Caliu de poble, foc sincer
Deixa un comentariDiumenge a la tarda el cel xopa la terra per a que tregui llavor.
Al vell teatre de la Rectoria, una quarantena del veïnat s’apleguen entorn del caliu d’un poble que se’n sap, però no li diuen. Flama encesa de rimes i solfa, sentiments i proximitat. Escenari improvisat, quatre cadires i molt carinyo. Es respiren aires de llibertat.
Per la quitxalla que vam ser en temps de colònies i il·lusions, aquest pastor de poc ramat sempre serà en Toti, l’entranyable Mossèn Jordi de la Parròquia de Sant Miquel.
Ja és gran i potser repapiege, però a les taules s’enfila talment com un sagal. Presenta l’acte, n’és l’anfitrió. Més tard ens recitarà poesies sobre aquells que el progrès els ha tret el pa.
El bressol d’una gran veu, un rossinyol etern. Pulmons immensos, cor serè. Un escalf de sentiments que brolla com aigua clara. Refilet celestial que a tots els presents abraça. La cançó és d’en Llach i parla d’un país petit, tot i que, com diu la Veu, també podria parlar d’un poble molt més xic. Cantants propers, anònimes veus. Un homenatge sincer an Lluís Mas i Sellés.
Surten veïnes a l’escenari. Ho fan d’una en una i reciten. Les rimes són encertades, el poble les demana. Bona feina de poetes que estimen el terròs dels mots i s’emocionen.
No sé si plorava perquè plovia, petit poema xinès. La Veu que torna a la gola records de pàtria enyorada. Imatges d’infantesa, carrers d’un poble sincer, calça curta i força gresca. Jo me l’estimo també.
La jornada continua i passa com el vi bó. A l’escenari hi actua un pagès dels de debò. Veu clara i cor alegre, en Josep Maria Puigdomènech té aires de Jaume Arnella. Canta a la vida, a la seva dona, an Casldàliga i a un pastor proper. Acaba amb una de gossos on repassa tots els masos i ens agombola encara que ja siguem gangilasos.
Coca i embotits, xocolata i pernil, porrons de cava i fibra tendre. Tot per moure la massa d’un poble que té mil noms, però que, per aquell que se l’estima, només n’hi ha un: Balenyà!
