Totxanes, totxos i maons

Com tinc costum de fer sempre -i especialment els diumenges- em llevo ben d’hora ben d’hora per anar a la botiga del meu venedor de diaris (vegeu aquí) a buscar-hi teca.

Tan bon punt travesso la porta del carrer em trobo el repartidor de premsa que porta els diaris del veïns. És un xicot d’aspecte sudamericà que ja conec d’altres vegades que hem coincidit. Avui, però, s’atura davant meu mentre assenyala amb el dit el balcó de la façana on hi ha penjada una senyera mentre em diu “Yo ya lo digo: esta es la escalera más catalana del barrio”.

I aleshores m’ensenya tots els diaris de la pila de casa nostra: 4 PuntAvui, 3 Ara, i una Vanguardia i un Periódico en les respectives edicions en català.

Li explico -naturalment en català- que el balcó de la senyera és el de casa meva i li faig veure que en una altra façana del mateix edifici n’hi ha penjada alguna altra més. També li dic que els anòmals són els altres, que el lògic és que la gent llegeixi en la llengua pròpia i no en l’aliena i coincideix amb mi a valorar la lògica de l’assumpte.

“Normal -em diu- usted me habla en catalán y yo le hablo en castellano”. Doncs sí, li dic mentre penso -amb pena- amb l’endimoniada facilitat amb què nosaltres mateixos tenim tendència a fer-nos trampes al solitari.

Després, perquè en quedi constància, faig una fotografia a la pila dels diaris, surto a comprar els meus i pel camí decideixo que tot això ho he d’explicar aquí avui, que és vigília del nostre patró Sant Jordi.

Que ell hi faci més que no nosaltres.