El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Feia dies que no parlava de jazz.

Suposo que també feia dies que no m’arribava el jazz.

La veritat és que el jazz és, com la música en general, quelcom que m’agrada, però que no m’embogeix. Ho havia fet en temps més joves, però ara, en la irreal maduresa de l’home treballat, és un residu dels anys en què la música captava tota la meva atenció i, malgrat de ser un negat per a tocar-la, m’omplia de plaers i bons moments.

La qüestió, i motiu d’aquest escrit, és un nou treball que m’ha arribat via Facebook i que es troba en l’Spotify, aquest estri que no m’acaba d’agradar, però que un necessita per a poder escoltar primícies com aquest Coleing Porter, el darrer treball d’un tot-terreny del jazz com és en Xavi Maureta.

En Xavi s’acompanya en aquest cas d’una veu que, per a mi era desconeguda. Ho era fins a veure-la en un concert vigatà d’en Jerôme LaVoix. El seu nom, suposo que artístic: Clara Luna. La seva presència: encisadora.

A Coleing Porter, el bateria poblenoví i la seva formosa acompanyant, repassen, en clau jazzística, un conjunt de temes del compositor d’estàndards americans i comèdies musicals Cole Porter. I, de la mescla del jazz i en Porter, en surt un disc fresc, intel·ligent i molt ben treballat. Molt ben treballat per un dels músics més inquiets i vibrants del panorama musical de casa nostra, una d’aquelles persones que sap rodejar-se dels millors equips, dels més adaptats per a cada producte, per a cada sessió, per a oferir el millor del jazz de casa nostra amb projecció internacional.

Si volteu per l’Spotify, podreu comprovar-ho. Ho podreu comprovar, tot comparant Coleing Porter amb un dels seus treballs anteriors: La perfecció de la irrealitat, on el company de trajecte és Adam Kolker, I si sou un xic més tafaners, el trobareuu als Lisboa Zentral Cafè o liderant Condició Humana o un quintet de referència en el panorama jazzístic: Instint animal.

Però és que, a més a més, en Xavi demostra que sap xiular -i molt bé- i, erncara més, que sap treure petroli de la seva veu, tant com de la seva bateria. Per mostra, el Everytime we say goodbye, el darrer glop d’un disc que es deixa escoltar en la intimitat.

Bon treball i tot un món per explorar: Felicitats per la bona feina i la professionalitat d’una proposta fresca i propera com aquesta.