El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui fa trenta-un anys que t’esperàven: T’esperàven neguitosos. T’esperàven a casa. T’esperàven a… Recordo que feia sol el dia que algu em va dir que ja no hi eres. Suposo que era la mare… o el pare.

Vas anar al bosc, al teu bosc. I ja no en vas tornar. No en vas tornar i et van buscar. Et van buscar i et van trobar. Et van trobar amb la bosseta de bolets i el bastó a les mans, caigut al terra. Et van trobar i… Jo tenia set anys i poc senderi. Tu em vas ensenyar a caminar, a caminar i a estimar els berenars, el berenars i les fonts, les fonts i la Riera de Masgrau, la Riera de Masgrau i el Castell d’en Boix, el castell d’en Boix i la Font de la Vallmitjana, la Font de la Vallmitjana i … Racons, camins, passejades, excursions de mitja tarda. Somnis i jocs sota la teva atenta mirada. Racons d’aquest poble on he decidit plantar-hi estada. Plantar-l’hi malgrat tot.

Recordo el balancí. El balancí i l’aparell on escoltaves la televisió,
l’aparell per la sordesa i el Correo Catalán, el Correo Catalán i el llibre d’en
Gaziel, el llibre d’en Gaziel i unes ulleres, unes ulleres i…

Aquell vespre no vas tornar, però. No vas tornar i l’àvia treia el cap
per la finestra, treia el cap per la finestra i patia. Patia i …
Patia com la collada de nets que vas deixar òrfes d’avi. Jo tenia set
anys, tu més de seixanta. Però el teu record no m’ha abandonat mai.

Fa poc més d’una setmana que vas passar pels nostres cors, per les
nostres ments. Et vas fer present, gairebé vas prendre de nou cos
material en les nostres entranyes.

Et vas fer quasi-corpori als boscos de Fredes, lluny de casa, Et vas fer present al Pinar Pla, al Racó de Patorra.
I ho vas fer amb una força que ha fet que aquest any se’ns hagis fet
més present que mai. Per això ahir, al cementiri hi érem tots.

El Racó de Patorra
és una fonda afrau farcida de pinetells i rovellons. Una afrau on l’expert
boletaire s’emborratxa i s’emborratxa i es troba més a prop del cel que
mai. El Racó de Patorra és un iman de boletaires. Un iman
que els atrau. Els tarau i els reté. Els reté i els fa perdre. Els fa perdre el nord
amb una força impròpia, primitiva, ancestral, gairebé sobrehumana!

El Racó de Patorra, avi, em va fer reviure la teva perdua amb una
força… amb una força tal que creia que la història tornava a
repetir-se. I és que tal dia com avui de fa trenta-un anys ens vas
deixar a les vores de Taradell. I fa vuit dies, el més brau dels teus
deixebles va estar a punt de seguir les teves passes. Així ho vam
sentir, així ho vam notar, així… Però no vam deixar que et seguís. No
encara.

Ahir, vam anar a buscar bolets. Hi vam anar amb els besnets que la besavia
va conèixer, peró que tu no hi vas ser a temps. Vam anar-hi amb el teu
deixeble i et vam portar un present, un present que et deixo en aquest
cistell, en aquest cistell farcit de rossinyoles de pi i un peu de rata. T’en recordes dels peus de rata? Era el bolet que em feia més gràcia, tot esfilegarsat com un corall groguenc.

Et recordo en la pública intimitat d’aquest
bloc. Et recordo amb la serenor que ens va donar el Delegat de la
Generalitat Valenciana. Et recordo amb la racionalitat que hi van posar els
Bombers Voluntaris de Morella. Et recordo amb l’enteresa d’esperit que
hi va posar la teva filla. Et recordo amb la calculadora fredor d’un
net aclaparat pels dubtes i amb la ferma voluntat de recuperar un pare
fugisser. Et recordo amb l’orientació, l’orientació d’un gendre, un
gegant entre gegants que va saber sortir de la trampa parada per
aquestes males bèsties de tant gustós sabor, aquests éssers impúdics
que s’amaguen dins de pinetells i rovellons, de bolets del Racó de Patorra,
un indret embruixat, un indret que tenia la voluntat d’apropar-te el
teu gendre i manllevar-nos-el als que som encara dins aquest sac de matèria, dins d’aquesta terra d’oblit.