Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Un dia de setembre de 1991 el diari El País anunciava que segons una ponència de Jaume Riera Sans, secretari de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, presentada en un congrés de l‘Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes,  l’autor de “Curial e Güelfa” era Manuel Milà i Fontanals, l’estudiós que va descobrir l’obra el 1876, i, per tant, la que fins aquell moment era considerada com una de les joies de la nostra literatura medieval no s’havia escrit en el segle XV sinó en el XIX. La notícia va posar en acció al món acadèmic català que, amb una rara i contundent unanimitat, va reaccionar-hi en contra de tal manera que la hipòtesis presentada per Riera va ser condemnada a un oblit molt ràpid. Els darrers papers que la meva carpeta conserva sobre l’afer són de febrer de 1992. Després, el silenci.

A finals de maig de 1992, amb el personal enlluernat per la tonteria olímpica, La Vanguardia va destapar la notícia que els Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona havien premiat un poema d’Àlex Susanna que contravenia les bases del certamen, ja que només admetia obres inèdites i “Davant d’un claustre” -així es titulava la composició guanyadora- havia aparegut publicada uns mesos abans en el primer número de la revista de Sant Carles de la Ràpita “Tresmall”. L’afer va generar la queixa d’un nombrós grup d’escriptors no gaire amics de Susanna que protestaven contra el que consideraven una acció duta a terme per amiguisme i demanaven la supressió o un canvi d’enfocament dels Jocs Florals. L’últim retall que conservo -també de La Vanguardia– és de gener de 1993 i diu que, de cara a la convocatòria d’aquell any, l’Ajuntament de Barcelona havia decidit introduir algunes reformes en les bases sense variar-ne, però, els plantejaments de fons.

El juliol de 1992 Empúries va editar el llibre de Josep Benet “El President Tarradellas en els seus textos (1954-1988)”, un text que s’esperava amb molta expectació sobretot després que unes declaracions de Benet fetes a primers d’any (un any, no és gens trivial recordar-ho, electoral) generessin una intensa campanya en contra per haver insinuat que les dificultats econòmiques de la família Tarradellas havien forçat el pacte amb UCD i el seu retorn a Catalunya. Com era d’esperar, el llibre de Benet va desencadenar una àmplia polseguera que va fer emergir les divisions del mapa polític català en relació a la figura del president de la Generalitat provisional. L’episodi va tenir una continuació l’any 2003 quan Josep Benet va publicar “Escrits en defensa pròpia” (Proa), llibre en el qual aprofundia la seva crítica a Tarradellas i al culte malaltís que en alguns indrets del mapa polític català se li dedicava.

(Continua aquí)