El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La discreció professional m’impedeix revelar el motiu de la visita i el lloc visitat, però no fer-ne una descripció més o menys literària seria un pecat que no em sabria perdonar mai. I és que, aquest matí, he estat en un sumptuós espai del centre de Barcelona. Un lloc d’aquests que potser no atrauen l’esguard de ramblejadors que, de fora caminant, miren estàtues humanes, flors i floristes, ocells i vagabunds, però que, un cop passades les portes, et transporta a èpoques de luxes modernistes, de repicar de joies al liceu, de cafès, tavernes i bohemis, de cavalls i eugues i americanus…. Entrar en aquest indret és recular vora de cent anys i tornar a sentir el ritme de la febre de l’or que tenia atrapada la Barcelona emprenedora de fa un bon grapat de dècades. Aquí se sent l’olor del diner en cada detall, en cada raconada, en cada grum, en cada cubell de la neteja. Les habitacions són dalt -reducte de decents infidelitats i de persecucions senyorials a servents amb pretensions-, la planta baixa és una àmplia recepció amb fil musical, sofàs de somni i premsa d’arreu del món. Sota terra, salons per convencions, banquets i celebracions. Per un moment m’he vist amb barret de copa, cigar a la boca i un bastó amb cap d’ivori. Però tan sols m’he avergonyit del meu vestuari senzill, de la meva indumentària rural. Cada convidat, una aigua. Cada tres persones, un plat farcit de caramels. Damunt la taula una carpeta i uns fulls amb capçalera oficial.

Una pausa molt convencional i amb un cafè massa fred. Amb lo maco que és l’embolcall i erren en el menjar. La gent xerroteja ací i allà, en grupets. M’esmunyo per anar al lavabo.

Porta de fusta, panys daurats. S’encén la llum en petjar el terra de la sala. Netedat absoluta, pulcritud nòrdica. Sabons sense estrenar i tovalloles de punt blanc. Vols dir que, en aquest lloc tan asèptic, hom hi pot deixar les seves necessitats. M’apropo als urinaris. És el primer cop en la meva vida que veig que n’hi ha amb tapa! Ja ho veus. Cohibit pel descobriment i per la blancor del marbre d’aquests estris, entro en un dels wàters. Això ja ho conec més i pixo a gust. Mans netes i de nou a la sala de nom exòtic a seguir escoltant els "savis".

Tot sortint d’aquest lloc, m’he trobat el gran Ventura. Allà, assegut en un d’aquells luxosos setials i amb el got d’absenta a la mà.

– Hola Lluís, com anem? Recordant les vesprades bohèmies de la nostra joventut?
– No, noi, no. Pencant, Ventura, pencant. Però, que hi fas per aquests topants?
-Ja ho veus, donant tombs pel deseiximent que em provoca aquella que ha ofegat les meves il·lusions…

I entre glop i glop del seu elixir bohemi recita allò que en la ment té ben fixat:

Si vos volguéssiu,
lluna meva,
jo seria el vostre sol,
il·luminant-vos el rostre
amb la meva estimació reial

Si vos cobegéssiu,
lluna aimia,
la companyia d’un rodamón,
en tots els colors del blau
farciria la nostra relació

Si vos demanéssiu,
lluna creixent,
deixaria feines i terres
per encalçar-vos des del cel
en dolça juguesca d’amor

Si vos manéssiu,
lluna ideal,
esdevindria servent,
amic, company,
cavaller i amant, i

en el meu dolç esclavatge,
us rendiria immemorial,
sagrada i santa
devoció conjugal

Si la distància, però
de les vostres aspiracions,
jove lluna d’estiu,
us allunyessin dels entorns
d’aquest revellit sol de tardor,

si els vostres anhels
us elevessin allí
on ma experimentada ànima
només pot somiar,

si el renom i la presència d’altri
us abellís més que el sentiment
i l’amor del vostre literari adorador,
de lluny us seguiria:

Vós,
reina d’ardents nits urbanes

Jo,
llum de dolces diades pagesívoles

Ai! Immortal estira i arronsa
de l’enamorat,
farcit de metzines
per oblidar,

cercant mil-i-una excuses
en ma pregona intimitat,
lluny de qui té

mon cor com a penyora