Totxanes, totxos i maons

Recordo que quan tenia 9 o 10 anys -parlo, doncs, de finals de la dècada dels 50- entre un grup de companys de l’escola es va posar de moda durant una temporada apuntar les matrícules de tots els Seat 600 que anaven trobant.

Sortien amb un bloc petit a la butxaca, es desentenien de la resta dels amics i de les persones grans que els acompanyaven i dedicaven una gran atenció als vehicles aparcats a la vorera…  (n’hi ha més)

…  o als que circulaven pel lateral de la Gran Via o pels voltants del carrer de Villarroel. I quan el cotxe que veien era un 600 n’anotaven ràpidament la matrícula i continuaven a la percaça del següent.

La feina tenia un cert mèrit ja que el primer Seat 600 fabricat a la factoria de la Zona Franca va sortir al carrer l’estiu de 1957 i, per tant, tot i que era el vehicle més comú entre les classes mitjanes d’aquells anys no es pot dir que els carrers de la ciutat n’anessin plens.

El motiu d’aquella curiosa recollida de matrícules venia a ser un precedent del que després hem conegut amb el nom de “llegendes urbanes”. Algú va fer córrer que si s’aconseguia recollir un nombre determinat de matrícules diferents la casa Seat regalaria una cadira de rodes a una nena que la necessitava.

Parlo de llegenda urbana ja que pocs anys després, a principis de la dècada dels 60, l’A. va viure una experiència similar. O més refinada, encara. Es tractava de recollir el màxim nombre de bitllets de tramvia fins arribar a obtenir una quantitat determinada de quilos de paper. En aquest cas era l’Ajuntament de Barcelona, titular de l’empresa de transport públic, qui sufragava la corresponent cadira de rodes.

Quan evoca aquell episodi l’A. explica que tots els bitllets que havien arribat a aplegar ella i els seus cosins varen acabar convertits en “confetti” utilitzat en una festa familiar ja que ni la recollida de bitllets de tramvia ni la de matrícules de Seat 600 tenien el més mínim fonament de veritat.

M’ha vingut tot això a la memòria perquè abans d’ahir vàrem aturar el cotxe a una benzinera de Vilafant per repostar i ens va cridar l’atenció un cartell de l’Ajuntament penjat de manera molt visible al costat de la caixa que anunciava una campanya solidària de recollida de taps de plàstic per sufragar els quasi deu mil euros que costa un implant coclear per a una vilafantina de 22 anys afectada de sordesa profunda des que en tenia 2.

La informació de tota la campanya -basada exclusivament en la recollida del màxim nombre de taps usats de plàstic- la trobareu aquí i, sens dubte, pel que fa a la seva veracitat no té ni punt de comparació amb els dos casos que us he explicat més amunt.

Ara bé, confesso que tant a l’A. com a mi ens ha sorprès que en l’època del 2.0 i de la tecnologia més avançada encara es promoguin iniciatives que posin en valor els petits esforços individuals i la importància d’un objecte tan humil com un tap de plàstic considerat de rebuig com a vies per engrescar la gent a aconseguir les empreses més nobles.

L’ajuntament de Vilafant, l’empresa de reciclatge de plàstic i la resta de persones i entitats que col·laboren en l’organització d’aquesta campanya -i, és clar, la Jessica Heras que és la beneficiària final de tota aquesta aventura solidària- mereixen tenir tot l’èxit que esperen i desitgen.

Que corri, doncs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!