El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest apunt pot ser que aixequi ampolles, que sigui polèmic o que, simplement, passi la dura crítica de no fer-li cas, però el cas és que entre els castells de casa nostra i els pasos de les Setmanes Santes andaluses hi ha unes similituds que m’ha semblat interessant de destacar. De fet, podria ser un esbós d’un estudi que podria eixamplar-se fins a les fondelades d’una tesi doctoral.

I és que el tronc dels castells, a Andalusia, és de fusta i representa els diversos passos del via crucis cristià, però les bases que el sostenen són similars: els costaleros, com els castellers, són especialistes en el joc de forces i el càlcul d’estructures necessari per alçar les respectives construccions. Als pasos hi ha un capataz que fa les funcions de cap de colla i marca i ordena l’alçament de la construcció: la levantá.

Al cielo con ella! és el terços amunt! dels andalusos, uns andalusos que, a diferència dels castells, estan hores i hores voltant pels carrers amb el “castell” a les espatlles. A Sevilla, la processó més curta dura unes 6 horetes i la més llarga supera les 13 hores de calmós i musical passeig!!!!

Quan un agulla de castell de nou, conscient de la seva afició, baixa per aquestes terres, sent el cuquet de contribuir amb llur cos a alçar una d’aquestes meravelles de l’art que, per a força gent – i com ha passat amb els castells – ha perdut llur sentit més religiós per esdevenir art, cultura i tradició.

Com en els castells, hi ha colles, las hermandades o cofradias i, dins d’elles, les cuadrillas, i camises -túnicas i capas, en versió surenya- de diferents colors, segons la colla i el què representa. Però, com deia, la similitud més punyent entre les dues tradicions és aquest joc de forces humanes per a aconseguir fites increïbles, moments de màgia que inclouen alguns instants incomprensibles com el de treure un retaule d’una capella a genollons o alçar un castell a la inversa, els coneguts castells aixecats per sota.

Dit això, i sense parlar de la meteorologia, que afecta a totes dues tradicions, se’m formulen un parell de preguntes:

Podrïem fer intercanvis de coneixements entre els dos extrems de la mediterrània peninsular per aprendre de l’altre esport?

És aquesta similitud el què ha fet dels castells, exercici d’integració d’andalusos a la cultura catalana?

I, encara més: les dues tradicions tenen un origen comú i compartit que el arannà d’uns i altres ha evolucionat?