Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

14 de desembre de 2006
0 comentaris

“Audaces fortuna iuvat”: carta a qui jo sé.

Benvolgut: No fa encara un parell d’anys escrivia aquí mateix que en la nostra llaaarga vida laboral iniciada quan teníem 15 anys ni l’A. ni jo hem viscut un sol dia que, de bon matí en llevar-nos, no tinguéssim un lloc concret, fix i remunerat on anar a treballar ni hem conegut cap final de mes sense que algú ens ingressés -generosa o minsa- una nòmina.

Ja sé que parlo d’altres temps i que som espècies gairebé en extinció però tant ella com jo -que som conscients de ser, per molts motius, unes persones afortunades- podem dir dues coses sobre aquest assumpte: que desconeixem totalment allò que no fa gaire es deia “la cultura de l’atur” i que sempre hem treballat per compte d’altri.

Que consti que no me’n vanto. Tampoc me’n queixo. Em limito a constatar una realitat que ha caracteritzat les nostres vides i de la qual ens guardarem molt de renegar.

Ara t’explicaré una batalleta. En la meva infantesa hi va haver un monstre. Un monstre que per a mi no tenia rostre però sí un cognom contundent: en Ramoneda. Jo associava aquest individu amb tots els aspectes foscos de l’existència perquè cada vegada que sentia el meu pare i la meva àvia parlar d’ell era per dir-ne penjaments ja que sistemàticament complementaven l’esment amb un epítet del tipus “el pocavergonya”, “l’estafador”, “el pinta”, “el malànima” o (això es deia molt) “el sinvergüensa”.

Sembla que el tal Ramoneda va ser un personatge que els anys 40 es va associar amb el meu avi Domingo per construir uns quants edificis al carrer Diputació i que, a l’hora de la veritat, es va fer fonedís amb tots els quartos deixant el meu avi carregat de deutes i -segons els de casa- tocat, del disgust, per la malaltia que va acabar amb la seva vida l’abril de 1950. Just vint dies després del meu naixement.

De resultes de tot plegat mon pare, amb mi acabat d’arribar al món, va haver de fer-se càrrec del que quedava de l’empresa familiar després de la sotragada econòmica. Una empresa dedicada a fer reparacions per les cases -el somni d’engrandir-se el va pagar molt car l’avi Domingo– que en aquell moment només tenia dos membres: un paleta -mon pare- i un manobre que l’ajudava. Ah, i una bicicleta amb la qual es desplaçava amunt i avall amb el cabàs de les eines.

Escarmentat, doncs, mon pare mai de la vida va caure en la temptació d’ajuntar-se professionalment amb ningú però sí que des del primer dia va mantenir ferma la seva voluntat de treballar en una empresa que fos seva i sense haver de retre comptes a ningú. Una empresa que va anar creixent, que li va permetre pujar dignament una família i que després li ha proporcionat la vellesa tranquil·la que ara està gaudint.

Així doncs, la meva infantesa i joventut -amb 15 anys, vaig entrar a treballar-hi jo, a l’empresa de casa, per aprendre l’ofici de paleta (però això és una altra batalleta que avui no toca)- fins al dia que, ja casat amb l’A. i amb el títol d’aparellador a la butxaca, vaig passar a treballar a una constructora potent han estat caracteritzades per la imatge i l’exemple d’un pare dedicat en cos i ànima a tirar avant el seu petit negoci de reparacions de finques i que se n’ha sortit amb èxit gràcies als esforços i les hores dedicades. I malgrat les enrabiades i les males estones a les quals havia de fer front quan de vegades -en algunes èpoques la freqüència era preocupant- algun client posava entrebancs quan havia de pagar la feina que se li havia fet.

A la vista d’aquelles enrabiades del pare a l’hora de perseguir per poder cobrar els clients morosos dintre meu es va anar formant un estat d’opinió claríssim: si no era per causes de força major -que sortosament no s’han produït- mai de la vida m’embrancaria a muntar cap empresa ni negoci propi. Ni sol ni acompanyat de ningú. Ben al contrari: sempre que pogués m’acolliria a la seguretat d’un sou fix.

Ho torno a dir: no t’explico tot això amb cap afany de justificació ni per posar-me com a exemple de res. Sé molt bé que el panorama actual és molt diferent -i no pas millor- del que jo vaig conèixer. Senzillament em vaig tirar de cap a allò tan català del “menjar poc i pair bé” i del “no estirar més el braç que la màniga”… i em va sortir bé.

Deien els clàssics que la fortuna ajuda els audaços. Jo ho reconec: no ho he estat gens, d’audaç. Tot i això crec humilment que la fortuna no m’ha deixat de banda. En canvi tu des de fa un temps t’has apuntat als rengles dels audaços -dels emprenedors, com es diu ara- i has muntat un petit projecte professional amb la intenció de fer-lo créixer.

Si hi ha alguna raó que motivi aquestes ratlles que escric ara és perquè vull que sàpigues que t’admiro enormement. Amb aquella admiració callada i potser dissimulada però profunda que sento per totes aquelles persones capaces de fer coses per a les quals em declaro manifestament incapacitat.

Sé també que, tot i la teva trajectòria professional encara curta, ja has hagut de passar per alguns dels tràngols que varen patir el meu avi i el meu pare. Són experiències dures contra les quals costa molt anar-se creant una crosta de protecció perquè impacten contra la nostra part més sensible: la que toca les il·lusions.

Tanmateix no ho dubto gens (ni ho dubtis tu): te’n sortiràs. Les trompades d’ara les aniràs assimilant i et donaran experiència i cintura per veure per on et poden venir les següents. Et sé prou llest com per entendre que de cada experiència negativa sabràs treure les conclusions adients per no repetir-la. També et sé prou madur com per no ignorar que, per molt veterà que siguis, mai estàs a cobert del tot. I, per acabar, et sé prou decidit i il·lusionat com per considerar-te capaç de reprendre la cursa amb més força encara si ensopegues amb algun obstacle.

“Audaces fortuna iuvat”. Ho deien els clàssics. I per això ho són, de clàssics, company: perquè mai s’equivocaven.

Que la força -i l’audàcia- t’acompanyin sempre (com afegia el poeta: ep, si pot ser).

Una abraçada molt forta,

Joan Josep Isern

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!