El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dilluns. Quarts de nou. El sol daura el cel acomiadant-se novament darrera el Lluçanès. Orenetes i falsies encalcen mosquits abans d’ajaçar-se. La suavitat metàli·litzada de Blade Runner apaga l’orquestra de mallarengues, tudoncs, cucuts i puputs, tortres i perdals que visc cada vespre. Necessito tant aquestes bestioles! Necessito tant la ració di’aria de natura. Necessito tant… Estic cansat i tou. Tendre i mesell com un xai en les pastures.

Massa batalles, massa disputes, massa nervis per un rebuig necessari. Massa estona davant l’ordinador, massa cops de cap per solucionar probles quotidians, massa… desencís. Desencís per l’aiguabarreig d’opinions i informació. Ahir tot Barcelona era al carrer per veure una rúa? Què tenen a veure unes instal·lacios lúdiques amb les cases de colònies de la comarca? Voldria deslligar-me del món aquest vespre. Escoltar el sol, veure la lluna, respondre als precs planyívols de l’hort. Té set i l’hauria de regar, però estic tant tou. Estic tant tendre i mesell. Avui el deixo. Escric. Escric sense destí. Escric sense ofici. Escric sense hiperenllaços. Escric… Ja ho farà el pare!

I és que avui només tinc ganes de tombar-me en aquest vell sofà de la galeria i deixar anar la ment al só de les notes de la banda sonora d’aquesta obra d’art. Blade Runner. Homes-màquina com jo. Amb sentiments, com jo. Amb passat, com jo. No vull fer res. Estic cansat. Cansat com tu. Cansat com ella. Feia tant de temps que no ho feia!

Jo volia ser modernista, t’ho havia dit alguna vegada? Modernista i bohemi. Però els anys em van ensenyar que tan sols podia ser inconformista. Inconformista, però… no gaire. Deixo anar el llast melangiós que em tormenta darrerament sense motiu. Deu ser el cansament?

Deu ser el cansament del jorn d’ahir. Un matí d’Aplec. Allà. Al Castell. Suposo que en faré una pàgina de fotos d’aquesta trobada de botifarra i Cobla Lluïsos. No ho sé. Vaig haver-ne de marxar a la mitja part, després de xerrar ara amb un ara amb l’altre. M’aturo per contemplar el reflexe del sol en la panxa de les falsies. Les falsies dançant al vespre davant les finestres d’aquesta galeria. Quatre núvols d’allà el Gurri. Ahir vaig ser-hi, al Gurri, per seure novament sota l’arcada menuda, fent volar coloms i pensant de nou en aquells que en van fer la vivenda abans que jo. Gent fugida de Barcelona en temps de post-guerra. Gent que va trobar en aquestes contrades el seu lloc de descans. Gent que hi va trobar les quatre ànimes que els ajudessin a malviure en les seves vellesses. El Gurri. Espina dorsasl del meu país.

Avui he tornat a Barcelona. La feina. El diner. L’aire urbà que em permet capricis burgesos. Capricis burgesos com el d’ara, com estar mig estirat, escrivint quatre ratlles en aquest ordinador i escoltant música de capvespre. Sóc llunàtic. Ja ho sé. Llunàtic i somiatruites. Somiatruites i rabiut. Rabiut i… L’estornell no em deixa seguir amb les meves divagacions de jove revellit.

Demà tornaré a Barcelona. Per treballar. Per fer castells. Per xerrar. Dos perdals damunt una teulada veïna. Suposo que venen a tastar els enciams de l’hort o alguna punta de bleda. Avui que facin. No tinc esma per fer-los fóra. Demà serà un altre dia. Una nova jornada i tornaré a ciutat, lluny de la natura, a prop de…

Matem-ho. Segur que el proper dirà alguna cosa i tot.