necessitat que tots ho tinguem clar, que veiem el referent i que deixem que les bufades del llop portin a tothom vers la casa més sòlida.

Però comencem per visionar un clàssic del clàssic per saber per on ens movem

I és que, el porc, és l’única bèstia de la qual se n’aprofita absolutament tot. I el llop, tots els llops afamats de fet ho saben, se’l vol menjar.

El porc, de fet els tres porquets d’aquesta història, volen tenir casa pròpia i, d’aquesta manera, ser a resguard del ferotge fagozitador de llengua llarga. Però, com que n’hi ha que volen, com deia un vell poeta de la política nostrada, “marcar paquet”, intenten anar al seu aire i actuen a conveniència.

El primer dels porquets doncs -el més espavilat dels tres, el que s’autoanomena “el millor” perquè sap aprofitar els moments i adaptar-se contínuament a les contingències del dia a dia -, es fa la casa per a què li duri els anys suficients per assolir el seu objectiu primordial: guanyar les properes eleccions. Per a fer-ho, fa una Casa Gran, ben gran, però la fa amb la palla d’un pacte fiscal amb el llop que, com és de preveure, se’n riu a la cara i compara al porquet amb les ovelles del ramat que té dins de la panxa.

El llop doncs bufa i rebufa i torna a bufar fins que ensorra la casa gran del pacte fiscal.

El segon porquet, que acull al primer amb ganes de sumar, les ha passades de tots colors, ja que és molt vell, però amb l’ànima molt jove. Per això, s’ha fet una casa de bona fusta assamblearia, d’arrel municipal, i amb uns acabats d’un independentisme històricament demostrable.

Malauradament però, una fusta tan vella ja és un xic corcada. I els corcs tenen un nom: líders i seguidors, poques veus i moltes orelles que escolten als de dalt, malgrat l’estructura assamblearia que se’ls suposa. Per això, l’arribada d’en “milloret”, el primer porquet, es certifica amb un confús “pacte per a la llibertat” on ara sembla que hi ha consulta, ara referèndum, ara ja ho veurem, ara … Eps! I només parlo del què la “transparència” ens deixa veure, eh!

Vet aquí doncs que, quan arriba el llop amb les seves bufades de serveis secrets, mitges veritats i promeses estèrils, en “milloret” comença a tremolar, a desdir-se’n dels acords i a colpejar amb força les vores de la “casa per a la llibertat”. El tesultat: tot aterrat!

La casa del tercer porquet és bastida amb uns maons estranys i resistents, uns maons que, a ulls del llop, són inexistents, ja que no els pot posar una cara. Són els maons de la societat civil autoorganitzada. I això la fa una llar incomprensible per un llop acostumat a pactar amb líders i a veure el món dirigit per un estrateg únic i solitari.

El llop, en arribar a la nova casa, bufa cap a la PAH, rebufa cap a les CUP, ara fot etzagaiada als afectats per les preferents o intenta separar indignats i inadaptats, 15Ms i 11Ss, monjes i barbuts, gent que ja n’està farta. Però si bufa cap a una banda, se n’infla una altra. i, si bufa cap a l’altra, se li engreixa la primera.

Per això, cansat de tant bufar, sense capacitat d’entendre que el món ja no té espai per a estèrils lideratges, ni serveis secrets, ni martingales, acaba suplicant als tres porquets que aterrin la casa, que tornin al ramat que té dins de la panxa.

I és que, com tots els narrow-minded, el llop no entén que hi ha porcs que no són digeribles i que els porcs aplegats en la darrera de les cases no són ramat sotmés a lideratge, sinó salvatges senglars, purs i independents, aplec d’esparses gotes d’aigua que, recloses pel llop, han acabat trencant la presa per a anar riu avall fins a trobar la seva immensa mar blava.